Roger Mas i la veritat

A en Roger Mas no li calia cap consagració. Aquest solsonès reconsagrat va il·luminar el Palau com es mereixia l’ocasió, d’etiqueta i de gala però també de festa major, sobretot amb aquella americana de blau tornassolat amb què el cantant s’ha canviat la foto de perfil com qui anuncia l’orquestra Meravella a la plaça major. Després d’una gira de 13 anys (com ens va assenyalar, en efecte, any 2012 amb la mateixa cobla) ha aprofundit clarament en el coneixement mutu, juntament amb un impecable i apassionat bateria (Josep Pinyu), un polifacètic Xavier Guitó (piano i veus i platerets), una elegant base de contrabaix i baix elèctric (Arcadi Marcet) i la seva pròpia guitarra. Ja al començament, amb el flabiol de Massardana detonant l’introit sardanístic amb una blava lliscada cap al jazz, se’ns assenyalava una nit amb centenars de conills dins la xistera on de nou se’ns recordaria, com anotava Gaudí, que allò original consisteix en tornar a l’origen.

El posat d’en Mas és proper, de company al bar, amb un to quotidià i quasi desmenjat que en veritat només intenta modular la passió. Deu estar fart que li diguin crooner, però és el preu de la polifacècia, que el fa anar de la cançó italiana (La canzone dell’amore perduto) a les tradicionals balcàniques, araneses (Aqueres montanhes) passant per la seva autoria pròpia (I la pluja es va assecar, L’home i l’elefant, Si tu m’ho dius, Michela, Lo comte Arnau, Sota una fina capa de cendra, Si el mar tingués baranes) i un primer clímax de la nit amb la Llorona, que més que tradicional mexicana és definida universalment (i literalment) com un fantasma o un espectre del folklore mexicà, i que en mans d’en Roger pren una força poètica que sembla també tocar el més enllà.

Que després el públic també reconegués La bien pagá és normal i previst, i plantejat pel cantautor com una comunió entre cobla i copla, en una nova mostra de capacitat de sinapsi o directament de genialitat. La cobla, en efecte, fa que els estils musicals diversos de la vetllada ressonin amb sol de plaça i amb xiscle de vida subratllat per les blavíssimes espardenyes del protagonista, que semblaven voler posar en tot moment el seu conjunt tornassolat a fer saltirons al bell mig de l’escenari.

L’Oda a Francesc Pujols ve després del seu conegut recital del Concepte General de la Ciència Catalana, que com tothom sap o ha de saber fa referència a una moral (o religió) autòctona, subtil i gairebé involuntària, que associaria la catalanitat a la veritat ja no com una recerca permanent, que també, sinó com una constatació: no té res a veure amb el realisme, o no només, ni amb la raó (o no només), ni amb la Victòria (Déu nos en guard), sinó amb la veritat.

La veritat és una cosa molt diferent que incorporaria l’actitud avui anomenada autèntica; ser autèntic, ser de debò i proclamar que la nostra simple existència com a poble és una veritat com un temple. D’això va, crec que bastant, la música de Roger Mas: algú que no busca exposar la veritat no es fa acompanyar de la Cobla de Sant Jordi-Ciutat de Barcelona per fer-la destacar, en primer pla o com a acompanyament, al voltant de músiques i estils de tot el món. I amb veu pròpia. Amb caràcter.

Tant de caràcter que en Roger, com deia, solsonès reconsagrat, no neutralitzarà l’última vocal de veure ni tan sols per fer-la rimar amb misèria quan canta amb Marina Rossell (la convidada sorpresa de la nit) la quebequesa Quand les hommes vivront d’amour (Quan tothom viurà d’amor), ja versionada per la cantant de Castellet i la Gornal el 1985.

Hom diria que els cors de platea ja estan dempeus quan el repetori ho rebla amb la mariadelmarbonetenca L’aigle noir (L’àliga negra), en aquest cas versionada per la cantant mallorquina el 1971 a partir de la cançó de Barbara Brodi. Final de concert amb El dolor de la bellesa, gairebé un himne amb ritornel·lo ja fet cultura popular (i amb repic de mans del públic en el tiratge de tres sardanístic).

La resta ja son els bisos per posar-hi el llacet, merescut, faci el favor, i passsem del Guarda che luna de Fred Buscaglione a una apoteòsica Santa Espina que el públic també acompanya tant amb tiratges de tres com amb crits d’independència al final. I canten la lluna i el sol, i en Roger canta que cantarà, encara amb un Canta Maria que ens diu va, tireu cap a casa, que no ha estat res i tot això també passarà. I no, Roger. Hi ha coses que no se’ns passen.