Els quioscos de Manhattan arriben a Barcelona

Baixar al quiosc un diumenge qualsevol és un preàmbul. La lentitud de l’ascensor no neguiteja i és fàcil albirar la calma. El trànsit es rendeix a tres o quatre taxis puntuals i alguna bicicleta. La passejada és ampla i, a l’agafar el diari de la pila, el perfum de la tinta engalana per dins. Allargues l’import exacte al quiosquer i hi ha temps per un gest amable. A diferència dels dies laborables, quan el quiosc es converteix en una estació de pas mentre fas via cap al metro o camines fins al despatx, baixar-hi en diumenge és tornar a casa i preparar-se per delectar el diari a la butaca.

Des de fa més d’un segle el quiosc s’associa a la premsa escrita. Però no sempre ha estat així. El filòleg Joan Coromines va deixar il·lustrat l’origen de la paraula. Quiosc ve del turc (kyöšk) i significa espai de luxe, de recreació o d’estiueig. Imaginem, doncs, un recinte petit integrat en un jardí. Amb columnes. Obert, com una plaça que té, com a funció, la projecció al públic. Per exemple, la d’albergar-hi un concert de música a l’aire lliure.

Els primers quioscos de Barcelona es van encarregar a l’arquitecte Garriga i Roca després d’una primera prova pilot. La finalitat de l’encàrrec era fixar una certa homogeneïtat en la forma, donat que es preveia distribuir-los per la ciutat. El primer es va instal·lar a la Rambla l’any 1877. Era de fusta i ferro i, pel que sembla, no s’havia orientat a la premsa sinó a les begudes. Deu anys més tard, coincidint amb l’Exposició Universal, van proliferar aquests punts de venda on s’hi trobava tota índole de productes excepte premsa. La premsa no hi era perquè, en aquell temps, la distribució es limitava al repartiment a domicili. És més, un dels factors competitius que més es tenien en compte era la puntualitat matinera del repartiment.

No va ser fins que El Noticiero Universal, un diari recent aterrat a Barcelona, va treure una edició de tarda i va requerir del concepte quiosc per al repartiment. Notícies fresques que trencaven la rutina habitual del tiratge. De cop en van obrir quatre, a la Rambla, tot imitant l’arquitectura del model parisenc de l’època. Que a partir de llavors el quiosc es destinés a la premsa escrita va ser un encert que s’ha allargat més d’un segle. Cent anys, però, no exempts de períodes foscos. Períodes en els que, el quiosc, també ha estat part activa com a seu de tertúlies, juguesques, embolics domèstics i reunions clandestines.

El primer quiosc de Barcelona es va instal·lar a la Rambla l’any 1877. Era de fusta i ferro i, pel que sembla, no s’havia orientat a la premsa sinó a les begudes

El quiosc del comissariat de propaganda política

Un dels moments històrics rellevants i, alhora, més desconeguts, va venir de la mà del Comissariat de Propaganda Política de la Generalitat republicana, encapçalat pel genial Jaume Miravitlles. Miravitlles va encarregar un model de quiosc avantguardista d’estètica GATCPAC per tal de distribuir-hi els productes propis de la institució. Les sigles GATCPAC responen a un moviment arquitectònic sorgit als anys 30 del S.XX. El seu propòsit era modernitzar el context arquitectònic d’acord amb la moda d’avantguarda a l’Europa del moment. En aquests quioscos promoguts per Miravitlles s’hi podia adquirir les revistes Nova Ibèria o Moments, llibres editats pel Comissariat, cartells, magazíns i objectes propagandístics com la popular insígnia de la Generalitat amb el lema sotascrit: Per Catalunya.

