Rocío Santa Cruz, la druida de paper

[dropcap letter=”E”]

stimar els llibres va ser el salconduit de la seva infància. Si eres dona però estimaves els llibres, l’avi et respectava; en cas contrari, només servies per cuinar, fregar i tenir fills. Llibres. L’avi copista, pintor i mecenes d’artistes gallecs a l’Espanya de la postguerra i més enllà. Concretament a Galícia. En aquelles golfes cobertes de pols i llibres, amb l’olor dels olis del senyor Santa Cruz. La història de Rocío Santa Cruz -la neta- és un conte, el d’una caputxeta sense llop escollint el camí a cada cruïlla. De les cartes que va escriure, a mà, una darrera l’altra, als 60 enquadernadors i restauradors de llibres que llavors figuraven en les Pàgines Grogues, solament una va tenir resposta, remesa per Carlos Vera, oficial del gremi a la Biblioteca Nacional, Madrid. Va haver de fer-li gràcia al mestre l’audàcia de la noia, any 1985, 18 anys.

A bord de l’exprés Rías Altas, la carta la portà a aprendre l’ofici, que ja practicava com a joc a les golfes, en les hores lliures de l’oficial restaurador: se’ls unia a l’hora de l’entrepà el bidell de la institució. Alhora, estudiava “el gest del mestre” a l’escola municipal d’Antolín Palomino, gran enquadernador espanyol de segle XX, segons diuen els anals. La següent cruïlla conduí als tres de la Nacional d’Espanya (oficial, aprenent i bidell) a la Biblioteca de França a París, mitjançant una sol·licitud d’intercanvi que -diu la Rocío- només ells van respondre. “Era l’any que Mitterrand inaugurava la piràmide del Louvre (oh, la grandeur!), I allà estic jo (tot just 20 anys)”. I allà Rocío es va quedar, i va seguir aprenent en una escola comme il faut (École Estienne), va obrir un primer tuguri d’enquadernació a Georges Brassens, al barri de les carnisseries de cavall de la capital francesa, en una antiga Boucherie art decó i minúscula i, anys més tard, la seva primera galeria de llibre d’artista a la rue de L’Hotel Colbert. Neix Raíña Lupa, batejada així en un pelegrinatge d’artistes visuals i poetes a la Costa da Morte, a l’Alto da Moa, una escultural formació rocosa que corona el Monte Pindo, on expliquen que jeu enterrada l’última druida de la cultura castrense dels celtes, sepultada a mans de la romanització de Galícia.

L’eina digital, lluny d’acabar amb el llibre físic, l’ha salvat: mai s’ha editat amb tant detall, tanta estima pel paper, les tintes, les impressions

Moltes fires d’art i llibres després, a cavall del nou mil·lenni i la revolució digital, Rocío Santa Cruz, Madame Lupa per als francesos, es dirigeix ​​a Barcelona, ​​ciutat de llarga tradició editora i artística. Què ve a fer a Barcelona? “A París vaig estar 15 anys no només aprenent sinó editant llibres per a artistes com Sicilia o Broto, o Barceló, a qui li vaig fer per exemple els estoigs per guardar els quaderns de viatge de Mali. Era una editora formada en la bibliofília de segle XIX, però no volia fer objectes obsolets perquè sí”. Se’n puja al tren de la digitalització. “El llibre viu una revolució comparable a la de Gutenberg. L’eina digital, lluny d’acabar amb el llibre físic, l’ha salvat: mai s’ha editat amb tant detall, tanta estima pel paper, les tintes, les impressions. Un artista visual fa el seu propi llibre per molt pocs diners, el posa a la venda i el compra un senyor al Japó. El llibre és un objecte perfecte que no té substitut, li passa com a la roda. I la digitalització ha multiplicat les seves possibilitats fins a l’infinit”.

Porta de París la seva Raíña Lupa, taller / galeria d’edició de llibres d’artista, i comença a col·laborar amb les arts visuals i conceptuals, “perquè sóc una persona contemporània, m’interessa el que passa, viure el moment present i evolucionar amb el temps. Als artistes els faig una pregunta, què és per a tu un llibre? Un llibre és un artefacte perfecte, i amb ells treballo tot el temps com si estiguéssim fent un llibre”. Es defineix “editora de cor i galerista per exigències de mercat”.

