La primera retrospectiva de la pintora francesa Suzanne Valadon que s’ha fet a Espanya ha estat a Barcelona i hi ha motius per a això. Primer, és clar, per la seva gran contribució a la història de l’art de finals del segle XIX i principis del XX, amb una mirada pròpia del París de la belle époque en la qual va destacar amb els seus retrats i nus femenins per un tractament còmplice i no erotitzat de la intimitat femenina. Una raó més que suficient que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ha complementat a l’exposició Suzanne Valadon. Una epopeia moderna, que es pot visitar fins a principis de setembre, presentant les relacions que va teixir amb locals com Ramon Casas i Santiago Rusiñol, amb els qui va coincidir a la ciutat on tot passava i era el centre del món.
Suzanne Valadon va ser l’artista darrere de la que es trobava Marie-Clémentine Valadon (1865-1938), una dona de classe baixa que es va instal·lar quan era molt petita a Montmartre, molt a prop del Moulin Rouge. Va arribar a París quan tenia cinc anys amb la seva mare, després que el pare les hagués abandonat. Va anar uns anys a l’escola, però ben aviat es va posar a treballar del que va poder, fos bugadera, florista, rentaplats, mainadera o cambrera. Fins i tot es diu que va passar pel món del circ com a acròbata, però el va abandonar després de patir un accident.
Va ser llavors, amb només quinze anys, quan va començar a fer de model per a artistes de l’època. Va començar amb Pierre Puvis de Chavannes, però també va treballar amb Renoir, Matisse o Toulouse-Lautrec, qui li va proposar que adoptés un pseudònim que feia referència a una història bíblica que li recordava a ella, Susanna i els vells. Era un tema que havia estat retratat per molts pintors, com ara Artemisia Gentileschi, Rembrandt, Rubens o Tintoretto, sobre una dona jove envoltada d’homes més grans que se’n volien aprofitar.
Autodidacta, va aprendre de tots els pintors per a qui va treballar com a model, observant les seves tècniques i trucs, entrant en els seus estudis, amb un paper especial de Degas, qui va creure en el seu talent i la va animar a desenvolupar-lo, influint-la en els seus primers dibuixos i gravats com es veu a L’Acròbata o La Roda (1916), recordant a les ballarines de Degas, però ja amb el contorn negre i els colors vius i alterats que van caracteritzar a la postimpressionista Valadon. Malgrat el suport que li va donar, fins i tot col·leccionant les seves obres, Degas l’anomenava com a Terrible Maria pel seu fort caràcter, una cosa per a la qual Valadon no degué tenir moltes alternatives si volia reivindicar la seva obra i deixar enrere el seu passat com a model en un món d’homes, sens dubte, molt més complicats que ella.
La connexió Montmartre-Barcelona
És en aquests anys de plena immersió en els diferents moviments artístics que habiten Montmartre quan coneix al pintor, crític d’art i periodista Miquel Utrillo (Barcelona, 1862 – Sitges, 1934). Sent tots dos molt joves, mantenen una relació tempestuosa, amb el naixement d’un fill que el català triga a acceptar com a seu, Maurice Utrillo, qui acabaria convertint-se també en un prestigiós pintor. Han quedat diversos testimoniatges plàstics d’aquesta relació amb els retrats que es van fer mútuament. El més popular és el que li va fer Utrillo a Valadon l’any 1891, habitualment conegut com La guerra dels set anys, en referència al temps que va passar entre el naixement de Maurice i el reconeixement legal per part d’Utrillo.
Utrillo va exercir de cicerone a París per a artistes com Casas i Rusiñol, introduint-los en uns cercles artístics que ell coneixia des del 1880. Tots dos pinten el Montmartre de Valadon, a qui també acaben coneixent, com es veu en alguns títols de Rusiñol, La riallera (1894-1895), un retrat de l’artista, o En campanya (1891), amb una parella en una cita, Utrillo i Valadon. També es va creuar en el camí de Valadon Joaquim Sunyer, amb ell pintant al crític d’art Gustave Coquiot (1908) i ella a la col·leccionista d’art Mauricia Coquiot (1915), un matrimoni molt amic de la pintora.
