Rein de Lege: Sucumbir a l’embruix de Barcelona

“El 1978 vaig venir per primer cop a Barcelona, tenia vint-i-quatre anys. La ciutat em va encantar. Sobretot el Barri Xinès amb els seus carrerons foscos i bruts, el seu ambient dens de prostitutes i ionquis”. Aquell paisanatge va atrapar l’holandès Rein de Lege, aleshores un jove estudiant de Belles arts, que de seguida va descobrir el seu racó favorit de la ciutat, el mític bar Marsella del carrer Sant Pau, “amb la seva clientela particular: gent del barri, jugant a cartes o partides de dominó, o fent-hi la migdiada. Enceses baralles i discussions. Soroll, veus ronques i la televisió amb el volum de gom a gom, en aquell ambient ple de fum dels cigarrets”. 

Cafè tallat, acabat de servir i colzat a la barra, l’artista rememora aquell local com un teatre on se sentia com un privilegiat espectador. “Era l’escenari excel·lent per a fer esbossos. Cada dia hi anava amb la meva llibreta i el meu llapis, fent anotacions de la fauna del local. Vaig tornar a casa amb un munt de dibuixos que encara conservo”.

El parroquià no és el primer pintor de la seva família. El seu avi, Arie Borel, al qual estava molt unit, ja exercia com a tal i va ser qui va animar al jove Rein a atrevir-se amb els seus primers dibuixos. Quan tenia 16 anys va matricular-se a la Rijks-Academie, on va cursar formació clàssica de dibuix i pintura fins al 1975. Després de dos anys errant pel món, va completar la seva formació en l’Academie Minerva de Groningen. A més del dibuix i la pintura, es va centrar en les arts gràfiques: gravat i litografia. Va ser el principi d’una carrera que l’ha portat a exhibir-se i vendre a galeries de tot el món.

“El 1988 vaig tornar a recalar a Barcelona i, directament, em vaig sentir tan a gust aquí que vaig prendre la decisió de quedar-m’hi a viure”. La ciutat l’havia embruixat i ja no hi havia marxa enrere.

Un regal del destí

Un cop instal·lat a aquella urbs preolímpica i ignota per a la majoria on encara no coneixia a ningú, l’artista es va instal·lar a un petit àtic amb terrassa al barri Gòtic, quan no era, exactament, un luxe. “Vaig començar fent retrats i caricatures a les Rambles, era una manera per a guanyar diners que em funcionava bastant bé, però no era quelcom que m’agradés massa”. Moltes hores a peu de carrer per a retratar a turistes i passejants a canvi d’una poca virolla. Una labor de subsistència insuficient per a satisfer els apetits creatius del Rein.

“Tot va canviar un dia en què, passejant pel carrer, em vaig trobar amb una amiga que em va ensenyar un anunci de diari d’una agència de models que buscava cares noves i cap a la qual es dirigia. La vaig acompanyar i em van fer unes fotos a mi també. Poc temps després em van cridar per a un càsting. El vaig fer i em van agafar per a un anunci a la tele. Va ser una cosa totalment nova per a mi, i amb això va començar una nova etapa! Durant més de quinze anys vaig anar apareixent en un munt d’anuncis, sigui com a model o com a actor. Una feina bastant senzilla, divertida i molt variada, amb rodatges dins i fora d’Espanya… fins i tot a Santo Domingo. De sobte tènia suficients ingressos i temps disponible per a continuar endavant com a pintor amb el meu propi taller”.

—Quin regal del destí!

—Sí! Ho vaig viure com una broma del destí, de bon gust i molt ben pagada!

En aquell context, el parroquià va entrar a formar part, als anys 90, de l’associació de Pintors del Pi, “un grup d’uns quaranta artistes que s’havien organitzat a principis dels anys 70, per a poder exposar i vendre les seves obres d’art, cada cap de setmana, a la plaça Sant Josep Oriol”.

La ciutat on realitzar els somnis

Per al parroquià, Barcelona és el lloc on es va complir el seu somni, “de ser artista, capaç de viure del meu art”, encara que els principis no van ser fàcils: “no hi havia massa interès per part del públic local i venia molt poc”. Així, fins que un dia un jove matrimoni estatunidenc va passar per Sant Josep Oriol i es va creuar amb la seva obra. 

“Eren amos d’una galeria d’art a Ketchum, els va agradar el meu treball i em van comprar diversos quadres per a exposar-los i vendre’ls. La cosa va sortir bé i poc després em van demanar més obres. Així, es va establir una relació professional i d’amistat”. Cada cert temps, la parella organitzava una exposició de Rein, el qual viatjava a Ketchum amb regularitat. “Durant anys es van vendre bastants quadres meus, no només a la galeria, sinó també a fires d’art per tot el continent”. Tot anava bé fins que, un mal dia, aquell matrimoni va arribar a la seva fi i, amb aquesta, també la de la galeria.

Però quan aquell moment va arribar, Barcelona era ja una de les destinacions turístiques principals del món i, de rebot, l’artista ja venia molta més obra a la plaça. “Des de fa trenta anys, cada cap de setmana munto la meva parada als matins sense saber què o qui hi passarà. A més, per a mi és un lloc excel·lent per a fer esbossos de l’espectacle continu de tota mena de persones que hi deambula”.

Distanciat ja del món dels càstings i centrat exclusivament en el seu art, el pintor passa ara llargues i ininterrompudes temporades sol al seu taller, a Vilanova i la Geltrú.

—Però no perds la connexió amb Barcelona.

“No, no. A més de la plaça, m’agrada passejar pels seus carrers i, a vegades, vaig al Marsella per a prendre alguna cosa i recordar vells temps”, replica, reflexiu, Rein de Lege, abans de postil·lar: “el barri ha canviat i jo també, clar, però l’interior del bar segueix gairebé igual”.

Gairebé igual com l’embruix que el va unir irremissiblement a aquesta ciutat fa ara trenta-cinc anys.