“Sempre vaig llegir molt i pensava que, en algun moment, potser m’atreviria a escriure. Un dia em vaig posar a fer-ho a les notes del mòbil i vaig veure que totes tenien un fil en comú com per embastar-les. D’allà en va sortir la idea per a la meva primera novel·la”. El periodista i escriptor Roberto Sánchez Ruiz medita en veu alta, recolzat a la barra davant un vermut negre amb dues olives, i amb una còpia de la seva última novel·la, Líneas cruzadas (Plaza & Janés), un thriller que furga en la història recent d’una Catalunya feta de grans somnis, silencis eixordadors i veritats a mitges.
— Et ve de gust picar alguna cosa amb aquest vermut?
— Jo és que menjaria de brunch a tota hora. Després potser m’animo!
Ha arribat a mig matí, en contra del que dicta la nocturnitat de la seva feina radiofònica i, a la primera línia del Bar, accepta que de fons soni qualsevol tipus de música o programa. “Només et demano que no sigui un podcast de dues persones parlant de coses: n’hi ha massa i només se’n salven un parell”.
En paral·lel a una aplaudida i premiada trajectòria radiofònica que li ha donat reconeixements com el premi ONDAS, un Micrófono de Plata i un Antena de Oro, el responsable del reeixit programa Si amanece nos vamos, a la Cadena SER, té publicada una desena de llibres, entre els quals figuren Asesinos de series, Salvarás a mis hijos, Noche en vela o Quienes manejan los hilos. Incapaç de parar quiet, en una constant alternança entre el micròfon i el full en blanc, en aquests moments es mou per diversos indrets presentant la seva nova obra i, alhora, es troba “en plena celebració dels cent anys de la ràdio al nostre país i amb l’esborrany de dues novel·les d’estil molt diferent entre elles”. Temps per descansar, justet.
L’irresistible reclam de les ones
“Soc un noi de Cerdanyola que volia fer ràdio. Als anys 80 era relativament fàcil, ja que va arribar a haver-hi fins a cinc emissores. Aquella va ser la meva millor escola”, explica mentre va xarrupant el seu vermut. En una visita amb els seus pares per matricular-se a l’Institut Oficial de RTVE, el director li va dir “que tirés cap a la Facultat de Periodisme i que no perdés el temps allà”. I aquell va ser un pas providencial.
— Però la teva carrera va arrencar a Madrid, oi?
El parroquià afirma amb el cap. “A la Facultat de Periodisme em van donar una beca per entrar a la SER a Madrid. Aleshores vaig haver de triar si anar-me’n cap allà de becari o ser una estrella de la COPE a Sabadell”. Va optar per la primera opció, i aquell 1988 va començar una llarga carrera vinculada a aquesta emissora, a programes com Carrusel de verano, Mediodía SER i Madrid siete estrellas, de la delegació de la ràdio a València, i treballant a Hoy por hoy i La ventana.
Un divendres de 1994 li van concedir unes hores “per decidir si el dilluns següent començava Si amanece nos vamos o si em quedava amb un programa de cap de setmana per a l’emissora local de Madrid de la SER”. De nou, es va embarcar en el projecte més ambiciós i ara se sent orgullós “de reivindicar la importància de la ràdio de matinada”.
També ha passat pel mitjà televisiu a TVE, Telecinco i Telemadrid i —a mode de quadratura del cercle— és membre del Consell Local de Comunicació d’aquella Cerdanyola del Vallès on, fa ara tants anys, va donar els seus primers primers passos sucumbint a il’rresistible reclam de les ones hertzianes.
Barcelona, la ciutat de les 5.000 matinades
“Des d’aquesta ciutat li he parlat al món, des de Ràdio Barcelona, durant 5.000 matinades. Vaig néixer a l’Hospital de Sant Pau i cada cap de setmana em portaven a Sarrià o al Camp Nou, la qual cosa m’ha ajudat a no ser aficionat de res ni de ningú. Les meves dues filles han nascut aquí”, explica el periodista, posant l’accent en la seva pertinença a una ciutat de la qual el segueix enamorant el que defineix com miracle olímpic. “Em meravella la capacitat que va tenir Barcelona de canviar la seva imatge, de mirar al mar al que incomprensiblement li havia estat donant l’esquena durant tant de temps. I, d’aquest episodi, crec que resulta especialment encomiable la contribució dels voluntaris”.
El periodista ha publicat recentment Líneas cruzadas, un thriller que furga en la història recent d’una Catalunya feta de grans somnis i silencis eixordadors
Potser és aquest afecte que l’uneix amb l’urbs en què actualment ja no viu, però que visita amb freqüència, allò que li impedeix “atribuir a la gran Barcelona que uns quants s’hagin obstinat a tirar per la borda el tarannà acollidor i cosmopolita, obert i integrador d’una ciutat moderna i culta. Tant els d’un costat com els de l’altre d’aquesta polarització fan molt soroll, però en realitat són pocs i, encara que entressin en l’èxtasi en el qual entren els líders d’una secta, mica en mica van topant-se amb la realitat i es desinfla el globus de la seva supèrbia”, sentència a punt de liquidar el seu vermut.
Però queda un glop, el necessari per aixecar la copa i proposar un brindis molt especial:
— En aquestes últimes visites a la ciutat he percebut que s’està recuperant la passió per viure, per sortir, la cultura del tapeo, de les copes. Brindem per això!
I Roberto Sánchez Ruiz liquida, ara sí, la seva beguda mentre pica l’ullet i somriu, qui sap si pensant en demanar-se aquell brunch apetitós del qual parlava abans.
