La ciutat és el terreny natural de l’espontaneïtat i l’espai idoni per posar la llei entre parèntesi. Quan aposto per una forma netament urbana de posar la legalitat en una certa epokhé no em refereixo a matar-nos a ganivetades al carrer o a creuar el semàfor en vermell. Cal intentar complir les normes de convivència, faltaria més, però ciutats de referència com Londres, París, Nova York (i Barcelona!) també s’han ordit a base d’una certa tradició anarquista. Tota aquesta metafísica d’estar per casa ve a tomb pel conegut cas d’uns veïns del carrer Meridional -del barri del Clot- que han estat a punt d’ésser multats amb més de 700 euros per haver comès el terrible crim de posar algunes plantes al carrer. Un veí (el clàssic conciutadà un poc cretí, certament) els havia denunciat per dificultar la circulació i la mobilitat reduïda; però, finalment, els responsables del districte de Sant Martí els han aixecat l’expedient i aquesta barbaritat forassenyada de multa.
Val a dir que el carrer Meridional és un cul-de-sac i que els veïns no tenien cap mena d’intenció d’entorpir el pas dels automòbils (ni dels tetraplègics!!!); al seu torn, les plantes afavoreixen una via més aviat desangelada. Sovint, el llenguatge de l’administració és pràcticament estalinista i l’Ajuntament havia acusat aquests pobres conciutadans d’una cosa que sona tan greu com “ocupació de la via pública amb elements no autoritzats”. A veure, fills meus: qualsevol barceloní entén que no podem embrutar el carrer amb objectes a la babalà. Però situar unes plantes per embellir una determinada zona o treure-hi una tauleta o unes quantes cadires per prendre una mica l’aire i xerrar amb els conveïns davant de casa… diria que són coses que no només no representen cap crim contra la humanitat, sinó que fan la ciutat més civil, fortifiquen la sensació de barri, i ens regalen estampes que admirem (i envegem) d’altres ciutats.
En una Barcelona on, per posar un exemple candent i prou polèmic, hom ha impulsat beneficis fiscals especials (no tributació de l’IRPF, de l’impost de societats, de l’impost de successions i d’una part important de l’IVA) pels participants de la Copa Amèrica, resulta bastant surrealista que unes pobres padrines d’un barri més aviat precari hagin d’afluixar la mosca de 700 euricus per haver situat tres o quatre testos al carrer per fer-lo més bell i agradable a la vista. Quan viatgem per Itàlia, sovint ens quedem embadalits amb els carrers de Siena o Nàpols, on la veïnada d’allí aprofita el plaer de viure en el país més bell del món per organitzar sopars improvisats a l’aire lliure. Són gatherings que poden dificultar el pas d’un automòbil, limitar les hores de son d’un veí o fins i tot tocar la moral de la gent que tresca pels carrers. Però són actes que es fan en nom de l’estètica, que és precisament el tret més diferencial (i superior) de la nostra raça, la mediterrània.
Resulta bastant surrealista que unes pobres padrines d’un barri més aviat precari hagin d’afluixar la mosca de 700 euricus per haver situat tres o quatre testos al carrer per fer-lo més bell i agradable a la vista.
Celebro que els funcionaris de Sant Martí hagin retirat les multes i, d’ara en endavant, caldria no només mirar-se les normatives sota el teló de fons del seny, sinó (prèviament a multar els veïns) parlar amb ells per conèixer el seu capteniment i, ja que hi som, moure el cul per visitar un carrer determinat i així comprovar que un grup de testos i plantes no són motiu d’alerta terrorista. El carrer Meridional fa més goig amb aquestes plantes, i no només per un motiu estrictament botànic, sinó car la presència de terrissa implicarà que els veïns surtin cada dia(o quan collons toqui) a regar-les i parlin entre ells, xafardegin i comentin la jugada, i així, si més no, aconseguirem el miracle de fer que els barcelonins encara tinguin esma de creuar quatre mots al dia entre ells. A casa optem pel compliment de la llei, però sempre en vistes a la civilitat. I adorem Barcelona pel seu esperit noucentista, però també perquè és La Rosa de Foc. És així com l’estimem.
Rectificar és de savis. Ara caldria no caure de nou en deshumanitzar (encara més) la vida dels nostres barris.
