Qüestions de la vida (llargues i sortosament ensucrades de contar) m’han dut a canviar de residència de la quadrícula de l’Eixample al Barri Gòtic. La majoria d’amics, en donar-los la notícia, han fet aquella arrufada de nas desaprovadora i compassivament altiva de qui sembla dir-te que no saps en quin cristo et fots. En efecte, per a la majoria de barcelonins Ciutat Vella ha esdevingut un lloc de pas en què els indígenes només podem surfejar entre turistes, brossa i soroll i, com a molt, sortir de farra i deixar-hi una mostra d’orina en una cantonada.
És innegable que el Gòtic ha patit el desgast de la massificació turística dels 90 i del canvi de segle (com, per altra banda, qualsevol centre històric d’una ciutat molt visitada com ara Barcelona), però també és cert que l’aparent degradació del barri també és responsabilitat dels barcelonins que han renunciat a viure en un indret bellíssim de la seva ciutat. Blasmem el turisme amb raó, però també ens hem d’esmenar quan releguem un indret a ser carn de guiri, sobretot quan és un centre on la nostra història i la contemporaneïtat viuen en una harmonia quasi única.
El meu Gòtic comença a Sant Felip Neri, encara avui un dels indrets més bonics del món on seure a la seva font i badar entre l’alegria i el dolor d’admirar les ferides de guerra que brollen com pigues ha façana de l’església, bombardejada el 30 de gener de 1938 per l’aviació italiana, causant l’esfondrament de l’edifici i la mort de quaranta-dues persones, la majoria d’elles infants (l’associació Memòria Soterrada ha iniciat aquest mateix any un projecte de participació ciutadana per catalogar edificis malmesos durant la Guerra Civil; n’han trobat 13 a Barcelona, alguns de ben propers, com ara a la Plaça Garriga i Bachs, l’antic Hospital de la Santa Creu o el carrer Egipcíaques; qualsevol ciutadà del territori hi pot col·laborar si en descobreix més).
Però la bellesa i la ferida de la història comparteixen llit amb el pols creatiu; a pocs metres de la plaça, a Orígens, Crafts and Design hi trobareu productes artesanals fets a Barcelona d’aquells que si pesquéssiu a Copenhagen o Estocolm us excitarien tot l’esnobisme de l’ànima (els backpags i les billetres d’Oobuda i els complements de Mediodesign són una autèntica meravella).
Tombant a la dreta, a la Baixada de Santa Eulàlia (número 3), s’hi troba el taller de l’Eli Urpí, una artista integral, pintora i dissenyadora, que ha dut per tot el món els seus barrets de palla amb ales de fusta pintada i estampats; també és autora d’una col·lecció de roba femenina d’aires escultòrics que és una passada. Al costat de la seva costella, el fotògraf Nacho Umpiérrez, l’Eli ha fet que el seu art, fundat en la tradició de les modistes del Baix Penedès i en l’obra de la gran artista Maria Mazás, viatgi directament a Browns i Harrods de Londres i a les botigues de Lane Crawford de Shanghai i Hong Kong. Aquest és un exemple prototípic de l’art i l’excel·lència d’establiments de la nostra ciutat dialoguen de tu a tu amb el món però que sovint encara esperen la nostra militància.
Un dels casos més paradigmàtics del que us conto és l’altíssim nivell que han assolit les noves cocteleries que poblen Ciutat Vella, algunes als llocs més alts de la llista de 50 millors bars del món que anuncia anualment William Reed Business Media i que encara que no hi fossin caldria celebrar com un dels luxes de Barcelona.