Utrillo, parella de Valadon, va exercir de cicerone a París per a artistes com Casas i Rusiñol, introduint-los en els cercles artístics que ell coneixia
L’obra sobre l’idil·li d’una parella de Rusiñol, conservada al MNAC, presenta un altre detall: Utrillo porta la roba del músic i compositor Erik Satie, amb qui va col·laborar en el desenvolupament d’espectacles d’ombres xineses. Satie els acompanyava amb el piano i Utrillo es va acabar convertint en un expert de la matèria a locals com Le Chat Noir.
Va ser ell qui els va exportar fins a Barcelona, on van arribar a Els Quatre Gats, com testifica la col·lecció del MNAC, amb figures que van ser fetes per Casas i que van representar a figures com Àngel Guimerà. La relació entre Utrillo i Satie es va trencar quan el músic va començar una relació amb Valadon, també captada amb retrats que es poden veure a la mostra, com el Retrat d’Erik Satie (1892-1893) de Valadon, caracteritzat per una pell pintada de verd, un altre símbol dels quadres de la francesa, sempre reinterpretant els usos clàssics dels colors. Casas i Rusiñol també van pintar a Satie abans de convertir-se en un famós compositor de renom internacional.
Una epopeia moderna
Més enllà del pròleg amb connexió catalana, en paraules del comissari de l’exposició i cap de col·leccions del MNAC, Eduard Vallès, Valadon va protagonitzar una carrera d’obstacles com a dona artista, de classe baixa i estigmatitzada per haver estat model, d’aquí el títol de la mostra, Suzanne Valadon. Una epopeia moderna. Va aconseguir deixar-ho enrere i consolidar el seu èxit, atrevint-se a recuperar la seva imatge, tan gastada per ells, en els autoretrats que va realitzar en els últims anys de la seva vida, com ara Autoretrat al mirall (1927) o Autoretrat amb els pits nus (1931).
També va ser valenta a plantejar nus femenins quotidians, rebutjant la mirada eròtica d’aquells que la van precedir, i també la van retratar. Fins i tot va trencar estereotips amb L’habitació blava (1923), la seva primera obra adquirida per l’Estat francès. Aquí apareix una model moderna que desafia els cànons estètics i va vestida, a més d’estar fumant i llegint, tota una declaració d’intencions que es desfà de l’anterior imatge que Valadon va representar. Per si no n’hi hagués prou, se la considera la primera pintora de la història a retratar un nu masculí, amb L’estiu o Adam i Eva (1909). La fulla que tapa el sexe d’ell no estava a la seva proposta original, va haver d’afegir-la per poder ser presentada en societat, tot i que no va ser necessari fer-ho en el cas d’ella.
Valadon va ser valent a plantejar nus femenins quotidians, rebutjant la mirada eròtica d’aquells que la van precedir i també la van retratar
Va morir als 72 anys, amb un funeral al qual van assistir artistes com Pablo Picasso, Georges Braque i André Derain. Malgrat l’èxit que va aconseguir en vida, amb una obra formada per gairebé 500 teles i 300 obres sobre paper, la seva fama es va apagar durant un temps, arribant a ser coneguda només per ser la mare de Maurice Utrillo, fins que la seva figura es va tornar a recuperar i reivindicar.
Un dels èxits de la temporada del MNAC, on el principal visitant internacional és el francès, aconseguint una cosa poc habitual com esgotar els catàlegs i haver d’encarregar una nova reimpressió. Més de 100 obres repassen la trajectòria de la pintora de Montmartre, entre olis sobre tela i cartó, dibuixos i gravats. La mostra arriba a Barcelona després de poder-se veure al Centre Pompidou-Metz i el Musée d’arts de Nantes, en cada ocasió amb una proposta diferent, amb 40 obres només exposades al MNAC. Escalfa motors així per a la seva arribada al Pompidou de París l’any que ve.
