Ramon Faura: Posar els neurotransmissors a treballar

Quan cursava 5è d’EGB, Ramon Faura va descobrir Wooly bully, de Sam the Sham and the Pharaohs, la primera cançó que li va volar el cap. Als onze anys, després de l’assassinat de John Lennon, es va ficar a fons en el món dels Beatles, que es van convertir en la seva monomania en el transcurs entre la infància i l’adolescència. Més tard, la seva mare li va regalar el primer volum de La Història del Rock d’Orbis: una recopilació dels Rolling Stones dels 60. “Aquell disc portava el Route 66, el Satisfaction… aquí ja em vaig dir: ‘jo en la vida vull fer això’”, riu el músic, compositor i arquitecte, mentre es pren un vodka Veruga vespertí al compàs del Don’t you just know it del Huey ‘Piano’ Smith.

Ment singular de l’entramat musical barceloní, talent elusiu i impossible d’encasellar, incansable cercador d’estímuls sonors i intel·lectuals, independent fins a la medul·la, Ramon va debutar al capdavant de la seva primera banda, Los Interrogantes, l’any 1986, “en una festa mod organitzada a Zeleste per l’artista Pop Ringo Julián”.

Després de cinc anys de trajectòria, va fundar la Blue Tibidabo Hill Company, un projecte centrat en l’exploració del costat més àcid i elèctric del blues. “Fins que, als 90, vaig descobrir tres coses: d’una banda, el britpop dels Supergrass o Blur; en segon lloc, l’electrònica d’uns Chemical Brothers. I, en tercer lloc, la música llatina i afrocubana, i vaig sumar tot allò al meu bagatge, perquè jo sempre he estat de sumar, més que de substituir”. Així van néixer Azucarillo Kings, fundats al costat de Carles Mestre, “que aportava la visió rumbera i que és, abans de res, un amic: algú amb qui em sento a gust, perquè per a mi no val la pena ficar-me en projectes si no és amb persones afins”.

L’aventura va acabar l’any 2001 “al cap d’un any de bojos, combinant la banda amb el meu treball final de carrera d’Arquitectura”. Després d’allò, el parroquià va tractar de dedicar-se exclusivament a l’arquitectura, però el 2002 ja s’havia adonat que, com els taurons que moren si deixen de nedar, ell no podia viure sense fer música.

Les moltes cares de la mort de la modernitat

El seu següent projecte, Le Petit Ramón, va durar entre 2002 i 2015, any en què el músic es va dir que allò ja havia donat de si tot el que podia. “Van ser els anys en què vaig aprendre i vaig créixer més musicalment. Amb la banda vam enregistrar sis discos, sempre amb les constants sonores del blues, el R&B i la psicodèlia barrejats amb altres llenguatges”.

Però tot i que la música seguia el seu curs, i després de Le Petit Ramon el parroquià va crear el projecte d’electrònica YAK42, fa deu anys una altra idea rondava al seu cap. “La necessitat de barrejar les meves grans passions per la música i l’arquitectura”. Es va posar a esprémer neurotransmissors i el resultat és una trilogia de llibres en la qual actualment està treballant, i que planteja una mirada estructural sobre la fi de la modernitat a Occident als anys 60 des de diferents angles. Aquests abasten des de la bomba atòmica fins a la cibernètica, passant per les drogues, la fi de l’era colonial i, per descomptat, tots els canvis viscuts per la música i l’arquitectura com a expressions d’una pèrdua d’esperit identitari cap a un nou paradigma ètic i estètic. Una obra ambiciosa, que interconnecta punts per a explicar la fi i l’inici d’una noció de món, a través dels canvis viscuts en la seva cultura, la seva societat i la seva economia.

“El primer volum està ja acabat per a sortir, hi he estat treballant quatre anys molt intensament”, anuncia el músic que, paral·lelament, no ha deixat d’impartir classes d’arquitectura a Elisava, d’estudiar a fons piano, de col·laborar amb el grup Los Cuatro Señores i de fundar un nou projecte musical, Mongosónica, juntament amb Vicente Leone. “Una banda de garatge electrònic”, com la defineix, per a la qual espera comptar, aviat, amb el seu vell company Carles Mestre. “Aquesta formació a trio és el futur, ho veig clar”, riu.

Continua sent infinita

“Soc el típic barceloní que es passa el dia lamentant-se de la ciutat, però en realitat soc l’únic del meu cercle d’amics que no se n’haanat a viure fora. Soc completament de Barcelona i, en el fons, el meu amor per ella és total, etern”, reconeix el músic, que associa l’encanteri de la ciutat a una infància recorrent els seus carrers i meandres de la mà del seu avi. “I la continuo descobrint, continuo trobant nous racons. Continua sent, per a mi, d’alguna manera, infinita”. Xarrupa un glop llarg de vodka.

“Tot i això –continua– hi ha quelcom que l’està matant, i és el fet de vendre-la per un plat de llenties, mentre continuem ancorats en aquest esnobisme de creure’ns que som l’hòstia, i al final gent que no sent cap afecte per Barcelona l’està venent, anteposant el benefici ràpid a qualsevol altra consideració”, lamenta, liquida la seva beguda i fa posat de sortir fora a fumar un Lucky.

— Voldràs sopar alguna cosa després del Veruga?

Ramon Faura es deté. Les notes de Havin’ a good time de Huey ‘Piano’ Smith ressonen en l’ambient, el Bar s’anima. Després de pensar uns breus segons, demana:

— Teniu pop a feira?

— Bromeges? És un dels nostres plats estrella!

I somriu, adjudicant-se una ració quan torni de fumar-se la cigarreta.