Així que, des de la galeria a Consell de Cent, i des de la seva visionària òptica del món digital, mentre la majoria dels editors es tiren les mans al cap i amaguen la cèrvix sota les linotípies, ella torna al llibre, que de fet mai havia abandonat. Neix ArtsLibris, l’any 2009. Proposant a la gent el mateix viatge d’anada i tornada: “De la mateixa manera que jo arribo a l’art a través dels llibres. Perquè el llibre no fa por, entrar a una llibreria no imposa, mentre que el món de les galeries i els museus és de vegades hermètic. El llibre és un objecte proper que permet tocar, el que lamentablement es fa cada vegada més difícil; volem tocar i veure sense pantalla interposada. El passat cap de setmana, al Gallery Weekend, la gent entrava a la galeria i s’emocionava per poder recuperar el plaer de veure art en directe. Doncs amb el llibre d’artista passa el mateix: tenir-lo a les mans és un gran valor afegit i el que ha fet la revolució digital no és sinó amplificar les seves possibilitats i la seva qualitat“.

No són només bibliòfils i artistes, hi ha tants tipus de visitants com gèneres de llibres, des d’aquell que s’interessa per l’infantil il·lustrat als col·leccionistes de còdexs

Tres vegades l’any, Rocío Santa Cruz (nascuda Rocío San Claudio Santa Cruz, la Corunya, 1967) reuneix els creadors amb una immensa quantitat de públic d’allò més heterogeni en les edicions d’ArtsLibris a Barcelona (traslladada la fira al centre cultural El Born des del primigeni Centre d’Art Santa Mònica, a les Rambles, on durant gairebé una dècada es va celebrar la fira coincidint amb Sant Jordi, fins que l’espai se li va fer petit); Arco Madrid (els seus estands ocupen una superfície de més de 400 metres quadrats) i Arco Lisboa (ídem). “No són només bibliòfils i artistes, hi ha tants tipus de visitants com gèneres de llibres, des d’aquell que s’interessa per l’infantil il·lustrat als col·leccionistes de còdexs. I la fira interessa especialment a la gent jove, perquè aquesta revulsió de l’edició no només es refereix a llibres d’art luxosos, sinó -i sobretot- ha posat al dia la revolució (francesa) dels anys 60 que volia desfer-se dels editors i publicava en fotocòpies grapades, exemplars que avui són emulats i són objecte de culte”.

Un tot molt proper a la poesia visual, perquè de la mà de la poesia van desfilar en processó aquell grup d’artistes a l’Alto do Pindo per fundar Raíña Lupa als 90. I de la mà de José Ángel Valente va inaugurar a París, a la rue de L’Hotel Colbert, reunint al gran poeta amb l’obra dels que havien il·lustrat les seves lluminoses paraules: Saura, Oteiza, Chillida, Tàpies, Sicília, Broto, García Rodero, García Cácamo…” Era el que havia vist al taller de restauració i enquadernació de la Biblioteca Nacional de França, des de la poesia de Tristan Tzara il·lustrada per Miró, fins a la maleta de Duchamp, on em vaig adonar que allò que jo adorava de les golfes del meu avi, les seves col·leccions il·lustrades, el Quixot de Doré, era un ofici meravellós, que després vaig seguir aprenent a l’École Estienne (escola superior d’arts gràfiques)”. Va acabar els seus estudis de l’escola pública francesa el mateix dia en què els primers ordinadors entraven per la porta del centenari edifici del 13ème de París.

Hi ha una pregunta que els creadors en general detesten perquè és basta, però la resposta de la qual ens ajuda molt a comprendre. Per què va tenir i té tan bona acollida ArtsLibris? “Després de recórrer moltes fires de llibres d’autor i d’art en general, de Nova York a Brussel·les, em vaig adonar que totes responien a un criteri anglosaxó, així que vaig proposar fundar a Barcelona, ​​ciutat de grans fires, una mostra amb identitat pròpia, reivindicant tota nostra riquesa i diversitat: som el sud d’Europa, som mediterranis, però també, atlàntics i iberoamericans, i aquest és el fort d’ArtsLibris, que és única i diferent; una fira en què no només es parla anglès, es parlen moltíssims idiomes“.

¿Propera parada? El pensament. “Estem bolcats en la relació entre la filosofia i l’art contemporani, que és majorment conceptual i per tant beu del pensament. Hem convidat als grans editors internacionals de pensament i el nostre primer seminari, en l’última edició d’Arco, el va conduir la filòsofa xilena Andrea Soto Calderón. Camina Rocío Santa Cruz cap al pati de la galeria, que ara porta el seu nom (a la confluència de la Gran Via amb Pau Claris), entre cubs, daus, vitrines, lletres, paraules que componen el dens llibre / conte de la seva història, la druida del paper. No tan lluny queden les seves arrels artístiques, en l’oceà que banya a Costa da Morte, poblat de Caldebarcos, sota la pedra que conforma escultures a l’Alto do Pindo.