[dropcap letter=”E”]
l pampero és un fenomen meteorològic típicament del Riu de la Plata, gràcies al qual els vents del Pacífic meridional, atrets per l’anticicló del sud del Brasil, s’estenen per l’Argentina i l’Uruguai. Es manifesta amb tempestes curtes i intenses i bruscos descensos de temperatura, tant a l’hivern com a l’estiu. El triomf de Jair Bolsonaro al Brasil i els problemes econòmics argentins han convertit el Con Sud en un centre de tempestes travessat per intenses ratxes de vents que podrien esdevenir en pamperos polítics o econòmics.
La victòria d’un candidat brasiler d’extrema dreta ha mostrat la quantitat de problemes que té la regió, encara que molts no són de la seva exclusivitat, i també hauria de permetre la reflexió sobre els seus grans desafiaments. Les eleccions al Brasil, com les restants de l’intens cicle electoral 2017-2019, tenen lloc en un context d’un fort deteriorament de la democràcia i les seves institucions, pèrdua de confiança en els partits polítics tradicionals i els dirigents, aparició de greus conflictes, com la inseguretat ciutadana i la corrupció, i, finalment, el protagonisme polític de les esglésies evangèliques.
Per això ens fem la pregunta sobre la profunditat del “tsunami” Bolsonaro i els canvis polítics i econòmics que podrien tenir lloc al Con Sud en el futur immediat. Segons la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), el continent llatinoamericà va créixer un 1,3% el 2018 i ho farà un 1,8% el 2019, gràcies a la recuperació de la demanda interna i al lleu increment de la inversió. Aquest acompliment tan modest respon als mals resultats de l’Argentina i el Brasil, que amb Veneçuela i Nicaragua ocupen els llocs de cua del gran grup regional.
ECONOMIA I POLÍTICA
L’economia argentina, amenaçada per una forta recessió, va decréixer un 2,8% el 2018 i baixarà un 1,8% el 2019. Del gegant brasiler també preocupa ja que el seu PIB només augmentarà un 1,4% (un 2,4% el 2019). Si bé s’esperava una recuperació més gran, la incertesa política va evitar que es concretés, i va mantenir elevats tant l’índex d’atur com el dèficit fiscal. Entre els països sud-americans que més creixen hi ha el Paraguai (4,6% el 2018 i 4,7% el 2019) i en menor mesura Xile (3,9% i 3,5%) i l’Uruguai (1,9% i 1,5%).
El punt d’inflexió va ocórrer el desembre del 2015 amb la victòria de Maurici Macri sobre el candidat kirchnerista Daniel Scioli. Des de llavors es van desencadenar altres processos, com l’impeachment del 31 d’agost de 2016 que va desallotjar Dilma Rousseff del poder
El panorama polític del Con Sud avui és molt diferent del d’anys enrere. En menys d’una dècada es veu un canvi radical en l’orientació dels seus països. A principis del 2010 tenien governs populistes l’Argentina i el Paraguai— o d’esquerra o centreesquerra —l’Uruguai, el Brasil i Xile—. El gir és de 180 graus i només l’Uruguai està governat per una coalició esquerrana, el Frente Amplio, tot i que a finals d’octubre del 2019 se celebrarà la primera volta d’unes crucials eleccions presidencials.
Si bé es pot afirmar que les coses van començar a canviar a finals del 2009, quan Sebastián Piñera va conquerir per primera vegada la presidència xilena, o el juny del 2012, quan el Parlament paraguaià va destituir mitjançant un judici polític Fernando Lugo, que governava des de l’agost del 2008, el punt d’inflexió es va produir el desembre del 2015 amb la victòria de Mauricio Macri sobre el candidat kirchnerista Daniel Scioli. Des de llavors es van desencadenar altres processos, com l’impeachment del 31 d’agost de 2016 que va fer caure Dilma Rousseff del poder, la victòria que va marcar la tornada de Sebastián Piñera al Palau de la Moneda (a Xile no és possible la reelecció consecutiva) el desembre del 2017 i el triomf electoral de Mario Abdo, candidat del Partido Colorado del Paraguai, l’abril del 2018.
