Quo vadis, Ciutat Vella

Convé ser sensible amb el districte de Ciutat Vella la que fou, fins a mitjans del segle XIX, la ciutat emmurallada de Barcelona. Compta amb una estructura urbana construïda en dos mil anys d’història i amb totes les visions urbanístiques i arquitectòniques que s’han anat sobreposant des de la seva fundació pels romans, en els primers anys de la nostra era.

En estudiar la morfologia del districte, en la memòria es constata que el 31% dels carrers tenen menys de 10 metres d’ample, molts d’ells fins i tot amb una amplitud inferior als 5 metres en gran part del Barri Gòtic, de Sant Pere i Santa Caterina, i a la Ribera. En la zona de la Barceloneta compten entre 5 i 10 metres, quedant reservats els amples de via de fins a 50 metres per a la Rambla, la Via Laietana i la Ronda del Litoral, que són els eixos de circulació més importants del districte. Els dos primers connecten la Barcelona de l’Eixample amb el mar, d’oest a est, i la Ronda travessa la ciutat de nord a sud.

El que aquí es pretén, de manera breu, concisa i partint de la complexitat urbanística descrita, és examinar de manera particular el Pla Especial Urbanístic per a la Regulació dels Establiments d’Allotjament Turístic, Albergs de Joventut, Residències Col·lectives d’Allotjament Temporal i Habitatges d’ús Turístic a la Ciutat de Barcelona (PEUAT), i algunes resolucions sobre la matèria dictades pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJCat); concretament, pel que afecta a Ciutat Vella. Per consegüent, aquesta anàlisi vol posar sobre la taula el tractament urbanístic que ha donat l’Ajuntament de Barcelona al llarg de les últimes dècades al Districte de Ciutat Vella, una de les zones més emblemàtiques de la ciutat i al voltant de la qual s’ha desenvolupat una urbs cosmopolita.

L’Ajuntament de Barcelona, amb el PEUAT de 27 de gener del 2017 així com amb la seva modificació inicial publicada l’1 de febrer de 2021, tenia com a objectiu ordenar urbanística, social i turísticament el districte. En la mateixa línia anava la suspensió i reglamentació de les llicències per a allotjaments turístics adoptada per acord de la Comissió de Govern local publicat el 2 de juliol de 2015 en el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona.

En aquell moment, la nova regulació va suscitar inquietud entre els empresaris del sector turístic i hoteler. La sentència de 27 de maig de 2019 del TSJCat, dictada en virtut del recurs contra el PEUAT interposat per una empresa hotelera, n’és un exemple clar. Entre altres pronunciaments, la sentència va fallar la nul·litat de l’article 15.4 a) segon guió del Pla. A grans trets aquest precepte requeria reduir en un 20% el nombre de places d’establiments turístics en cas d’obres majors de consolidació, reforma o rehabilitació.

L’esmentada sentència també va anul·lar la disposició addicional primera en el punt tercer. Aquesta disposició regulava el règim aplicable als habitatges d’ús turístic en el districte de Ciutat Vella i establia que havien de cessar en la seva activitat aquells que en data de 16 de setembre de 2019 no complissin amb les noves condicions per a l’obtenció de llicència imposades en el mateix article.

També convé ressaltar la resolució de 17 de desembre de 2019, del mateix Tribunal, que va anul·lar substancialment el primer PEUAT. Concretament, va declarar la nul·litat del seu article 23.6 en entendre el Tribunal que no es pot exigir que en la sol·licitud d’autorització de modificació d’usos turístics hi concorri la totalitat de l’edifici o l’acord de tots els seus titulars en conjunt i en percentatge íntegre, provocant una quasi incompatibilitat amb les activitats residencials.

Així doncs, les sentències ressenyades marcaven les línies vermelles que havia d’acatar el nou PEUAT.

Arran d’aquests i d’altres pronunciaments, l’Ajuntament de Barcelona va redactar la modificació del Pla, l’aprovació inicial del qual va ser publicada l’1 de febrer de 2021. Aquesta modificació deixa sense efectes el PEUAT de 2017, tanmateix, manté momentàniament la seva essència pel que fa a la suspensió de llicències de diferents tipus d’establiments turístics i hotelers, a l’espera de l’aprovació definitiva del nou Pla.

Amb la pròrroga de la suspensió de llicències indubtablement es pretenia guanyar temps amb la voluntat d’ordenar el districte de Ciutat Vella. Aquesta mateixa voluntat va ser compartida pels Plans que van precedir el PEUAT, a tall d’exemple: el Pla Especial d’Establiments Públics i Hoteleria del Districte Ciutat Vella aprovat dos mesos i mig abans de l’inici dels Jocs Olímpics del 1992, o els Plans d’Establiments de Concurrència Pública, Hoteleria i Altres Serveis de Ciutat Vella dels anys 2000, 2005, 2010 i 2013.

Aquests plans, contràriament a allò que sembla necessari ara per ara, estimulaven la implantació d’hotels i d’hotels-apartament classificats amb tres estrelles o més en les àrees més àmplies del districte de Ciutat Vella, a fi de restringir l’emplaçament d’establiments de restauració i prohibir la concessió de noves llicències d’allotjaments de categories inferiors com les pensions.

