[dropcap letter=”H”]
avia marxat ben jove d’una Barcelona encara emmurallada i tenallada per l’oprobi de la Ciutadella, però on ja s’havia encès l’espurna de la revolta i el foc de la bullanga. Orfe de ben petit, havia estat aprenent de diversos oficis, de joier a escrivent de comerç, però la seva dèria eren les lletres, amarat dels autors castellans, francesos i llatins. Al Madrid del regnat d’Isabel II s’havia trobat com peix a l’aigua de la premsa política i les conspiracions de cafetí. Un periodisme que en cap cas és una ganga per guanyar-se els cigrons, sinó més aviat una garantia d’acabar essent carn de censura o de presidi.
A la Villa y Corte va tastar la misèria de la bohèmia, el rigor de la censura i la humiliació de la presó. Des d’allà continua escrivint febrilment, articles i novel·les, però en sortí malalt de tuberculosi. Esdevingut cronista parlamentari –un dels inventors del gènere a Espanya-, les divisions polítiques dins el camp demòcrata en què s’inscriu l’havien deixat altra vegada en la dissort. Potser per recuperar-se’n havia tornat a la seva ciutat, que ha tirat les muralles i que somia créixer amb l’Eixample. És allà, entre 1865 i 1866, quan el periodista Robert Robert en va tenir prou, amb només vint-i-set articles publicats en català a la revista Un Tros de Paper, per crear una tradició i, quasi, un model de llengua.
“La prosa d’aquest home fa realment un cert efecte i algun dels seus escrits com, per exemple, ‘La rebotiga’, és de les coses escrites en català més bones que s’escriviren en aquest país en l’època de l’anomenada Renaixença –època molt difícil i per això mateix apreciabilíssima”. Paraula de Pla a El quadern gris.
Si algú té cap dubte d’aquesta primogenitura de Robert Robert en el periodisme català escrit en aquesta llengua, tres dels escriptors més importants de la literatura catalana del segle XX, Josep Carner, Carles Riba i Josep Pla, tres plançons a cavall del noucentisme i el postnoucentisme, l’avalen: al tombant de 1920, el Príncep dels poetes l’incorpora com autor de l’Editorial Catalana –l’empresa editorial impulsada per la Lliga de Prat de la Riba, sostinguda econòmicament per Cambó i en la qual exercia de director literari–, amb una selecció de proses d’Un Tros de Paper que encarrega a Riba. És en aquest context, quan Riba hi està capficat, que Josep Pla en té notícia: “Aquests dies he llegit el volumet que la Biblioteca Popular L’Avenç publicà –és el número 73– amb alguns escrits de Robert Robert titulat ‘Barcelonines’. La prosa d’aquest home fa realment un cert efecte i algun dels seus escrits com, per exemple, ‘La rebotiga’, és de les coses escrites en català més bones que s’escriviren en aquest país en l’època de l’anomenada Renaixença –època molt difícil i per això mateix apreciabilíssima”. Paraula de Pla a El quadern gris.
Nascut a Barcelona l’any 1830, l’escriptor, periodista i polític Robert Robert i Casacuberta poc es podia imaginar que seria recordat per la generació dels seus néts i fins avui, pràcticament i única per aquests pocs articles escrits en català, i no per l’enorme producció escrita exclusivament en castellà. Membre d’aquella generació d’homes catalans que van proposar-se la conquesta moral, econòmica i política d’Espanya –Joan Prim era del 1814, Víctor Balaguer deu anys més jove que el reusenc–, el demòcrata Robert representa clarament l’opció d’uns homes de lletres catalans de naixement que creuen de bona fe en la renúncia a la cultura i la llengua pròpia, per bastir una obra major en castellà, vinculada al seu projecte polític peninsular. Una renuncia que no els impedia, alhora, participar entusiàsticament d’una Renaixença que havia iniciat el poema d’un altra expatriat a Madrid, Bonaventura Carles Aribau.
