[dropcap letter=”E”]
ns reunim en un bar petit d’un carrer petit. A fora la pluja. A la taula: el director, escriptor i pedagog Iván Morales, l’actor Pol Fernández i una servidora. Tots dos es van embarcar fa un any, al costat de Toni Rey -director de fotografia-, en una aventura cinematogràfica que finalitzarà molt aviat amb l’estrena de dues seqüències inoblidables de Minnie and Moskovitz i Faces.
Marta – Parleu-me del germen d’aquest projecte.
Iván Morales – Això és una cosa que neix d’un lloc en el fons molt prosaic, que és que estàvem fent un curs a partir d’escenes de Cassavetes… perquè a mi Cassavetes com a director, com a espectador, com a escriptor, m’ha significat sempre un far molt gran, un camí a seguir. Sempre m’ha semblat un gran referent de llibertat creativa, de com l’acte creatiu i artístic va de la mà de la vida, i com realment evolucionar en la teva vida i evolucionar en el teu art va junt. (…) La meva mare em va descobrir Cassavetes, i després com a director vaig flipar, i com a pedagog realment el material dels seus guions és fantàstic per treballar amb actors que vulguin investigar.
Pol Fernández – Jo no coneixia Cassavetes. El vaig descobrir llegint un guió el primer dia a classe amb l’Iván. Va ser una aproximació, una entrada a ell des d’un altre lloc. Una de les coses que deia el curs és que es faria una mostra de les escenes treballades i que potser es rodarien. El temps va anar passant, el curs va ser de puta mare, però com en tots els cursos, algunes coses surten i altres no… i al final vam fer una mostra i vaig pensar que molaria molt rodar-la.
IM – I aquest senyor va fer un cop de cap i ho vam aixecar.
Pol Fernández: “La vida pot ser una merda, no l’hem de camuflar, no hem de mentir-, en tant que és una merda; el que passa és que estem vius, i això cal dignificar-ho, sigui com sigui, estiguem on estiguem i passi el que passi.”
M – Això que heu fet és un remake, és una reinterpretació, és un homenatge?
IM– És un homenatge i és una revisitació del seu univers a través del nostre propi present. He fet revisitacions d’altra gent, de Rohmer… i després dirigeixo textos d’altra gent. Però això és més una revisitació en el sentit que el mateix text ha estat manipulat.
PF – Sí. Al final l’essència hi és, en tant que són aquestes situacions. Però per a mi, vist des d’un lloc com a actor, era molt totxo i molt bonic el que s’estava gestant. Va ser passar del cinema al teatre, i després passar el que vam fer en teatre, al cinema. D’una cosa se’n va crear una altra, i d’aquesta altra cosa, una altra de nova. I és tornar al mestre. Però no des del “anem a emular Cassavetes”, sinó des del treball que vam fer.
IM – Quan fas un text aliè, cal trobar el nucli genuí del que aquesta història et vol explicar i, a partir d’aquí, un cop trobes això, pots trair tot el que vulguis.
M – Però, potser el nucli per a tu és un i per a un altre és un altre; no?
IM – Per descomptat, així ha de ser. En el diàleg que estableixes amb l’obra tu ets un ésser concret amb les teves circumstàncies i la teva mirada… com en qualsevol relació. Ho equiparo a qualsevol relació. Amb les persones és així. O sigui, la veritat de cada persona és seva, però quan tu dialogues amb aquesta persona, la que llegeixes és la que tu llegeixes, i tu t’esforces perquè sigui la més veraç i la més honesta; però tu llegeixes des del teu lloc, i en aquest lloc de trobada de les dues persones o d’un equip i un material, es fa una lectura concreta. Aquí canviem el gènere d’algun personatge i vam canviar la situació històrica.
M – El treball dels actors en les escenes de Cassavetes és potent; no?
IM – Absolutament.
