Quim Bonastra: Insaciables apetències artístiques

“M’he dedicat a moltes coses. Potser la que ha suposat un esforç més continuat en el temps ha estat la meva carrera com a investigador i professor universitari a Geografia Humana. Tinc una gran gana i una gran curiositat i no em fa por provar coses noves: he tingut un grup de pop a finals dels 80, he tingut un pub musical especialitzat en música dels 60, he organitzat festes, concerts i gresques diverses, he estat DJ, he portat un bloc de cuina, he comissariat exposicions, he fet d’artista visual… I de ben segur que em deixo coses”.

L’artista i investigador Quim Bonastra assaboreix un Spritz. Ha arribat al Bar amb la nit tenyint el cel de la ciutat i “amb ganes de conya i de sortir de casa després de la pandèmia”. La seva ha estat i continua sent una recerca i descobriment constant d’estímuls i nous embolics on entregar-se en cos i ànima: “Cada nou descobriment suposa un esforç, una immersió, un dedicar-se al màxim a aquella cosa, que sempre va en paral·lel amb unes altres, algunes de les quals, inevitablement, han d’anar quedant en un segon pla a causa de les limitacions físiques i temporals. Això comporta, alhora, desprendre’s del que ja no pot ocupar un primer pla, cosa que provoca cert dolor i tristesa. He de passar el dol per allò que deixo enrere. És un dolor que es barreja amb l’alegria i l’excitació per allò que és nou”.

Xarrupa una mica de la beguda típicament vèneta, a base de prosecco i Aperol, i conclou, amb el somriure de qui viu amb molta intensitat sense mai acabar de prendre’s massa seriosament, sempre capaç d’agafar distància de si mateix: “M’adono que aquesta conversa m’està servint com una mica de teràpia”.

Orgullós de la seva incursió al món de la creació artística, a la qual porta dedicant-se els últims anys, Quim Bonastra aclareix que “jo ja em dedicava a coses artístiques, des de la docència i des de la recerca. Així que la creixent implicació ha estat una evolució natural en què un mateix es veu embolicat. Va començar amb la docència universitària, utilitzar l’art perquè els estudiants aprenguin geografia es va ampliar a la recerca sobre art, educació i geografia, cosa que, alhora, es va ampliar a comissariats d’exposicions. Això em va portar, gairebé sense adonar-me, a la creació. En paral·lel, amb uns col·legues que vaig conèixer al MACBA vam muntar un col·lectiu artístic que compleix ara tres anys: MITO Collective. Treballem, a partir de diferents tècniques i metodologies, sobre els mites que es formen a la contemporaneïtat, que entenem com Alessandro Baricco: assemblatges d’elements heterogenis i caòtics”.

Durant la pandèmia el col·lectiu va posar en marxa el projecte Irrealitat Augmentada. “A partir de les sensacions i percepcions sobre la realitat que estàvem vivint i que tenia la gent amb què parlàvem, vam crear una sèrie de lemes com ara Hackers & Cossos, Snacks & Doctrina o Misteri Diàfan que, més que significar quelcom en concret, connecten amb la preracionalitat i el precognitiu”.

Ampliació del focus artístic

“D’aquí va néixer —explica— un projecte d’art als espais públics mitjançant el qual els ciutadans es van convertir en artistes, projectant els lemes des del lloc on estaven confinats sobre la façana dels seus veïns. Així, el que projecta és alhora espectador, creador i dispositiu d’exhibició, i ha de prendre decisions clau en l’obra: la seva durada, el seu espai de visibilitat, el seu moment d’aparició, el registre d’aquesta aparició. També, en conseqüència, brega amb les possibles conseqüències de la seva actuació, que també formen part de l’obra: des de crítiques dels veïns a aplaudiments, des d’intents de boicot de la projecció a interès perquè es torni a produir”. Irrealitat Augmentada ha arribat a vint-i-cinc ciutats, als cinc continents.

— I des de MITO teniu alguna cosa pensada a curt termini?

— Sí, la performance audiovisual Miratge Lúcid. Anotacions per al tancament d’una pandèmia. La presentarem a la seu Oliva Artés del Museu d’Història de Barcelona el dimecres 24 de novembre, amb entrada lliure i sense reserva. La idea és fer un exorcisme col·lectiu de la pandèmia, en què el públic podrà col·laborar enviant-nos missatges a través dels seus dispositius mòbils que nosaltres convertirem en imatges i paraules.

Barcelona per voluntat pròpia

“A finals del segle XVIII, un ambaixador de l’Imperi Otomà i el seu seguici van desembarcar a Barcelona de camí a Madrid on s’havia d’entrevistar amb Carles III. Com procedia d’un territori sospitós de ser focus perenne de la pesta, va haver de complir una quarantena en un llatzeret on ara es trobaria més o menys la platja del Bogatell. El campament que va muntar era fastuós i els entreteniments que organitzava per passar el tedi de la quarantena eren d’allò més exòtics, excèntrics i alhora cafres, i anaven des de concerts dels seus músics fins a batalles entre faccions improvisades del seu seguici. Assabentats d’això, els ciutadans de Barcelona acudien cada dia en massa a la platja per veure aquest espectacle tan inaudit. Crec que això explica força bé la Barcelona que m’agrada. Una ciutat que sense renegar del que és, sap apreciar les coses interessants que arriben de fora i, fins i tot, les sap incorporar de manera crítica”, explica el Quim, lleidatà d’origen, que confessa tenir amb Barcelona una relació d’amor.

“Barcelona és una ciutat que sense renegar del que és, sap apreciar les coses interessants que arriben de fora i, fins i tot, les sap incorporar de manera crítica”

“Tinc la sort de poder viure en aquesta ciutat per voluntat pròpia. La meva vida i la de la meva parella seria menys complicada i més barata a Lleida, però aquí estem. I no entenc els que tot el dia critiquen la ciutat: que si això ja no és el que era, que si en altres llocs són més espavilats i saben fer millors negocis, que si ens estan traient la ciutat, que si me’n vull anar a viure al camp”. El Quim és crític amb aspectes com l’excés de turisme, la desmesurada especulació immobiliària o “la pèrdua d’alguns llocs on havíem sigut feliços”, però reivindica “alguns canvis que s’estan donant aquí i que molts critiquen com, entre altres coses, que els vianants recuperin part de l’espai ocupat pels vehicles de motor”.

I, finalitzat el seu Spritz, en demana un altre, pensant en veu alta en el sopar imminent, que serà “a la carta, amb entrants, principal, segon, vi, postres, i cafè. Segur que no m’ho acabo tot —esgrimeix un somriure—, però tinc una vista voraç”. Gairebé tant, com la seva insaciable fam artística.