La novel·leta El último enamorado, la trilogia progressista i anticonservadora formada per Los cachivaches de antaño, Los tiempos de Mari-Castaña i La espumadera de los siglos, l’obra satírica La corte de Macaronini I –sobre l’arribada del rei Amadeu de Savoia- o el libel anticlerical El gran Tiberio del siglo entre luces y pedrades. Jolgorio celebrado en Madrid con motivo del 25º aniversario de Pio IX, deurien ser per a aquest grafòman liberal romàntic, esperit del seu temps, de més valor que els articlets escrits en la seva llengua materna. L’aposta pel castellà no li ha valgut, en cap cas, la glòria dins les lletres espanyoles –no podia fer ombra a un Larra ni un Mesonero Romanos, ni molt menys a un Zorilla, per dir alguns antecedents i coetanis– però, la publicació d’aquest plec d’articles barcelonins n’ha impedit l’oblit.
Robert aposta pel català que es parla perquè no té referents a l’abast en aquesta llengua. El seu admirat Larra li pot servir com a model estètic, però, a nivell lingüístic, la feina se l’ha de fer sol. Troba el model en l’oralitat del carrer
ETAPA BARCELONINA
La seva etapa barcelonina, durant la qual forma part del consistori dels Jocs Florals –un certamen que encara gaudia d’una fama progressista i no havia caigut en l’anquilosament posterior-, Robert entra en contacte amb el grup d’Un Tros de Paper, -que dirigia Albert Llanas-, que tenia regust de la rebotiga de Pitarra i de les poblacions d’Inocenci López, propietari de la Llibreria Espanyola. Justament, Frederic Soler –alter ego real de Pitarra– era un dels col·laboradors, amb Eduard Vidal de Valenciano, Eduard Aulés, Josep Feliu i Codina, Conrad Roure, Frederic Pous, Josep Maria Torres, Francesc Figueres i Manuel Angelon, de la revista que editava López. Robert hi va congeniar pel seu esperit progressista, per la seva voluntat de fer una revista d’humor amb la voluntat d’arribar i incidir en el gran públic, per intentar desvetllar la consciència d’una societat cada vegada més domesticada per la moral burgesa d’ordre i mesura, i que havia arraconat la fe en el progrés només a les qüestions materials i econòmiques.
I, a més, coincidia amb el grup d’Un Tros de Paper en l’ús del “català que ara es parla”, en la disputa amb el xaronisme del grup dels Jocs Florals –malgrat, que com hem vist, les relacions entre ambdós grups eren més ambigües del que creiem. Robert aposta pel català que es parla perquè no té referents a l’abast en aquesta llengua. El seu admirat Larra li pot servir com a model estètic, però, a nivell lingüístic, la feina se l’ha de fer sol. Per això troba en l’oralitat del carrer, en el català genuí de les minyones i els bordegassos, en els apotecaris i les venedores del mercat, en el que escolta a la Rambla i les rebotigues, la solució a la seva manca de model.
“Robert Robert no és pas desdenyable com a prosista. Fou un home que veia les coses, que les observava bé. No es pot, en tot cas, desconèixer o minimitzar el moment: 1865-1866. En aquests anys, encara, la influència castellana és total. Pitarra és atacat, pels diaris de Barcelona importants, com la quinta essència del vulgarisme. La societat –castellanitzada– es pensava que era diferent. No, no, Robert Robert és un escriptor considerable que escriví una prosa certament desgavellada però molt important, anterior a l’’itinerari’ de Verdaguer. Dues coses diferents, certament, però per al gust d’avui són molt més interessants les descripcions vulgars de Robert que les retòricament tòpiques de Verdaguer”, assegura Josep Pla, quan contraposa el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, de Jacint Verdaguer, “el millor llibre de prosa catalana del segle passat”, als articles de Robert a Un Tros de Paper.
A propòsit del costumisme ha estat, precisament, l’epítet maleït que ha hagut de sentir-se dir massa vegades la prosa de Robert i els seus contemporanis o deixebles, reduint-los a una qüestió menor, anecdòtica, domèstica o folklòrica, davant la gran literatura èpica o lírica
Pla –com Carner o com Sagarra–, també inicia la seva carrera com a prosista des del periodisme. No comença de nou com Robert, però, fill d’una tradició mancada per una llengua que tot just acaba d’ordenar-se sota l’ègida de Pompeu Fabra, una vida oficial que es catalanitza amb la Mancomunitat, i amb uns diaris majoritàriament escrits en castellà, a l’hora de buscar referents –una tasca gens fàcil– ha de situar dalt de tot Robert Robert: és la baula que connecta la generació dels vint i trenta amb la tradició europea. Una genealogia que arrenca amb el periodisme anglès de principis del segle XVIII -quan Catalunya no estava per orgues, i menys per generar periodisme assagístic a la manera d’Adisson a The Tatler o The Spectator o com els pamflets de Daniel Defoe, i la llengua s’havia retirat a les estances privades del Baró de Maldà–, passa pels moralistes francesos –que tan admira Josep Pla– i es relliga amb el romanticisme costumista de Larra. Del madrileny, Robert en pren la combinació de descripció, assaig breu, el diàleg i el to de conversa amb el lector, ben evident als articles de Robert. Una tradició clau en la literatura europea, que Pla es veu obligat a fabricar-se, prenent a Robert, fins i tot, inventant-se’l si cal, per a explicar la seva literatura. Davant d’altres propostes, Carner, Sagarra i Pla prenen el camí de Robert i l’imitaran o –directament– el plagiaran, tal com ha observat el professor Ferran Toutain.
