Felicitat i angoixa

Itàlia és el meu país, la meva mestra i guia. Maquiavel em va demostrar que no hi ha llibertat sense poder, i Pavese que la felicitat es troba en l’angoixa d’esperar que els escassíssims instants perfectes de la vida es repeteixin també demà, i demà passat i l’altre. Bacaro és un restaurant italià que em fa feliç, infantilment joliu, i és tanta la gràcia de sopar en aquest local tan confortable creat per Alfredo Rodolfi, Maurizio de Vei, Pablo Rodríguez i el xef Marco Lecis que les seves nits ideals són de les poques coses que m’exciten els residus de culpabilitat cristiana que guardo al calaix. Al plaer li plau d’amagar-se, i així fa el Bacaro en un racó de la ciutat, carrer Jerusalem, al cul de la Boqueria, entre Hospital i Carme. Baixeu al Raval, que no mossega, guipeu la carta (només per admirar-hi els bellíssims peixos que dibuixa l’artista Dino Corradini) i que l’Alfry i el Mauri facin la tria.

La civilització digestiva i moral consisteix a sopar només primers plats. Disposem inicialment d’una torradeta de baccalà mantecato que ens suavitza llengua i paladar com la carn d’un nadó. Així es preparà la geniva per rebre l’hòstia santa de la tòfona que domina els passatelli amb crema de carxofa i rossinyols: és un plat d’una bellesa pornogràfica, d’un gust que creuríem impossible de superar si no fos per l’aparició del nou invent d’en Marco: els taglionino carbonara del mar. Els bull amb caldo de peix de roca i un pèl de vis de gambes, hi afegeix caviar de lumpus, dos musclos (innecessaris, pel meu gust) i una punteta de mantega, amb la corona d’un tall de salmó marinat sota sal fumada i sucre. Els adjectius són imperfectes, qualsevol frase es queda curta davant d’un dels millors plats de pasta d’Europa. Si el demaneu, voldreu repetir, i així l’endemà, i també l’altre.

Si et sembla que Bacaro és un luxe, pensa que els carbonara de mar valen setze euros, una quantitat terriblement inferior al que ens han costat Quim Torra, Ada Colau o els insofribles piromusicals de la Mercè. Entendré que experimentis l’angoixa d’haver tastat un plaer inabastable que només pot atenuar la tranquil·litat del risotto de bolets amb emulsió de romaní amb què acabem la festa. A casa això dels dolços ens ha semblat una frivolitat pròpia de la gent que s’atipa el diumenge, però cal reconèixer que el cheesecake de parmesà untat amb crema de figa atempta contra qualsevol propòsit de contenció.

Els adjectius són imperfectes, qualsevol frase es queda curta davant d’un dels millors plats de pasta d’Europa

La decoració tavernària-casual del local, un servei lleugerament imperfecte en la disposició del plat (i la tendència natural italiana a vociferar operísticament) pot dur-vos a témer una vetllada incòmoda; ni de conya, perquè l’Alfry i en Mauri et fan sentir tan agombolat que només pots rendir-te a l’imperi de la seva dolcíssima llei.

A pesar que els italians són la comunitat de nouvinguts més gran de Barcelona i que la majoria dels pares de la pàtria (Sagarra i Pla, reverència) eren italianòfils confessats i orgullosos, la proporció de restaurants que fan justícia a la nostra germanor és ridícula. Hem gaudit a Xemei, el Paisano Bistró i la Sartoria Panatieri, només faltaria, i també vàrem plorar amb dolor el tancament de la Meneghina al carrer dels Tiradors; però cap d’ells s’acosta, ara per ara, a la sublimitat de Bacaro, aquest focus de llum d’un sopar tan perfecte que et fa sentir certa culpa d’ésser viu.

Quan sortim del local, la presència d’un parell de patrulles dels Mossos em fa pensar que Déu ens vol arrestar per haver pecat de gola. Falsa alarma; hi són només per desballestat un petit comerç de droga que demà mateix, omplert l’expedient, continuarà funcionant amb la mateixa i exacta diligència.

A pesar que els italians són la comunitat de nouvinguts més gran de Barcelona, la proporció de restaurants que fan justícia a la nostra germanor és ridícula

Tornem a casa i la son fa que caminem mig abraçats, com si ja fóssim al llit. Una vegada gitats, l’Alba em besa l’esquena com un mol·lusc i sóc tan feliç que em vénen unes ganes súbdites de morir-me encara amb els taglionino a l’estómac, i així, vist que no guanyaré el Nobel de literatura, permetre que si més no el tanatopràctic que em faci l’autòpsia pugui contemplar encara que sigui algun petit fragment del caviar o el record persistent de la flaire amantegada del plat que m’ha fet joliu.

L’angoixa em fa plorar, però tanco els ulls i prego perquè l’escalfor del cos que estimo em guareixi les meves tares. L’endemà, quan ens llevem, l’Alba nota de seguida que em palpo el cap i pregunta què em passa, per molt que ja conegui totes les respostes. Li dic que sovint encara em falta esma per viure, però que ahir va ser una nit preciosa i, mentre m’abraça, som un sol cos de felicitat i angoixa.

Aviat tornarem a Bacaro, per guarir-nos i tornar a plorar.