FI DELS GOVERNS LLARGS
Així van concloure una sèrie de governs llargs, bé de partits, bé de persones o matrimonials. Els de partit van ser el de Xile, on la Concertación, l’aliança dels partits socialistes i la Democràcia Cristiana, va governar del 1990 al 2010 i del 2014 al 2018; el del Brasil, amb els governs del Partit dels Treballadors (PT) de Luiz Inácio Lula da Silva (2003-2011) i Rousseff (2011-2016), i el de l’Uruguai, amb el Frente Amplio, present des del 2005 amb Tabaré Vázquez (2005-2010 i 2015-2019) i José Mujica (2010-2015). I, finalment, el matrimoni Kirchner, la idea primitiva del qual d’alternar-se indefinidament en el poder es va truncar per la mort de Néstor Kirchner el 2010. No obstant això, aquest va governar entre 2003 i 2007 i després van arribar els dos mandats de Cristina Fernández (del 2007 a 2015).
El perfil de Bolsonaro i la profunda transformació de la política brasilera van permetre el triomf d’un candidat d’extrema dreta en unes eleccions democràtiques, fet que no passava al Con Sud des de l’inici de la transició. Això fa que ens preguntem per un possible efecte contagi als països veïns. El discurs de la controvèrsia i polaritzador, la defensa d’una agenda de valors i una política de mà dura en la lluita contra la delinqüència i la proximitat ideològica de Bolsonaro amb Donald Trump i Steve Bannon han començat a preocupar el veïnat.
Les raons d’aquests girs polítics, especialment a l’Argentina i el Brasil, sorgeixen d’un cert cansament social amb un estil de govern associat a la corrupció. Junt amb això es castiga una deficient gestió econòmica, les conseqüències de la qual van augmentar un cop finalitzat l’irrepetible període de bonança del supercicle de les commodities, el cicle expansiu més gran de la recent història llatinoamericana. El Brasil va estar en recessió el 2015 i 2016 —en els dos anys hi va haver un creixement negatiu anual de -3,5%— i l’Argentina des de finals del 2013 fins al 2015.
L’EFECTE MACRI
Macri va arribar al poder després d’una ajustada victòria en la segona volta i va assumir el govern enmig d’una difícil conjuntura econòmica. A això s’hi afegeix l’herència kirchnerista —una llosa pesant que amenaçava la governabilitat—, caracteritzada per una inflació galopant amb xifres falsejades sistemàticament des dels anys de Néstor Kirchner, el cepo canviari —obstacles a la compra de divises per part de particulars i empreses i a la repatriació de guanys per part d’inversors estrangers—, un dèficit públic de el 7% del PIB a finals del 2015, sectors fortament subsidiats i tarifes dels serveis públics molt endarrerides en relació amb la inflació.
En vista de l’important suport que tenia el kirchnerisme, Macri va optar per una política gradualista, i va mantenir bona part dels programes socials en comptes de revelar totes les dificultats i implementar un ajustament dur. Simultàniament, confiava en el retorn de la inversió estrangera, que permetria rellançar el creixement econòmic. Les seves propostes van tenir alguns èxits inicials, cosa que es va traduir en les victòries de candidats oficialistes a les eleccions de mitjà termini, l’octubre del 2017. Fins i tot es va començar a especular amb la seva reelecció el 2019.
No obstant això, l’abril del 2018 va esclatar una nova crisi, manifestada inicialment com a crisi canviària, i això ho va deixar tot de cap per avall. Aleshores van tornar a aparèixer els fantasmes del corralito de l’any 2001 sota la forma d’una forta devaluació i pujada de taxes, junt amb una inflació desbocada. L’acord amb el Fons Monetari Internacional (FMI), xifrat en 56.300 milions de dòlars, va evitar un nou viatge als inferns encara que molts argentins, influenciats pel kirchnerisme, es van veure reflectits en un relat centrat en l’explotació imperialista, la misèria i l’atur.
Després de la victòria de Macri molts analistes creien que si finalitzava el seu mandat seria un fet històric, ja que seria la primera vegada des del 1946 que passés una cosa semblant amb un president no peronista elegit democràticament. Ressonaven els noms d’Alfonsín i de De la Rúa i els més llunyans de Frondizi i Illia. Avui s’ha apujat el llistó i el futur del macrisme es juga en les opcions de reelecció el proper octubre. Però encara queda una eternitat i tot pot canviar, la possibilitat que Macri torni a ser president depèn de diverses variables, com la marxa de l’economia, la renovació peronista i els candidats que hi presentin.
Si el Govern estabilitza l’economia i el tipus de canvi del peso amb el dòlar i fins i tot si impulsa una tèbia recuperació econòmica al començament del 2019, les seves opcions augmentarien. També serien altes si Macri competeix amb Cristina Fernández, ja que a dia d’avui el seu rebuig és més gran que el del president. Per això, un peronisme renovat i reorganitzat al voltant d’un candidat creïble i potent seria pitjor que el retorn de la presidenta anterior.