A propòsit del costumisme ha estat, precisament, l’epítet maleït que ha hagut de sentir-se dir massa vegades la prosa de Robert i els seus contemporanis o deixebles, reduint-los a una qüestió menor, anecdòtica, domèstica o folklòrica, davant la gran literatura èpica o lírica. Robert no és un nostàlgic de la ciutat antiga, ni un historicista a la manera de L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonisant, d’Antoni de Bofarull –primera novel·la en català de La Renaixença, publicada l’any 1862–, sinó un urbanita, un passejant, un tafaner, un fill de la ciutat. I aquí cal recordar que mentre a Barcelona s’inicien les obres de l’Eixample –l’Ensanxe, al qual es refereix i observa Robert-, al París de Napoleó III s’estan duent a terme les grans reformes del baró de Haussmann, d’on emergirà la figura del flâneur de Charles Baudelaire.
“La Barcelona alegre, ociosa, la Barcelona movedissa, no la busquin sinó al passeig de Gràcia, i ara més que mai d’ençà de l’Ensanxe, malviatge la paraula! Lo passeig de Gràcia és més passeig que la Rambla”, escriu Robert Robert
Els carrers per on passeja Robert són les mateixes Rambles i el mateix Passeig de Gràcia dels quals parlaran els seus “néts”, però entre uns i altres haurà passat una Exposició Universal de Barcelona, el desenvolupament de l’Eixample –amb uns carrers tot just batejats en l’època de Robert, a proposta de Víctor Balaguer–, l’agregació dels pobles de la rodalia –Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals, més Sant Joan d’Horta i el més tardà de tots, Sarrià – l’obertura de la Via Laietana, amb la desaparició d’una part de la Barcelona vella sota el projecte de la Reforma, i els plans d’una nova exposició a Montjuïc, finalment inaugurada l’any 1929.
Entremig, noms com Lluís Domènech i Muntaner, Josep Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí rivalitzen per alçar les seves cases en un Passeig de Gràcia sobre el qual Robert escriu: “La Barcelona alegre, ociosa, la Barcelona movedissa, no la busquin sinó al passeig de Gràcia, i ara més que mai d’ençà de l’Ensanxe, malviatge la paraula! Lo passeig de Gràcia és més passeig que la Rambla, perquè és molt més ample; perquè té vistes més dilatades i amenes; perquè los edificis ara comencen a vorejar-lo. No recorden, com los de la Rambla, lo càstig del treball i la codícia de la indústria, sinó lo grat descans, lo benestar, la riquesa, lo luxo”. Aquest passeig on tot just comencen a alçar-se els primers edificis d’acord amb les idees de Cerdà –aviat traïdes– “nos ofereix a la vista lo mig cèrcol de muntanyes guardant un pla deliciós, ara cobert de blat verd i roges roselles, ara daurat pel brillant rostoll”. De tota manera, aquest passeig encara rural és ple de “Gent que va, gent que ve, gent que va i ve”, i ja ha esdevingut el lloc predilecte per veure i ser vist.
“Sempre la Rambla, com tot lo d’Espanya, comença per eclesiàstics i acaba amb soldats”, escriu Robert.
