No és el mateix la (suposada) moda del Staycation, consistent en quedar-se a casa durant el període de descans i fer “de turista a la teva ciutat” mentre estalvies (és a dir, la gàbia d’or del pobre) que la tristíssima, sòrdida i sempre sorprenent experiència del Rodríguez. “Aka”, les furtives tornades a Barcelona mentre hom deixa la parenta o els parents al paratge d’estiueig, i aprofita per complir amb alguna obligació laboral o amb algun altre compromís (no sempre confessable). Quan per A o per B toca tornar a casa, encara que sigui per una nit, hom té l’oportunitat de descobrir directament el cul de la ciutat i la seva versió més lúgubre, més desmenjada i abandonada: no pas abandonada per l’exili vacacional de bona part de la població, sinó abandonada de deixada, de qui s’abandona, de qui es perd. Barcelona el mes d’agost és una ionqui perduda en un after que encara no sap si s’ha fet de dia i que només pot pretendre aparèixer encara una mica guapa i caminar una mica dreta. Però no, a tu et conec d’abans. Et conec d’abans de marxar fa només un parell de setmanes, i aquesta no ets tu. Va, que et demano un taxi. Sí, tranquil·la. Sí, jo també a tu. Sí, encara.
Rodríguez vol dir nit. Bàsicament. De dia Barcelona és només l’aparador que tots coneixem durant l’any però més lliurat a la invasió dels forasters, al “turisme de qualitat” que de tanta qualitat només sabem quantificar-los segons els quartos a la butxaca. Però el terreny Rodríguez és de nit, quan es fa fosc i la festa es va concentrant exclusivament en antros del Gòtic o en pubs irlandesos, i els carrers de la ciutat expulsen a passejar els seus habitants amb més comportament de panerola o de rata. L’asfalt és buit, el silenci és de pandèmia del coronavirus en què es pot sentir un estornut a quatre carrers, i el terra està tan sobreescalfat de no-res, tan cremat de solitud, que tant els arbres com els fanals com els bancs i les cadires semblen haver-se’t d’enganxar amb una mena de coca-cola amb rom omnipresent.
La gent camina a poc a poc i amb desgana, de vegades amb un quinto a la mà, de vegades només conversant de les més ínfimes petiteses, podria ser un tòpic dir que semblen zombies però és que sembla realment que hagin perdut l’ànima i només actuïn o parlin per un mecanisme d’inèrcia diabòlica. Quatre americanes enfilen els seus modelets cap a l’hotel, els cambrers de la pizzeria fan la cigarreta damunt la taula dels antics clients i un gat ens recorda a tots plegats la nostra condició d’orfes. Un Rodríguez és, ni que sigui per unes hores, un nen perdut dels del conte de Peter Pan o un brètol transformat en ase dels del conte de Pinotxo, una mena d’ànima en pena amb bitllet per a les illes gregues, o una mena de sense llar amb segona residència.
Un Rodríguez és, ni que sigui per unes hores, una mena d’ànima en pena amb bitllet per a les illes gregues, o una mena de sense llar amb segona residència
El cul de Barcelona, mentre no el veiem perquè ens girem cap a l’Upper Empordà o cap a la resta del món, resulta que és brut i somort i enganxifós, i que té tan poca gràcia que podria ser tant el cul de Nàpols com el cul de Martorell. Ja és prou morta la nit a Barcelona durant l’any, que ara que ja no és nostra apareix com la veritable reina del cementiri. Un immens parc temàtic que ha fet fallida, un desert amb llum vermella de neó i una interminable barra on poder fer mitja broma amb mig bàrman que tancaria ara mateix si no fos perquè t’estàs fotent la cervesa més absurda del planeta. Rodríguez és demanar una pizza i seure al sofà en calçotets, no perquè et vingui exactament de gust sinó perquè Barcelona està fent el mateix i tu només pots mimetitzar-t’hi.
Quasi t’hi quedaries, a fer el gandul sense ofici ni benefici ni lloc on anar, creient-te que la ciutat és teva o que s’hi està molt millor quan tots marxen. A la ciutat se li ha fet el cul gros mentre a tu se’t fa grossa la panxa a tota velocitat, i així aneu creient que heu trobat la parella perfecta amb qui envellir mentre n’hi ha que, il·lusos, prefereixen trobar indrets perfectes per sentir-se joves. Ja poden parlar d’amors d’estiu, que tu ets una serp d’estiu i saps que Instagram té trampa. Tu no tens filtres, tu no tens edulcorants, tu ets amarg com les pedres de la ciutat i saps que tenir il·lusió no serveix de gaire. I en aquest abstencionisme militant descobreixes el llarg recorregut del mal humor, de la mala llet i del nostre inevitable destí sota terra amb els cucs. I et comportes així sens dubte perquè Barcelona, per primera vegada en tot l’any, no t’ofereix cap símptoma de voler assemblar-se a una casa. A la teva casa.
Turista a la teva ciutat? Perdedor del bingo en una ciutat desconeguda i mediocre. Per això, amb permís, jo marxo. Ja ens trucarem, però tots dos necessitem una mica que corri l’aire.
