“Del que puc dir que estic més orgullós és de saber que la meva mare, que em va inculcar el gust per la lectura, em va veure créixer com a escriptor i va poder llegir algunes de les meves novel·les”. Flegmàtic i sobri, Rafa Melero Rojo es recolza a la barra del Bar i gaudeix d’un fil musical de clàssics del pop dels 80 sonant de fons, mentre demana un cafè, “que per als de la meva professió són com l’aigua”.
— Voldràs sucre o sacarina?
— No, gràcies, des que vaig tenir un contratemps fa uns anys amb el cor, me’l vaig treure —sospira—, entre altres coses…
Mosso d’Esquadra des de fa gairebé tres dècades —“Déu n’hi do com passa el temps!”—, l’escriptor aprofita la primera llum de l’alba, de cinc a set, per crear històries que oscil·len entre la novel·la negra, a moments en el gloriós territori del hard boiled, i el thriller d’intriga. La seva dilatada trajectòria professional en grups d’homicidis, delictes contra la salut pública i delictes contra el patrimoni el converteix en una veu més que solvent a l’hora de retratar, amb veracitat quirúrgica, els processos de les investigacions i la trama policial.
Va debutar fa dotze anys de manera insòlita, autoeditant el seu primer llibre, La ira del Fènix, primera aventura del seu personatge Xavi Masip, l’èxit del qual va possibilitar que fos traduït al castellà i publicat per AlRevés. Aquell va ser el començament d’una trajectòria que l’ha portat a publicar diverses novel·les i guanyar premis com el Cartagena Negra de 2017. En total, set obres, l’última de les quals, Dragones de papel (Ediciones B), una nova aventura de Masip, ha tingut un notable èxit, que possiblement es repetirà molt aviat.
“Ara mateix tinc una novel·la en correcció i una altra que estic començant a perfilar”, anuncia, demostrant una capacitat innata d’escriure en aquestes dues hores matutines. De posar sobre paper tot allò que passa al seu cap: les trames, els personatges, la visió del món i de la vida que allò que un escriptor treu en forma de relat. Tot això, abans d’enfrontar-se a jornades de treball i “quefers familiars amb dos fills petits”. I torna a sospirar, encara que sense perdre el somriure.
Córrer i escriure per exorcitzar els dimonis
Abans d’enredar-se en la carrera de fons que suposa escriure narrativa de ficció, Rafa Melero va córrer molt, arribant a ser diverses vegades campió de Catalunya en els 800 metres i or en els mundials de policies i bombers de Barcelona en 2003. Es pot dir, de fet, que córrer el va salvar dels seus dimonis, probablement com ara ho fa el fet d’escriure.
“Amb dinou anys jo estava en procés de superar la mort del meu germà, Javi, per un desgraciat accident de moto. Llavors, vaig decidir reprendre els meus entrenaments d’atletisme i em vaig trobar amb Quim Erta, un entrenador que em va posar les piles. Crec que això era el que em calia en aquell moment: centrar-me en alguna cosa de veritat”.
“Però el més important és que vaig trobar a una persona meravellosa que em va ajudar en el pitjor moment de la meva vida i em va permetre adquirir uns valors que, a més de l’esport que practicava, segurament són en part els responsables de la persona que soc avui dia”. A aquell amic i mentor, l’autor dedicaria una de les seves obres més aplaudides: la dura, sòrdida i implacable Todos me llaman Ful.
El plaer de l’anonimat
La vida d’aquest barceloní del 72 ha oscil·lat sempre entre la capital catalana i Lleida, on actualment resideix. “He viscut en diverses etapes de la meva vida a Barcelona i crec que és de les millors ciutats del món per la seva gent, per la seva arquitectura, la seva oferta cultural, pel mar”. Xarrupa un glop de cafè. “Suposo que, per això, la meva primera novel·la i el meu personatge més conegut viu i treballa a Barcelona. M’encanta recórrer amb Xavi Masip els carrers d’aquesta ciutat!”, afegeix.
L’escriptor mira enrere, “cap a la temporada en la qual vaig tornar a Barcelona, en el meu primer destí com a sergent d’homicidis a l’Hospitalet de Llobregat. Jo vivia al carrer Rocafort i cada dia agafava el metro per desplaçar-me. Acostumat a Lleida, al·lucinava amb la quantitat de gent que hi havia ficada allà dins, cadascú immers en les seves coses. Això sí, en poc temps jo era un més amb els meus cascos de música, entre la gent que cada dia anava cap a les entranyes de l’urbs. Era un més en l’anonimat d’una gran ciutat i, amb aquesta sensació, que pot semblar vana, em vaig tornar a sentir barceloní de nou”.
Però també hi ha aspectes que li fan mal d’aquesta Barcelona que, sovint, concita l’amor i l’odi a parts iguals, dissipant l’escala de grisos en categòrics blancs o negres. “No fa gaire vaig patrullar pel Raval i vaig poder veure la deterioració que ha patit en pocs anys. Aquesta deixadesa és un bon exemple de la hipocresia d’alguns membres de la classe política, que durant anys han aplicat polítiques que pertorben molt als ciutadans del carrer sabent que no els afecten a ells”. Liquida el seu cafè amb la mala cara.
— Allò que és immune a qualsevol forma de deterioració és l’oferta gastronòmica d’aquest Bar. T’ho dic per si després del cafè voldràs menjar alguna cosa, que ja seria hora.
Rafa Melero Rojo no pot reprimir una riallada.
— M’animo! Faré menú— replica, sabent per endavant que es prendrà un altre cafè en comptes de les postres. Per allò del sucre. Ai.