Més avall, sobre la Rambla, o les quatre Rambles –la clerical dels Capellans, a l’actual Caneletes; l’alegre de les Flors; la cosmopolita i intel·lectual del Mig i la militar de Santa Mònica- Robert anota: “Lo caràcter especial de cada una de les quatre Rambles o part de la Rambla fa molt temps que dura i durarà mentres aquella via síguia lo centro de Barcelona, lo centro únic lo mateix pels que viuen en l’incipient Ensanxe, que pels que des de que nasqueren han habitat en lo Padró i en lo Plà de Palàcio. Sempre la Rambla, com tot lo d’Espanya, comença per eclesiàstics i acaba amb soldats”. És a dir, el que sembla un article plenament costumista, Robert l’acaba amb una frase que és tota una metàfora sobre la política del seu temps.
De fet, aquesta mordacitat plenament ideològica que apunta el final d’un dels articles més vius i, aparentment, costumistes dels vint-i-set publicats per Robert a Un Tros de Paper, és pròpia d’un escriptor que fins llavors s’ha guanyat la vida i el prestigi en la lluita política i considera l’escriptura com una eina en el combat pel progrés i la llibertat en el convuls vuit-cents espanyol. A Ai, que han mort un noi!, l’escriptor envesteix contra la manipulació de la massa erigida en venjadora d’una mort inexistent –on hi sembla ressonar llunyanament un conte de Monzó, que seria un dels darrers epígons de la tradició mancada iniciada per Robert. Mentre que El ball d’en Serrallonga, per contra, li serveix per atacar novament els conservadors que enyoren el món de l’Antic Règim: “aquells temps ditxosos en què eren vassalls penjables i tallables los que avui venen vinagre amb un don com un temple, i s’esgargamellen fer fer-nos creure que tot lo nou és dolent. Lo ball d’en Serrallonga vol dir que en aquell temps tan lamentat la gent trobava gust en lo que avui fa asco. Vol dir convents i delmes, mals usatges, carrers sense llums, províncies sense camins ni correus, i llumeneres de quatre brocs; vol dir que l’ociós era persona i lo laboriós canalla, davant la llei. Vol dir penjats, degollats, esquarterats, llengües traspassades; vol dir mona i serp i gat, dins de la bota criminal… ¿I volen que no m’alegri de veure’l?”.
La mort el va venir a trobar quan acaba de ser nomenat pel govern republicà ministre plenipotenciari davant la Confederació Helvètica. A Suïssa, però, no hi arribarà mai.
L’andanada liberal continua amb Uns hòmens de bé, on retrata aquells senyors “estalviadors, casolans, religiosos, tot lo que vulguen”, però que “son canalla de cap a peus”. Polls reviscolats, fills de jornaler analfabet o de bugadera, però amb prou enginy per ascendir i menysprear el món d’on vénen, egoistes, conservadors, antiliberals i antipolítics, que es queixen dels perjudicis dels progrés material, mentre “viatgen en vapor, gasten gas, tenen accions de ferrocarrils, i, per mica que pugin, funden una societat de crèdit o de segurs”. Una ridiculització d’un cert tipus de menestral barceloní que sembla tot un antecessor de l’arquetípic senyor Esteve de Rusiñol, per als qual el seu coetani Robert no s’estaria de desitjar “que tornessin les antigues formes de govern”, quan serien tractats a puntades de peu pels nobles i alimentats per les sopes dels frares.
Veïnes tafaneres, historietes d’amor, l’afició a nadar, l’incipient costum de passar el cap de setmana a la torreta del Putxet, l’art de triar un meló, tipus de vidus o les festes de disfresses són també material literari essencial d’uns articles moralitzadors però alegres, travessats, però, per l’ombra de la mort. Sí, la mort provocada pel còlera que, malgrat l’humorisme, ens talla la rialla només pensar que en dos mesos l’epidèmia va matar 4.000 barcelonins. Totes les cases compten morts, la ciutat queda deserta, botigues, cafès, teatres, tot és tancat, els obrers no tenen feina i, malgrat tot, la colla d’Un Tros de Paper treu forces per continuar publicant la revista. Robert va sortir viu d’aquella malura que va infestar la seva ciutat, i aviat va tornar a Madrid, on s’implicà de valent en les conspiracions que portaren al destronament d’Isabel II –la reina que havia ridiculitzat a Quisicosas del rey y la reina, publicat a El Tío Crispín, pel qual va ser condemnat a presó-, l’anomenada Revolució Gloriosa de Setembre, el breu regnat d’Amadeu i la I República. Justament la mort el va venir a trobar quan acaba de ser nomenat pel govern republicà ministre plenipotenciari davant la Confederació Helvètica. A Suïssa, però, no hi arribarà mai.
