Quina és l’aportació dels grans esdeveniments esportius a les ciutats?

Els anys en què se celebren Jocs Olímpics d’estiu, com aquest 2024 a París, el debat sobre la conveniència o no de ser-ne la ciutat organitzadora es reactiva en tots els fòrums que tracten sobre desenvolupament urbà. Aquest debat abasta ja un ampli ventall de competicions esportives i una extensa llista de ciutats que aspiren a albergar-les.

És el cas, sens dubte, de Barcelona i el seu secular posicionament com a candidata als més variats esdeveniments esportius. Enguany, com és ben conegut, li toca el torn a la Copa de l’Amèrica de vela, mentre que el 2026 serà la sortida del Tour de França, per nomenar dos dels més destacats internacionalment. S’acaba de conèixer, a més, que la capital catalana ja ha mostrat el seu interès per albergar el 2029 la segona edició dels encara no nascuts Jocs Olímpics d’Esports Electrònics, que el Comitè Olímpic Internacional (COI) tracta d’impulsar.

Més de tres dècades transcorregudes des de la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona no han esborrat les icòniques imatges que va proporcionar la ciutat i el seu maridatge amb tota mena de disciplines esportives. Els Jocs de 1992 van marcar una fita en aquest sentit, fins a tal punt que pràcticament totes les edicions posteriors han tractat d’ inspirar-se en l’èxit de la capital catalana, de la mateixa manera que encara ho fan les futures. Per exemple, a finals del 2022 es va presentar un nou pla estratègic per a la ciutat d’Istanbul a l’horitzó 2050, que incloïa la candidatura als Jocs del 2036, i el cas de Barcelona va ser referenciat en diverses ocasions durant aquesta presentació.

Tanmateix, s’ha constatat també que la gran majoria de cites olímpiques posteriors no han obtingut resultats comparables als de Barcelona. A aquest fet es pot atribuir que l’organització de grans esdeveniments resulti avui dia en problemàtica. L’oposició ciutadana, per exemple, va portar Boston a retirar la seva candidatura per albergar els Jocs Olímpics d’enguany. Més proper, el cas d’uns (im)possibles Jocs Olímpics d’hivern als Pirineus és conegut per tothom.

Fa gairebé deu anys, la Brookings Institution, un think tank estatunidenc de polítiques públiques, publicava Circus Maximus, assaig en el qual el seu investigador Andrew Zimbalist aprofundia en els complexos impactes econòmics i socials d’albergar esdeveniments esportius de gran envergadura com els Jocs Olímpics i la Copa del Món de futbol.

Un dels arguments centrals a Circus Maximus és que els beneficis econòmics d’albergar aquests esdeveniments solen exagerar-se, fonamentalment perquè la despesa supera sempre irremeiablement el previst. Així, per exemple, per als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro el 2016 es van pressupostar 17.000 milions de dòlars i se’n van gastar en realitat 29.000, desfasament que es va repetir amb els Paralímpics. Una situació que cada vegada més és la norma i no l’excepció.

L’oposició ciutadana va portar Boston a retirar la seva candidatura per albergar els Jocs Olímpics d’enguany

Zimbalist utilitza una àmplia gamma d’estudis de cas de tota mena de fonts per il·lustrar com els guanys projectats en turisme, creació d’ocupació i desenvolupament d’infraestructures rara vegada es materialitzen com es va prometre. Per contra, aquests esdeveniments, a més de “foragitar” molts turistes a causa de l’increment dels preus abans, durant i immediatament després de la cita, solen deixar un estela de deute i instal·lacions infrautilitzades.

L’anàlisi d’aquest investigador també aborda els costos socials i ambientals d’albergar aquests esdeveniments. Els projectes de construcció a gran escala sovint condueixen a diverses formes de desplaçament de les comunitats locals (en alguns casos, literalment) i la degradació ambiental. Per la seva banda, la disrupció social i l’augment del cost de vida poden tenir efectes negatius duradors en els residents de la ciutat amfitriona.

Estudis assenyalen que els grans esdeveniments solen deixar un estela de deute i instal·lacions infrautilitzades

Però Zimbalist suggereix també alternatives i reformes al sistema actual. Advoca per un enfocament més sostenible i equitatiu per albergar mega-esdeveniments. Un suggeriment és tenir una ciutat amfitriona permanent per als Jocs Olímpics per evitar els costos recurrents i les disrupcions associades amb el procés de candidatura i les preparacions de l’esdeveniment. L’autor també demana una major transparència i responsabilitat per part del COI i la FIFA per garantir que els interessos de la població local siguin prioritzats.

Alguns avenços s’han produït al respecte. Així, el COI va aprovar l’Agenda Olímpica 2020 (actualitzada avui com a Agenda Olímpica 2020+5), que entre altres qüestions explicita que els Jocs s’han d’adaptar a la infraestructura existent de les ciutats amfitriones i a les seves necessitats a llarg termini, exigint que es maximitzi l’ús de les existents i es minimitzi la seva petjada ambiental.