El dictat de tanta normativa conduent a la finalitat d’ordenar el barri abans assenyalada, evidencia de manera tossuda que aquest objectiu no s’ha aconseguit per cap de les successives administracions. El turisme massiu s’ha anat incrementant i, amb això, també s’ha incrementat l’oferta d’allotjaments turístics, els hotels de massa envergadura per a la seva ubicació i per a la protecció de l’entorn, l’especulació immobiliària, el percentatge de població flotant i la pèrdua del teixit social de gran part dels barris barcelonins.

El dictat de tanta normativa conduent a la finalitat d’ordenar el barri abans assenyalada, evidencia de manera tossuda que aquest objectiu no s’ha aconseguit per cap de les successives administracions

D’altra banda, es troben a Ciutat Vella edificis emblemàtics internacionalment coneguts com el Palau de la Música Catalana, la Basílica de Santa Maria de la Mar o el Palau Güell, que conviuen amb altres edificis potser més discrets però que aporten un valor arquitectònic i urbanístic singular a la ciutat i dels quals s’ha de procurar la seva conservació i manteniment.

Evitar la ruïna dels edificis catalogats

Addicionalment cal recordar que a Ciutat Vella hi ha un gran nombre d’edificis catalogats, pel que es porta a col·lació la sentència de 8 d’abril de 2019 del TSJCat. En el procediment la part actora és titular d’un edifici amb nivell de protecció B (Bé d’Interès Cultural), que forma part de la denominada Zona Especial 5B “Zona Rambla” segons el corresponent Pla Especial de Ciutat Vella.

A la llum de les al·legacions formulades per les parts, es dedueix que els recurrents van adquirir l’edifici amb la finalitat de dur a terme una reforma integral del seu interior i destinar-lo a l’activitat turística. No obstant això, aquesta finalitat fou frustrada per les reiterades suspensions de llicències per part de l’Administració.

En síntesi, en el litigi es qüestionava la legalitat d’aquests pronunciaments administratius en l’àmbit de la “Zona Rambla”, els efectes dels quals s’estenien a tot el Barri Vell.

La sentència conclou fent una clara amonestació a l’Ajuntament de Barcelona, en entendre que no es poden adoptar successius acords de suspensió de llicències pel mateix àmbit i per a idèntica finalitat fins que no hagin transcorregut tres anys des de la data d’esgotament dels efectes de l’anterior. Per a ser més precisos, el Tribunal entén que els acords de suspensió adoptats excediren tots els límits legals dels articles 73 i 74 del Decret legislatiu 1/2010, de 3 d’agost, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei d’Urbanisme, així com el que es disposa en normes concordants com el Reglament Urbanístic.

Amb caràcter general, la resolució va anul·lar la suspensió de tramitacions per ser disconforme a dret, declarant que són contràries a la seva “naturalesa de mesura cautelar en garantia del nou règim urbanístic, en el seu cas, a establir en la nova figura de planejament urbanístic”.

Tal com succeïa en el cas explicat, la suspensió encadenada de llicències pot derivar en una falta d’inversió immobiliària que duri anys, provocant el deteriorament d’immobles, la pèrdua de valor arquitectònic del barri i pràcticament privant a molts edificis de l’interès cultural que se’ls havia atribuït.

Juntament amb altres múltiples resolucions d’igual índole, es constata que l’Administració no pot abusar de la seva potestat de suspensió de llicències i plans i convertir-la en una finalitat en si mateixa. Si fos així, es desvirtuaria l’esperit de la norma que el que pretén és permetre un moment de formació, reforma i canvi de la normativa.

Es constata que l’Administració no pot abusar de la seva potestat de suspensió de llicències i plans i convertir-la en una finalitat en si mateixa

En definitiva, es fa patent que el Plenari de l’Ajuntament de Barcelona té el deure de conciliar els interessos dels residents, dels turistes, i dels qui viuen de la presència d’aquests, mitjançant un PEUAT o norma similar que permeti amb èxit millorar les condicions de vida de la ciutat. Per això, s’ha d’aconseguir un model urbanístic d’èxit d’acord amb una metròpoli plural, diversa i mundialment admirada com Barcelona.

La conjuntura no es presenta fàcil, però pot intuir-se que la prolongació de la problemàtica de manera indefinida a causa de falta de capacitat decisòria i negociadora dels agents implicats plantejarà encara reptes majors. Les dificultats per a dictar una normativa que protegeixi la ciutat d’un excés de turisme i d’especulació urbanística no hauria d’acabar amb edificis nobles que amenacin ruïna, ni pot donar l’esquena als problemes de supervivència i d’allotjament que es pateixen en una ciutat de gran nombre d’habitants, amb una densitat de població molt elevada i amb persones amb greus dificultats econòmiques, de supervivència i d’allotjament.

S’ha d’aconseguir un model urbanístic d’èxit d’acord amb una metròpoli plural, diversa i mundialment admirada com Barcelona

Una ciutat com Barcelona, de gran potencial, amb ciutadans amb principis i formació plural i oberta i amb districtes tan únics com Ciutat Vella, sens dubte ha de ser capaç de trobar un enfocament positiu i impulsar una solució conciliadora mitjançant la unió de forces des dels diversos àmbits d’influència.

Urgeix impulsar la negociació, el consens i les decisions de llarga mirada que busquin un equilibri en la protecció dels diferents interessos involucrats, evitant caure en laberints normatius i garantint un model de ciutat plural, atractiva i cohesionada en el temps.