Però l’objecte de més èxit entre la població va ser la figura d’El més petit de tots, obra del dissenyador Miquel Paredes. La que es va batejar com La Mascota de la Revolució va assolir tal notorietat que se’n van vendre al voltant de tres-cents mil exemplars (sense comptar les falsificacions que, al poc temps, van aparèixer). Aquesta figura, però, responia a un pla per discernir la idiosincràsia del republicanisme entre els barcelonins. A diferència dels enginys d’anàlisi del comportament als que ens sotmetem avui dia, a mitjans dels anys trenta ni tan sols hi havia el telèfon per a elaborar, per exemple, enquestes d’opinió. D’aquesta manera, la figura d’El més petit de tots incorporava una bandera que responia a quatre variants: la bandera tricolor de la república espanyola, la dels colors vermell i negre de l’anarquisme, la de la falç i el martell comunistes i la senyera catalana amb les quatre barres. El resultat va ser que la figura de la senyera amb les quatre barres va imposar-se molt per davant de les altres, sobretot de la tricolor, la menys venuda. Segons el propi Miravitlles aquestes xifres representaven “una manifestació molt aproximada de l’esperit del poble de Catalunya durant els primers mesos de la Guerra Civil”.

L’era digital i la premsa escrita

L’era digital va tòrcer la tendència de vendes que la premsa escrita venia acumulant durant dècades. Els darrers vint anys, els quioscos, distribuïts convenientment pels barris de Barcelona, han hagut d’adaptar-se a la revolució online que, per una banda, ha obert de bat a bat l’accés a la informació, tot aportant immediatesa i globalitat. I, per l’altra, ha guillotinat la distribució de la premsa en paper, tant la dels models de pagament com la dels models gratuïts. Segons dades de l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD), la distribució diària del gratuït que queda a Barcelona ha passat del milió d’exemplars a nivell estatal a menys de tres-cents mil en qüestió d’una dècada (2008-2018). I tres de les quatre grans capçaleres de pagament es troben per sota dels cent mil exemplars venuts, quan al 2008 les vendes diàries es movien entre les dues i les tres-centes mil.

Aquest fet ha abocat els quioscos a diversificar cada vegada més l’oferta, fins al punt de convertir-se en punts de venda amb una extensa varietat de producte de necessitat insospitada. De totes maneres, l’adaptació ha estat la dinàmica habitual dels quioscos des de la seva aparició a mitjans del segle XIX. Però el punt d’inflexió cal situar-lo a la crisi del 2008. Des de llavors, un diumenge qualsevol, els quioscos han passat de vendre entorn al miler d’exemplars d’una capçalera de referència a vendre’n poques desenes. Com a conseqüència més del 35% dels establiments ha tancat definitivament. I el tancament d’un quiosc és més que una persiana abaixada. És afectar directament la quotidianitat, la complicitat, un punt de trobada per a la convivència i la conversa. És una nafra a la vida del barri.

La nova generació de quioscos

Així i tot, una vegada més, la dinàmica barcelonina s’adapta a les circumstàncies i un nou concepte de quiosc, d’inspiració novaiorquesa, està reemplaçant els establiments desapareguts. News & Coffee i Good News són dues companyies que han pres la iniciativa per recuperar-ne l’essència. Ara, a més a més, afegit a la premsa diària i a l’exquisit ventall de publicacions especialitzades, s’hi suma l’opció d’un bon cafè, un suc natural o un snack saludable i apte per a celíacs.

El quiosc de News & Coffee està ubicat al Passeig de Sant Joan. Good News, en canvi, ha apostat per la Diagonal i, properament, té previst obrir un segon establiment a la Plaça Sarrià. Ens ho explica un dels seus cinc cofundadors l’Alejandro Catasús: la idea del nou concepte va sorgir durant el confinament del març quan, la major part d’establiments, a excepció dels quioscos i els comerços d’alimentació, es van veure obligats a tancar. Els cinc amics es van reunir als peus d’un quiosc equidistant amb l’excusa de trobar-se. Mentre conversaven se’ls va revelar la importància d’aquests establiments i el simbolisme que representa pel barri. Immediatament hi van veure una oportunitat; la de reorientar el concepte tradicional a un target més jove, tot mantenint el públic de sempre. L’acollida entre els veïns, afirma l’Alejandro, ha estat excepcional. Actualment es troben en converses amb els propietaris de llicències d’altres quioscos tancats, o que preveuen la jubilació en breu, per tal d’estudiar obrir més punts a la ciutat. De la mà d’aquestes iniciatives els quioscos seguiran guardant, minuciosament, la vida en format paraules. De nit, com sempre, com nínxols de llauna al mig de la ciutat. De dia, renovats, com flors de Manhattan obertes als cinc sentits.