Hi ha múltiples maneres d’interpretar una ciutat. Una és en clau de lluita constant per l’espai. Habitatges, indústries, comerços i oficines pugnen per conquerir el seu lloc, i entre ells s’obren pas a empentes i rodolons les zones verdes. L’ús de l’espai públic també és una lluita entre ciutadans —vianants, músics i artistes rondaires— i activitats econòmiques i socials. De fet, quan ens asseiem a la terrassa d’un bar estem comprant, a través de la consumició, el dret a utilitzar temporalment aquesta porció de l’espai públic.
En els últims anys, a les ciutats globals, ha emergit una cruenta batalla per l’espai públic que es dirimeix entre turistes i locals, que de vegades crea tensions i un sentiment contradictori. D’una banda, el turista aporta economia, però també és molest. Aquesta dicotomia s’ha manifestat plenament en aquests temps de confinament, mascaretes, restriccions i tocs de queda. Els turistes han pràcticament desaparegut de ciutats com Barcelona, el que està arruïnant molts negocis, però també ha donat l’oportunitat als locals de redescobrir la seva ciutat.
Fa uns dies, llegia un reportatge al respecte al Financial Times sobre Nova York, on aquest estiu molts ciutadans han optat per esperar millors temps per viatjar i redescobrir la seva ciutat. Alguns dels testimonis recollits eren molt eloqüents. Davant la perspectiva que Nova York mai tornarà a ser com ara, els novaiorquesos han convertit la seva ciutat en una mena de gran pati de jocs en el que són les estrelles de la seva pròpia pel·lícula.
El reportatge anava sobre Nova York, però el periodista hauria pogut escriure un no molt diferent de Londres, París, Barcelona o qualsevol altra ciutat habitualment presa per turistes. Només cal caminar una mica per Barcelona per deduir que també els barcelonins estan redescobrint la seva ciutat. Fa uns dies, passejava amb uns amics pel Barri Gòtic i aprofitava per explicar-los detalls sobre la Plaça del Rei, la catedral i els seus voltants. Van gaudir com mai els havia vist fer-ho. Per què mai abans no s’havien interessat per les pedres amb inscripcions hebrees, l’escut de la Inquisició o les columnes vingudes de Troia del Palau de la Generalitat? Probablement perquè es tracta d’espais que hem cedit als turistes.
He intentat aquests dies objectivar amb dades que els barcelonins, com els novaiorquesos, hem decidit reconquerir l’espai cedit al turisme i tornar als museus, visitar monuments i gaudir d’activitats culturals i d’oci a les que molts havien tornat l’esquena. No ha estat fàcil per una raó òbvia, tant que no era conscient, i és que els que mesuren l’impacte del turisme a la ciutat analitzen el comportament dels turistes, no la dels residents, per tant, no sabem de veritat el comportament del que anomenem turisme domèstic. Lògica aclaparadora. Em recorda la concepció simple del futbol que tenia Johan Cruyff. Quan li alertaven que el perill d’un davanter contrari era la seva habilitat per desmarcar-se, senzillament deia: “Doncs no se l’ha de marcar”. Simplicitats com aquesta el convertien en un geni.
Els barcelonins han decidit tornar als museus, visitar monuments i gaudir d’activitats culturals i d’oci a les que molts havien tornat l’esquena
Així i tot, he trobat algunes pistes en l’últim Baròmetre de l’Ajuntament de Barcelona, en què els barcelonins expressen una major voluntat de practicar activitats de proximitat, com anar al teatre (del 53% al 63%), als museus (del 65% al 70%) i a concerts (del 50% al 57%).
Semblava que els turistes tornaven aquest estiu, però els últims repunts de contagis han variat aquests plans, de manera que ens enfrontem a un altre mes d’agost per a nosaltres. Bona notícia per als detractors del turisme i pèssima per als que depenen d’aquest sector, que són molts. No soc en absolut partidari de criminalitzar el turisme, però sí de regular millor i ordenar la convivència entre turistes i residents, i que el redescobriment de Barcelona pels barcelonins ens hagi ensenyat que el futur serà millor si aprenem a compartir l’espai públic en lloc de lluitar per ell.
