[dropcap letter=”A”]
l final de l’època seca, el Ganges, al seu pas per Rishikesh, conserva un color blau vitrall que fan venir ganes d’apedregar-lo. Les primeres pluges no tardaran a fer-se notar. Tampoc el trasmudar de les tardes, les quals saltaran d’un cel a un altre fins l’hora dels escarabats i acabaran capitulant dins la posta. Recolzat a l’ampit d’un terrat des d’on podia observar la vida estesa damunt la llum llaurada, escoltava l’orador parlar dels tres amics que ens acompanyen al llarg d’una vida: les persones, els diners i la respiració. Les persones, diu, ens veuen nàixer i créixer i ens fem companyia els uns als altres. Però al morir partim i la comitiva es queda. Per referir-se al segon dels amics, els diners, fa servir el mateix símil: els necessitem fins que ens arriba l’hora, llavors el mort se’n va i els diners es queden. Només el tercer dels amics que ens custodien també s’esvaeix amb nosaltres: l’alè, la respiració.
La tensió exerceix tal dominància sobre el nostre comportament que limitem, de forma perpètua, el benestar
Fa dos milions d’anys els primers expedicionaris de llarg recorregut de la història de la humanitat feien les maletes i abandonaven el bres de l’Àfrica Oriental per desplaçar-se al nord del mateix continent i a les actuals Europa i Àsia. Els Sàpiens començàvem a somiar en nosaltres mateixos. Ens preparàvem per un futur incert. Una expansió que buscava incrementar el benestar, que vam iniciar en solitari i que, insaciables, seguim obstinats a completar de la mateixa manera. Durant aquest procés no hem estalviat la destrucció del planeta ni l’extermini de desenes d’espècies animals, entre les quals, els humans que no eren com nosaltres. Ha estat i segueix essent la conseqüència de voler exercir control sobre el que ens envolta, sobretot, control sobre dos dels tres amics: les persones i els diners. Aquesta conducta ens ha dut a témer per la pròpia existència. Tothora sentim perill. La tensió exerceix tal dominància sobre el nostre comportament que limitem, de forma perpètua, el benestar.
Des de la voluntat d’aportar esperança i amb aquell mètode tan propi d’abandonar-te al mig d’un túnel i, mica en mica, acompanyar-te fins la llum, Zygmunt Bauman defensava que s’està produint un retorn al que érem fa dos milions d’anys, just moments abans que partís la llarga travessa (Retropia, Arcadia editorial, 2017). Fins avui ha quedat justificat el benestar com un dret. Segurament veníem d’èpoques massa convulses per provar altres maneres. Però comencem a percebre que el concepte ha estat un pedaç, i els pedaços tard o d’hora fan aigües.
De nou som davant un futur incert en el qual les generacions més joves aborden un més que possible escenari que empitjorarà les condicions del benestar. Evitar-ho passa per renunciar al progrés tal com el venim entenent fins ara
Berta Roig, en l’article La classe mitjana perd poder (The New Barcelona post, 13 de març de 2018), apuntava les seqüeles de la darrera crisi econòmica: excessives en número i, en molts casos, insalvables. De nou som davant un futur incert en el qual les generacions més joves aborden un més que possible escenari que empitjorarà les condicions del benestar. Evitar-ho passa per renunciar al progrés tal com el venim entenent fins ara. Les fórmules de l’avenç científic i tecnològic hauran de suplantar-se per altres no pensades per a l’evolució, sinó per estadis propers al dels orígens: reduir la competitivitat, reduir les expectatives i deixar caure el consumisme. Un repte majúscul que té com a objectiu superar una època. Una època marcada per l’educació dels fins a cinc sentits amb els quals hem après a percebre el món exterior, el món dels altres, perquè de la mateixa manera que observem i jutgem els altres, sabem que ells també ens observen i ens jutgen a nosaltres. Això ens ha portat a ser tal com pensem que ens perceben des de fora. Posseïm i tenim por a perdre.
Una persona podria suportar unes tres setmanes sense menjar i uns tres dies sense aigua. Però rarament arribaria als tres minuts sense respirar. Mengem unes tres vegades al dia i en respirem vint-i-tres mil
Pablo d’Ors afirma que l’home i la dona comencen a viure en la mesura que deixen de somiar en ells mateixos i desenvolupen la consciència. La consciència és comprendre la interdependència entre els humans i el planeta (o l’univers). I per tal d’assolir la consciència és imprescindible sintonitzar amb el nostre interior a través de la respiració.
Una persona podria suportar unes tres setmanes sense menjar i uns tres dies sense aigua. Però rarament arribaria als tres minuts sense respirar. Mengem unes tres vegades al dia i en respirem vint-i-tres mil. I tanmateix, quan no ens trobem bé, el sistema de benestar ens recepta atenció a la dieta en comptes d’atendre la respiració. Aquest ha estat el model fins ara: no temis emmalaltir, el benestar -les persones i els diners- et curaran. Per contra la nova manera de procurar el benestar no passa per la seguretat de saber que tens un hospital al tombar la cantonada. La nova manera de benestar passa per atendre la respiració, de la qual se’n deriva la quantitat i la qualitat de l’energia vital, i el descobrir-se i acceptar-se un mateix.
La principal dificultat que trobarem per encarar aquest camí serà acceptar que és millor rendir-se. Abandonar la creença que el benestar són les respostes a les preguntes de la ciència i del progrés. No és cert, perquè no són ni seran mai millor que les respostes del cor.
