Raquel García-Tomás conquereix el Liceu amb ‘Alexina B.’

Hi ha un color que forma part de la memòria compartida tot i que acostuma a passar completament inadvertit. És el verd dels pupitres, que tantes hores s’ha observat durant anys, també present als hospitals, els jutjats, les presons… Un verd que institucionalitza els subjectes d’una societat o així ho ha volgut veure Marta Pazos, encarregada de la producció d’Alexina B., la nova òpera de Raquel García-Tomás, la primera compositora catalana a estrenar al Liceu.

Aquest color fred i esmunyedís envaeix gairebé totes les escenes, convertint-se en un personatge més i representant a tots aquells que oprimiran a Adélaïde Herculine Barbin, el primer testimoni documentat d’una persona intersexual. Quan va néixer, se li va assignar el gènere femení i es va criar com una nena. D’adolescent, va veure com el seu cos no es desenvolupava com la resta de companyes d’escola, sense arribar a tenir mai la regla i patint uns dolors horribles. Després de diversos exàmens mèdics, una sentència judicial li va permetre canviar de sexe i va adoptar el nom d’Abel. Tampoc va trobar el seu lloc a la societat com a home i es va acabar suïcidant poc abans d’arribar als 30.

Pocs personatges aconsegueixen escapar-se d’aquest verd de pupitre que ha pintat Marta Pazos. Ho fan les nenes que acompanyen a la protagonista, quan és petita i, més tard, convertida en institutriu, un cor infantil a càrrec del Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya que dona espontaneïtat i tendresa a una història dura. La mateixa Alexina, paper que recau en la mezzosoprano Lidia Vinyes-Curtis, s’escapa de la pressió social en algun moment, amb un vestit que, malgrat ser de color verd, resulta més càlid. També es vesteix més viva la Sara, el gran amor de l’Alexina interpretat per la soprano Alicia Amo, moltes vegades rèflex exacte del seu goig i patiment, compartint el moment clau de l’òpera, l’escena de sexe —la més llarga— que converteix el seu èxtasi físic i emocional en musical.

En un ambient verdós que ofega, acompanyat per una encertada il·luminació i un decorat precís on no sobra cap element i es mimetitza amb els personatges, es narra la vida de l’Alexina, posteriorment Abel, marcada per un patiment i una angoixa que xoquen amb la indiferència i la censura de la societat francesa de mitjan segle XIX. Irène Gayraud ha escrit el llibret a partir de les seves memòries, titulades Mes souvenirs (Els meus records), publicades per primera vegada a París l’any 1874 i recuperades per Michael Foucault un segle després. Gayraud ha volgut reflectir la seva manera d’expressar-se, com també la dels metges forenses que van estudiar el seu cos quan va morir, amb un retrat exhaustiu de la fredor amb la qual la van tractar cantat pel contratenor Xavier Sabata. Per cert, García-Tomás fa una crida a què es reeditin les memòries d’Herculine Barbin, esgotades en castellà i mai publicades en català.

La libretista també ha apostat per dotar al text d’actualitat, conscient de les reivindicacions de les persones intersexuals d’avui dia, com també ho ha fet García-Tomás amb la partitura, pensada per a un conjunt reduït d’instruments dirigit finalment per Ernest Martínez-Izquierdo i no per Josep Pons. La compositora barcelonina barreja referències a Franz Liszt i Hildegard von Bingen per mostrar la realitat religiosa que es vivia en l’època amb música electrònica. Fins i tot, s’encaixen efectes cinematogràfics, amb flashbacks i tempestes de pel·lícula. García-Tomás també s’ha atrevit amb la videocreació, dibuixant boscos digitals que serveixen d’escenari i donen dinamisme.

Amb Alexina B., García-Tomás (Premi Nacional de Música 2020) s’ha convertit en la segona compositora a estrenar la seva òpera al Liceu i la primera catalana a fer-ho, un títol que no li preocupa massa. La barcelonina prefereix posar el focus en què les persones intersexuals pugin a l’escenari d’un espai amb tanta visibilitat com el teatre de la Rambla, una cosa que creu que no és habitual, ni al Liceu ni a altres teatres d’òpera ni tampoc a sales de teatre. De fet, és la primera òpera espanyola que dona veu a una persona intersexual com a protagonista. Una aproximació respectuosa i contemporània que li ha fet guanyar l’ovació del públic en la seva estrena, a la que seguiran tres funcions més fins al dimecres. Sens dubte, un dels encerts de la temporada, donant una oportunitat a l’òpera perquè s’acosti i emocioni a nous públics cuinant a foc lent orgasmes femenins realistes i fent caure la careta al binarisme de gènere.