Xavier Albertí acaba d’estrenar l’Emperadriu del Paral·lel, el darrer muntatge que ens regalarà com a director artístic del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), tot un compendi de la seva filosofia teatral que, com no podia ser d’altra manera, s’ha nodrit d’un text de la seva “germana escènica”, Lluïsa Cunillé (l’anècdota és categòrica: aquesta és la primera vegada que una autora viva estrena a la Sala Gran del nostre teatre públic senyera), dit pel bo i millor de la seva troupe habitual d’actors-cantants. Cunillé ha escrit una obra sensacional, que no només pretén ser una mirada polimòrfica al punt G dels nostres anys trenta a Barcelona, sinó que defuig la mirada nostàlgica per atansar-se al Paral·lel com la zona zero d’una ciutat mediterrània i d’esperit contrastant que celebra la ressaca de la fastuosa exposició del 29 i viu amb esperança l’adveniment de la Segona República mentre hi comença a bullir l’esperit de l’anarquisme (meravellosa l’aparició de Ferrer i Guàrdia!) i les cupletistes s’hi erigeixen com l’abocador sexual de les frustracions burgeses.
Cunillé fila el seu text en la mort de Palmira Picard, emperadriu de les cupletistes, i gaudeix explicant-nos la bildungsroman del periodista Roc Alsina durant la nit en què s’acosta al cadàver de l’artista per escriure’n l’epitafi. Cunillé i Albertí basteixen la dramatúrgia com un rèquiem oratorial, i no pas perquè la trama s’ordeixi a base de micro-escenes en la forma d’una cantata, sinó perquè el viatge (i la fatigosa ascensió) d’Alsina a la tomba de Picard és el camí d’una mort col·lectiva: el cos de la cantant no esdevé només el forat negre de totes les pulsions sexuals masculines, sinó també el centre neuràlgic de les contradiccions socioeconòmiques de l’urbs. De fet, el text de Cunillé té la gràcia d’explicar-nos amb gran cruesa la mort del corpus ciutadà que s’emmiralla macabre en aquesta deessa (hauríem de llegir l’Emperadriu en diàleg amb allò que succeïa a Barcelona, mapa d’ombres), uns personatges que assisteixen a la seva pròpia defunció amb una barreja d’histrionisme i una llastimosa i destructiva parsimònia.
Resulta simptomàtic que, quan hom es refereix als nostres millors escriptors, la tribu encara tingui la poca traça de foragitar el teatre de la seva literatura. Cunillé és, diguem-ho clar, una de les plomes més importants de la lletra pàtria, i la robustesa implacable del seu teatre clama al cel un Premi d’Honor que ja té molt més merescut que alguna de les recents i sobrevalorades guardonades. Només una gran autora pot imaginar un camí que trenca el paradigma dantesc de la caiguda als inferns mitjançant una ascensió espiritual que capgira la vida del narrador deixant l’espectador amb una bona hòstia al fetge. Aquest és un viatge que exigia un guia quasi impossible de trobar, però Pere Arquillué demostra ser un tros d’actoràs que a l’inici de la trama traspua el caràcter naïve i càndidament badoc d’Alsina (a la ianqui, es a dir actuant quan no s’actua) i va progressant durant un aprenentatge incisiu que deriva en una escena final de pell de gallina. Això que fot l’Arquillué és molt, molt difícil, i se’n surt com una autèntica bèstia.
Cunillé és, diguem-ho clar, una de les plomes més importants de la lletra pàtria, i la robustesa implacable del seu teatre clama al cel un Premi d’Honor que ja té molt més merescut que alguna de les recents i sobrevalorades guardonades
A mesura que avança la peça, en un cascada orgiàstica de personatges delirants, hom podria tenir la temptació de creure que Cunillé i Albertí han fet reviure el Paral·lel emprant una història fantasmagòrica. Però si els nostres ressenyistes tinguessin la bondat de llegir una mica abans d’anar al teatre veurien que autora i director han inspirat clarament la seva divina comèdia en la figura fundacional de Rossend Llurba i, sobretot, en el cronista Francesc Madrid (de Rossend en tenim publicada la Història del Paral·lel a la benemèrita Comanegra i d’en Paquito podeu llegir el magnífic Sang a les Drassanes que Quim Torra publicà a Acontravent quan es dedicava a fer coses útils pel país). Si es llegeixen aquests magnífics cronistes, especialment els articles de Madrid a El Escándalo, veurem que les bacanals orgiàstiques d’homosexuals, els anarquistes que malden per redimir les meuques i els robatoris d’infants que acaben desapareixent foren la realíssima cara oculta d’una Barcelona que mai ha aconseguit amagar la brossa sota l’estora.