Les raons d’aquests girs polítics, especialment a l’Argentina i el Brasil, sorgeixen d’un cert cansament social amb un estil de govern associat a la corrupció. Junt amb això es castiga una deficient gestió econòmica
LA INCÒGNITA BOLSONARO
El nou govern brasiler es va estrenar l’1 de gener. Fins ara hi ha més incògnites que certeses sobre les principals línies d’acció, especialment de quant podrà complir de tot el que ha promès. Hi ha molts compromisos amb sectors molt variats, de vegades contradictoris i els interessos dels diferents grups que li van donar suport, especialment els més poderosos, no solen coincidir. Un punt important seran les privatitzacions. El superministre econòmic Paulo Guedes, graduat a la Universitat de Chicago, és partidari d’obrir l’economia i reduir la mida de l’Estat. No obstant això, els militars que van donar suport a Bolsonaro són desarrollistas i prefereixen mantenir un control estratègic de les empreses públiques. Un altre tema conflictiu és el trasllat de l’ambaixada del Brasil a Jerusalem, una promesa clau en la campanya, ja que els ramaders i els exportadors de carn temen que un gest d’aquesta naturalesa comprometi la venda de productes carnis als països àrabs.
MERCOSUR EN EL FUTUR
Mercosur és una altra qüestió amb fortes repercussions regionals, especialment si considerem les estretes connexions entre les economies brasilera i argentina. Quan Guedes va dir que Mercosur no era prioritari per al Brasil, ja que el biaix bolivarià que va adquirir el bloc regional va convertir el seu país en “presoner d’aliances ideològiques”, una cosa dolenta per a l’economia, va provocar gran alarma. Però, més enllà de la brutalitat d’unes opinions després matisades, Mercosur necessita una profunda transformació si vol seguir avançant. Al marge dels convenis signats dins de l’Amèrica Llatina, només té tractats de lliure comerç (TLC) amb Israel, Egipte i l’Autoritat Palestina, bona mostra de la seva paràlisi.
L’Uruguai ja havia sol·licitat flexibilitzar les negociacions del bloc, incloent-hi que cada país pogués fer-ho de forma individual. L’arribada de Bolsonaro i l’aperturisme de Guedes faria possible fer passos en aquesta direcció. Cristina Fernández i Dilma Rousseff van ser bastant hostils amb l’Aliança del Pacífic, una situació que havia començat a canviar amb Macri i és possible que Bolsonaro la aprofundeixi tenint en compte els estrets lligams que vol tenir amb el xilè Sebastián Piñera.
Des de la perspectiva regional, un altre motiu d’inquietud és l’intent d’un fill de Bolsonaro d’aglutinar les opcions més dretanes d’Amèrica Llatina, en línia amb el que Bannon està intentant fer a la Unió Europea (UE): reunir tot el populisme nacionalista i xenòfob. L’elecció del diplomàtic Ernesto Araújo com a ministre d’Exteriors també alarma per les seves crítiques al globalisme, el teòric mecanisme utilitzat pel marxisme per transformar la globalització i ferir de mort la civilització occidental.
EVOLUCIONS DEL CON SUD
Amb les dues grans potències del Con Sud immerses en els seus propis problemes, els països menors (Xile, Uruguai i Paraguai) esperen expectants l’evolució futura. Com que es tracta d’economies obertes, especialment la xilena, el seu creixement depèn dels mercats internacionals. La Xina és un actor econòmic rellevant i destí de moltes de les exportacions regionals, com el coure xilè o les carns uruguaianes, per no parlar dels intensos intercanvis del Brasil i l’Argentina. El Paraguai és l’excepció regional, ja que no reconeix com a interlocutor la República Popular de la Xina.
Els Estats Units i la UE segueixen sent socis comercials de primera magnitud per a tots aquests països, per això és important tancar aviat el Tractat d’Associació entre Mercosur i la UE. Malgrat els grans avenços en la negociació en els últims mesos, encara hi ha seriosos obstacles que impedeixen un final feliç. Les traves provenen de totes dues parts, ja que el proteccionisme no és exclusiu de cap. No obstant això, la UE podria fer algunes concessions suplementàries per aconseguir un acord que li proporcionaria enormes avantatges i oportunitats. És l’hora que Europa digui quant li importa l’Amèrica Llatina.