PF – És heavy, i parlaríem ja del que és perillós en interpretació, d’on es fica cadascun i on no. Sí que és veritat que requereix d’una confiança absoluta en el que està passant i un lliurament total. El que dèiem de vegades… són situacions de vida o mort en el bon sentit, vas amb el ganivet entre les dents. I no parlo d’una gran acció o una gran violència sinó d’estats emocionals; almenys en el que hem gravat, són situacions força límit.
IM – I també ho hem rodat molt en guerrilla, amb un equip boníssim i un material humà fantàstic, però molt en guerrilla i amb els accidents de la guerrilla, i intentant fer servir tot això a favor de la situació límit dels personatges.
Iván Morales: “Ell obria la porta de la quotidianitat. Són personatges que busquen la seva felicitat d’una manera desesperada de vegades i que es troben condicionants socials que no els ho permeten; com vèncer d’alguna manera aquests condicionants per acabar vivint el més pur, que és l’amor.”
M – Cassavetes parla sempre de la part fotuda de la vida?
IM – Sí, perquè per a ell la vida ho és tot, és el fotut i el no fotut. Sí que li interessa molt veure l’ésser humà. Per a mi Cassavetes és una evolució post Charles Manson, post Vietnam, de Frank Capra..
PF – Seria com treure el maquillatge de Hollywood i ser més cru en aquest sentit.
IM – I que Capra responia a un altre moment històric. Cassavetes respon a un moment històric en què no hi ha evasió possible a la cruesa de la vida. Cassavetes porta al cinema el testimoni de la beat generation, intenta treballar a Holywood com a director però la fa grossa fent A child is waiting, que és el seu intent de cinema comercial. (…) És a dir, pertany a un moment històric que és previ just a la revolució… bé de fet és el padrí de la revolució cinematogràfica que ve després amb Scorsese i amb Dennis Hopper i Coppola i tal. És el precursor d’això, el que demostra que el cinema als EUA pot ser una cosa que sigui un mirall d’una generació complexa (…).
O sigui, és fruit d’aquest moment, i el seu cinema respon a aquesta cruesa, però ell en el fons és un romàntic. Creu en l’ésser humà, creu en unes estructures socials concretes, i senzillament el seu cinema explica com l’ésser humà moltes vegades lluita contra la infelicitat que li produeixen les convencions socials a què ens veiem obligats a jugar. I després, a sobre, al final, sempre dóna esperança als seus personatges.
M – I toquen el límit.
IM – Toquen el límit, però més a nivell emocional. Cassavetes pensava en les persones.
M – Ell era un autor, tenia una veu pròpia. Definiu-me la seva veu::
IM – L’esperança en l’ésser humà, el valor de ser realment honest i arribar fins al final, la lleialtat a la tribu. Totes les seves pel·lícules són home movies, un cinema familiar en el sentit literal. Coses de casa!
M – Quotidianitat!
IM – Sí, però ell obria la porta de la quotidianitat. Són personatges que busquen la seva felicitat d’una manera desesperada de vegades i que es troben condicionants socials que no l’hi permeten; com vèncer d’alguna manera aquests condicionants per acabar vivint el més pur, que és l’amor
PF – Sí, perquè jo confirmo aquesta veu que descriu l’Iván. Jo afegiria la paraula “dignitat”. Perquè és molt important. Perquè al final, almenys en aquestes escenes, és una cosa amb què jo he connectat molt. És a dir, la vida pot ser una merda, no l’hem de camuflar, no hem de mentir-, en tant que és una merda; el que passa és que estem vius, i això cal dignificar-ho, sigui com sigui, estiguem on estiguem i passi el que passi. Crec que són personatges amb els quals fins a les seves últimes conseqüències ens dignifiquem. Per això no deixen de lluitar i són com herois.
* Les dues seqüències, coproduïdes per Todo por el punk, Los Montoya i Toni Rey, es van rodar a Barcelona fa un any, han estat realitzades per un equip d’unes 30 persones, i s’estrenaran molt aviat en el cinema Zumzeig de Barcelona.