Albertí ha fet santament en naturalitzar el cor de personatges de l’Emperadriu per destacar-ne la infinita tristesa interna (jo hi veig més Brossa que Horváth), començant per l’esplèndida Maria Hinojosa que, ja ho podem dir, és la successora natural d’Anna Ricci i qui, amb el nostre estimat contra Jordi Domènech, conforma la successió natural de les fantasies que Carles Santos encarnà en Antoni Comas i Clàudia Schneider. És normal que l’Albertí, llegint una història que enalteix el nostre passat interpretatiu, hagi fet justícia obrin les portes del TNC a degans de la nostra història actoral com Carme Sansa, Mont Plants i el titànic Oriol Genís, que és un patrimoni de la terra més rellevant que qualsevulla denominació d’origen vinícola. A escena, com en la vida, guanyen les noies; des de la benretrobada Sílvia Marsó en funció de Virgili (massa sòbria a l’inici; doneu-li una mica més d’aire en el gest) a l’Aina Sánchez, que demostra tenir el cromosoma cupletista incrustat en aquesta columna vertebral que li sura a escena com una serp afamada de ratolins.
Diria que l’espectacle guanyarà amb unes quantes representacions i goso afirmar que s’esbravaria si es regalés a l’espectador una mica més de temps entre les micro-escenes perquè en pugui pair tota la intensitat (entenc que cal defugir l’aplaudiment i que encara estem massa determinats per la cosa pandèmica i la necessitat d’anar per feina, però amb una injecció de compassos d’espera la simfonia brollaria amb més felicitat). Sigui com sigui, això són coses de perepunyetes davant d’un espectacle que, a banda del text de Cunillé, destaca per l’obsessió albertiniana de relligar-nos a la nostra tradició escènica, musical i interpretativa. És un delit tornar a escoltar (i quina vergonya que hagi hagut d’ésser només al TNC i no en un dels molts equipaments musicals de la ciutat!!!) El papissot de Berdiel i Pla, l’Exregidor de Zamacois i Casas, l’extraordinària música de Morera i Clarà, un repertori preciós que en qualsevol país desvetllat es faria cantar a les escoles i es retornaria al seu propietari: el poble català!
En la celebrada lliçó inaugural de l’Institut del Teatre del curs 2012-13, l’Albertí ja parlava de la necessitat de relligar la nostra vida actoral (i jo afegiria, la del teatre de la tribu en la seva totalitat) a la cultura i el patrimoni que la sustenta. Deixeu-me citar aquell benemèrit discurs: “No crec que hi hagi cap altra cultura escènica en el context occidental que tingui una malaltia tan terrible com la que tenim nosaltres, i és la consciència segons la qual el nostre patrimoni dramatúrgic és dolent. Això, en primer lloc, no és cert i, segon, és una malaltia que no ajuda a res. Potser, abans de jutjar-lo, l’hauríem de posar sobre els escenaris amb consciència de fer avinent tot allò que en fa possible la comprensió”. Textos com el de la Cunillé tradueixen aquest esperit, i no només perquè recuperin la tradició patrimonial del Paral·lel, sinó perquè ho fan des d’un present pandèmic en què la cultura del país encara s’entesta a obviar els seus fundadors. Retornar a la Barcelona de contrast, que s’amaga en el forat negre de les seves contradiccions, resulta un imperatiu.
Retornar a la Barcelona de contrast, que s’amaga en el forat negre de les seves contradiccions, resulta un imperatiu
Durant els vuit anys en què Albertí s’ha fet càrrec del TNC la nostra ciutat ha viscut una espècie d’illa de normalitat en què els grans textos de la literatura teatral europea s’han emparentat amb l’obra de Guimerà, Segarra, Cortiella, Rusiñol o Pous i Pagès. Després d’escoltar la prosa teatral de Sol, solet… o el català inigualable de La fortuna de Sílvia, només els ignorants poden negligir el nostre patrimoni escènic. Dissortadament, encara ens falten anys per aproximar-nos a la tradició de la nostra pròpia història amb l’esperit lliure d’aquesta Emperadriu de la Cunillé. Que en un espectacle sobre el Paral·lel com aquest, els theatergoers catalans encara esperin un divertiment de foc i lluentons ens mostra que resta molt de camí per fer, i per això de l’Emperadriu la màxima lloança que se’n pot fer és tractar-la com un immens exercici de ferida, la ferida d’una ciutat que paeix malament la seva memòria i que enterra amb olimpíades els seus punts foscos. La millor lloança, en definitiva, és la tristesa immensa que et corprèn un cop acabada la funció.
Correu al TNC i beveu del calze d’aquest meravellós rèquiem de la Palmira Picard, d’aquesta tètrica simfonia de morts amb què la Cunillé ens ha fet viatjar al passat a cop de calfred. I sobretot, estimat Albertí, no te’n vagis gaire lluny d’aquí, que els escriptors fracassats et necessitem per fer les nostres cròniques d’aquesta nostra fosca i avorrida Barcelona on ja no hi queda res, del Paral·lel, i de tantes altres coses.