A la llista del 2020 s’hi va mantenir el Paradiso del Born (Rera Palau, 4) i al bell mig del Raval va irrompre-hi l’entrepaneria i cocteleria Two Schmucks (Joaquím Costa, 52). Sovint els nostres admirats crítics britànics erren els trets, perquè tot i l’excel·lència inqüestionable d’aquests dos locals, la millor orfebreria etílica de Barcelona (que tenen a l’injust número 52 del rànquing) és sens dubte el Dr. Stravinsky, un establiment que per l’elaboració dels propis destil·lats, la creativitat dels seus artesans (i un petit secret ancestral reservat als amics més selectes, que també són els esperits més macabres) ja seria de referència universal, però que és transcendent pel més important que ha de tenir una cocteleria; l’aura, l’aire de santuari que s’hi respira i que només flairareu en indrets com l’Oriole del Smithfield Market londinenc, un perfum que barreja l’angúnia ancestral d’una bodega de poble i les mitges de seda d’una dona que celebra la maduresa il·lustrant la pell als joves més ardits. Abandoneu els bars habituals i els seus tediosos gintònics, que Déu sacseja la coctelera al núm. 5 del carrer Mirallers.
Dissortadament, els barcelonins ens hem avesat a que Ciutat Vella només sigui notícia quan hi desapareix algun dels seus comerços senyera més antics. La llista dels darrers anys és tan il·lustre com dolorosa de repassar: al nucli del barri ja no tenim El Gran Cafè d’Avinyó, el Schilling Café-Bar de Ferran i d’altres que encara respiren però que pinten tocats de mort, com La Casa de les Sabatilles a Baixada de la Llibreteria.
Malgrat que l’Ajuntament hagi catalogat comerços com aquests amb l’etiqueta d’emblemàtics –protegint-ne aspectes arquitectònics, de mobiliari i de llicència d’activitat– la forma d’assegurar-ne la pervivència és que els barcelonins no els tractem com un objecte de museu, sinó que consumim els seus productes i cuidem els seus propietaris amb la generositat que ells i les seves famílies han regalat a Barcelona. Com ja va escriure en aquest mateix digital el col·lega Isidre Estévez, el 92% dels comerços emblemàtics de Barcelona són a Ciutat Vella i la seva presència no és només estètica, sinó que asseguren (penseu en els magnífics dolços de la Colmena) el futur de molts oficis de tradició centenària.
La forma d’assegurar la pervivència dels comerços emblemàtic és que els barcelonins no els tractem com un objecte de museu, sinó que consumim els seus productes i cuidem els seus propietaris amb la generositat que ells i les seves famílies han regalat a Barcelona
Crido als lectors de la meva Punyalada no només a passejar per Ciutat Vella, sinó també a reviure-la i a revivificar-la trescant pels seus carrers i a tenir-ne cura com si fossin una espècie en extinció. La nostra ciutat també és un ecosistema i els seus barris dialoguen en harmonia; de res serveix preservar la magnificència de l’Eixample o insuflar d’intel·ligència artificial el 22@ si el centre històric de la ciutat, la zona zero del nostre viure urbà, queda desnonat dels seus propietaris naturals.
Jo he decidit baixar a Ciutat Vella per passar-hi els propers anys de vida, i aquest descens no és una baixada als inferns sinó una escala ben gojosa a la recerca d’un dels barris de major singularitat i comercialment més atractius del Mediterrani. La meva ànima continuarà essent filla de la Quadrícula, però ara al meu esperit mecànic hi haurà també el fum que sorgeix màgicament de les profunditats d’El Call, els aromes orientals que neixen de la cuina del Bistrot Levante a la Placeta de Manuel Ribé, i la pau nobilíssima de la fusta que tallen els artesans de la família Jornet al carrer de la Palla. Què més puc demanar?
De res serveix preservar la magnificència de l’Eixample o insuflar d’intel·ligència artificial el 22@ si el centre històric de la ciutat, la zona zero del nostre viure urbà, queda desnonat dels seus propietaris naturals
Ciutat Vella no és un museu, és un luxe que tenim davant dels nassos i que cal ser molt tanoca per no poblar de vida. Llegiu La Punyalada, torneu al barri, poseu-hi un tros de vida i, feu la ruta que feu, acabeu el vespre fent un Old Fashioned al bar Ascensor del Carrer Bellafila. Us hi espero, amb el punyal alçat i la prosa en flames.