Però, és possible aquest enfocament més sostenible i equitatiu que propugna Zimbalist? Assumint que seguiran celebrant-se olimpíades, campionats mundials, grans rondes ciclistes i regates de vela, com es pot garantir que un esdeveniment d’aquest tipus proporcioni a la ciutat que l’organitza un balanç clarament positiu?

L’OCDE, organització de cooperació econòmica que integra 38 països considerats “democràcies de mercat”, ha reconegut a partir d’estudis propis el feble balanç destapat per Circus Maximus, però continua reivindicant la importància que poden jugar els mega-esdeveniments en l’impuls d’una ciutat. En aquest sentit, ha elaborat unes recomanacions i fins i tot una guia per maximitzar l’impacte de grans esdeveniments, tant esportius com culturals i de negocis (congressos i altres).

Algunes de les recomanacions són:

• Enfortir l’atractiu i accés a professions esportives i impulsar el desenvolupament de competències professionals específiques.
• Crear vies d’accés a l’ocupació generada per l’esdeveniment per a joves, dones, persones aturades de llarga durada i altres grups desfavorits.
• Ajudar les pimes i les empreses de l’economia social a accedir a les licitacions relacionades amb l’organització dels esdeveniments.
• Fomentar de forma generalitzada la participació cultural o la pràctica d’esport i activitat física, així com promoure la inclusió social a través de l’esport i la cultura.
• Enfortir les capacitats de les organitzacions esportives i culturals locals.

Els Jocs Olímpics de París, a punt d’inaugurar-se, seran un bon test per comprovar els efectes d’aquest tipus de recomanacions. En matèria d’equipaments, per exemple, el 95% de les instal·lacions ja existien o seran estructures temporals que podran ser desmantellades per a la seva futura reutilització després dels Jocs (s’espera que sigui el 100% als Jocs de Los Angeles 2028).

París 2024 també compta amb una agenda climàtica (no en va està en vigor encara l‘Acord de París sobre el Canvi Climàtic) amb el compromís de reduir a la meitat les emissions de carboni en comparació amb edicions anteriors, abastant des de la construcció fins a l’energia i el transport, el càtering i altres serveis.

De cara els Jocs Olímpics de París, en matèria d’equipaments, el 95% de les instal·lacions ja existien o seran estructures temporals que podran ser desmantellades per a la seva futura reutilització

En matèria socioeconòmica, es va acordar el 2019 per primera vegada en l’olimpisme una Carta Social, signada per sindicats i organitzacions empresarials, en la qual es van establir 16 compromisos centrats en unes condicions de treball decents, inclusió social i garantia d’accés de les petites i mitjanes empreses als contractes. D’aquesta manera, prop del 90% dels proveïdors dels Jocs són francesos, mentre que el 78% d’ells són petites i mitjanes empreses, amb més de 500 empreses locals de l’economia social i solidària.

Finalment, la promoció de l’esport com a vehicle per a una millor salut i qualitat de vida de tot el món s’ha traduït en la instauració d’un període d’exercici diari de 30 minuts en les més de 36.000 escoles primàries franceses o en la construcció de 5.000 pistes esportives públiques en pobles, ciutats i barris de tot el país.

Prop del 90% dels proveïdors dels Jocs 2024 són francesos, mentre que el 78% d’ells són petites i mitjanes empreses

En definitiva, com es va posar de manifest en un recent debat promogut per la Fundació Catalunya-Europa i el Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (UB), els esdeveniments esportius (no només els de primera magnitud), a causa del seu gran seguiment mediàtic, continuen sent rellevants a l’hora de “posar les ciutats al mapa” i això és una cosa que en un context d’economia global resulta interessant fins i tot per a ciutats mitjanes i petites.

No obstant això, per treure un veritable profit i un impacte positiu en el desenvolupament urbà és imprescindible un lideratge públic efectiu del procés, incorporant al sector privat i la participació ciutadana, així com atendre criteris de sostenibilitat i equitat i l’aportació de valor públic. Una cosa que, com es va destacar en diverses ocasions en aquest debat, es va promoure a Barcelona amb l’elaboració del Pla Estratègic Econòmic i Social que, aprovat el 1990, dibuixava quin havia de ser el llegat dels Jocs de 1992 per a la ciutat, donant inici a una nova forma de plantejar el rol dels esdeveniments en el desenvolupament urbà que, no obstant això, va acabar per desvirtuar-se.

París 2024, en aquest sentit, pot marcar un nou “abans i després” en matèria d’impacte dels Jocs Olímpics (i, per extensió de grans esdeveniments) a la ciutat amfitriona. Esperem que així sigui pel bé de l’esport, de les ciutats… i de la gent que hi viu.