Redescobrir la fàbrica Casaramona

CaixaForum s’ha erigit els darrers anys en un dels centres culturals de referència de Barcelona. Hi acudeixen milers de barcelonins i turistes a visitar les seves exposicions i practicar alguna de les activitats. Però CaixaForum és molt més que el contingut i l’admiració s’ha d’estendre al continent, una joia del modernisme industrial obra de Puig i Cadafalch.

L’antiga fàbrica tèxtil Casaramona va ser adquirida per La Caixa després dels Jocs Olímpics del 1992 i la va obrir reconvertida en centre cultural el 2002 després d’una profunda rehabilitació dirigida per l’arquitecte japonès Arata Isozaki, autor també del Palau Sant Jordi. Enrere deixava més de mig segle d’ús policial i d’una efímera vida industrial, ja que la fàbrica va obrir el 1913 i va haver de tancar el 1920 després de fer fallida a conseqüència de la vaga de La Canadenca.

CaixaForum ha iniciat una sèrie de visites dominicals guiades per donar precisament a conèixer aquest edifici únic del patrimoni arquitectònic de Catalunya, primera fàbrica, a més a més, que va treballar amb energia elèctrica i no amb carbó. Per això no té xemeneia.

Diumenge passat va tenir lloc una d’aquestes visites, realment interessant. Claudia, la guia, va conduir una vintena de visitants per la història de l’edifici, que va començar a l’entrada principal, on Isozaki es va enfrontar al gran repte de la reforma de l’edifici i on va deixar l’empremta de la tradició arquitectònica japonesa.

I és que quan La Caixa va adquirir l’edifici, va aconseguir 7.000 metres quadrats, però en necessitava el doble per fer realitat el seu projecte cultural. La solució va ser excavar els fonaments i utilitzar tota aquesta superfície guanyada al subsòl i dotar-la, a més, de llum. Per això, Isozaki va concebre un gran espai obert per sota del nivell del carrer, ampli, de vidre i de marbre de cabra. Així, va convertir un espai fosc i baix en el que és actualment.

La primera sorpresa de la visita va ser precisament en aquest conjunt de marbre blanc, inspirat també en el disseny de blocs geomètrics del proper pavelló Mies Van der Rohe. I és enmig d’aquest conglomerat racionalista que s’obre al cel on els visitants topen amb un pati que passa desapercebut, molt senzill, seguint el continu del marbre de cabra, però sense cap mena d’ornamentació i al qual no s’hi pot accedir perquè el sòl queda cobert d’una pàtina d’aigua que brolla de forma imperceptible. És un espai de contemplació i silenci, molt zen, amb què l’arquitecte japonès ret homenatge a la tradició del seu país, com fa també amb l’escultura en forma d’arbre que assenyala l’entrada al complex.

Abans de descobrir els antics espais fabrils de l’interior, el grup es dirigeix al que fou accés principal de la fàbrica al carrer Mèxic. Allà es pot admirar un mosaic recentment restaurat on consten les inicials del propietari de la indústria, Casimir Casaramona.

La visita a l’interior descobreix la revolució que Puig i Cadafalch va fer del modernisme industrial. Totes les naus de l’edifici estan dotades de nombroses finestres pensades per a la il·luminació interior. En una de les dues torres que presideixen el complex, hi destaca un dipòsit d’aigua elevat especialment dissenyat per a l’extinció d’un possible incendi. I és que els Casaramona estaven molt conscienciats en la prevenció d’aquesta mena de sinistres després que el foc destruís la fàbrica que tenien al Raval. Una sèrie de carrers interiors completen un disseny pensat igualment per impedir la propagació d’un incendi hipotètic.

En definitiva, és una visita molt recomanable a un edifici que en les dècades posteriors a l’Exposició Internacional del 1929 es va fer gairebé invisible, per l’ús policial després de la guerra i per les noves construccions que el van envoltar. Aprofitin i descobreixin-lo.