GOOD NEWS | TRUE STORIES
SUBSCRIU-TE
ES | CAT

El més llegit

Roma al capvespre

A Roma l’art surt a buscar-te de manera inesperada, a l’altar fosc d’una església humil que guarda gelosament el quadre d’un geni de la pintura i no el cedeix a cap museu. Stendhal, en escriure sobre Roma, deia que “el que és veritablement gran no ha de tenir cap mena d’afectació”. És una clau per entendre la relació de Roma amb l’art perquè res no resulta afectat, sinó natural. Així ha estat durant segles el quefer dels artistes romans

[dropcap letter=”D”]

es del meu apartament a les altures de les altures del mont Gianicolo —el vuitè turó romà, caldria anomenar-lo amb justícia— contemplo una visió única de l’urbs: cúpules i campanars de magnífiques esglésies, torres de palaus meravellosos, fornits murs imperials i jardins amb xiprers punxeguts. També als meus peus, les teulades de la barriada del Trastevere i, més enllà, traçant el fons d’aquest viu retaule romà, la corba llunyana de les serralades que descendeixen des del nord i formen, per orient, una línia blavosa irregular. Tinc la sensació que tot Roma està davant meu, encara que la vista del Vaticà se m’escapa, amagada entre arbredes cap a l’oest. Avui és un cap de setmana de tardor, tocant al capvespre, i els vols d’estornells, que es retiren a dormir a les arbredes del Tíber, formen espessos núvols mòbils, en una dansa regular i embogida els ritmes dels quals només ells coneixen.

És la millor hora per baixar a l’antiga ciutat, al que queda d’aquella imponent capital imperial els palaus de la qual van arrasar els bàrbars i van rematar, enduent-se les velles pedres per construir noves mansions, els grans senyors renaixentistes. El silenci domina els temples dels déus i els turons on van aixecar les seves residències els emperadors: el Palatí, el Capitoli. Si hi ha lluna plena, aquest silenci es fa encara més viu, com si els déus d’ahir ens xiuxiuegessin de sobte que encara continuen aquí. L’antiga Roma murmura de nit a la via dels Fòrums Imperials, vol parlar-nos de la seva història de guerres i d’art als fòrums d’August i de Trajà, a l’arc de Constantí i a les columnes Antonina i de Trajà. Però el rei arquitectònic de la mil·lenària urbs imperial és, sens dubte, el Coliseu, un estadi alçat, no per honrar als déus, sinó per divertir el poble. El temps ha deixat empremtes del seu pas —i també dels invasors de la ciutat— i avui sembla una dentadura escantellada a la part superior. Però tot i les destrosses, és tan imponent com l’Acròpolis d’Atenes.

L’antic circ, inaugurat per l’emperador Tit l’any 80 de la nostra era, ja dic que tenia com a objectiu divertir el poble. Però quina manera d’entretenir-se que tenien els antics romans! El Coliseu era un teatre que de vegades fins i tot convertia la sorra en piscina per representar batalles navals. El que passa és que les batalles eren de debò i els homes s’apunyalaven ferotgement i morien per centenars. Entre els jocs que es proposaven hi havia els combats a mort entre gladiadors i les lluites amb tigres, lleons i ossos famolencs. També, ja se sap, el sacrifici de cristians, engolits per animals salvatges: es calcula que, en els anys que van durar els espectacles, uns setanta mil seguidors de Crist van morir a les arenes del Coliseu. Costa de creure, les nits de lluna plena, que un lloc tan serè i noble, a l’última esplanada dels fò- rums antics, fos l’escenari de tanta barbàrie. El poeta burlesc Gioachino Belli va ironitzar sobre això en un sonet: “Antany, tant dol, tant estrall, i ara tanta pau! Oh, humanes maneres! Com és el món!, com canvia tot!”.

Però la vella Roma queda coixa si no treus el cap al Panteó d’Agripa, una mica allunyat dels fòrums, per on creuo gairebé cada dia durant les meves passejades romanes i on sempre entro ni que sigui uns minuts. És el temple més ben conservat de tota l’antiguitat i això gràcies a un emperador bizantí, Flavi Focas. Li va regalar al papa Bonifaci IV, qui va decidir mantenir-lo tal com era, només canviant als altars les estàtues de déus pagans per sants i verges. Impressiona la seva cúpula, la més gran de la ciutat fins que es va construir la del Vaticà. Diuen els experts que, al centre de l’edifici, es va construir el gran forat que avui la domina perquè els déus entressin a comunicar-se amb els homes. Però tinc la sensació contrària: puc escapar-me pel forat i parlar amb els déus d’ahir. Aquelles deïtats eren molt pecaminoses i eren més properes a l’home precisament per això. I potser això era la causa per la qual, només traspassant un forat, ja eres a les seves estances.

Roma és una ciutat estranya en la seva relació amb l’art, una relació que no recorda la de cap altra urbs del món

Al Panteó hi ha alguna cosa més: un sarcòfag de marbre, la tomba del gran Rafael. I ho és, no només perquè reposin allí les seves restes, sinó pel bell epitafi tallat en record del pintor. Tradueixo del llatí els versos del cardenal-poeta Pietro Bembo: “Aquí descansa Rafael. Quan va viure, la Natura va témer ser vençuda per ell. Quan va morir, va témer morir amb ell”. És probable que no hi hagi un altre text al món que honri més un artista en el seu sepulcre. Roma és una ciutat estranya en la seva relació amb l’art, una relació que no recorda la de cap altra urbs del món. A Florència, a Nova York, a París o a Madrid, per gaudir de les creacions que conserven has d’anar als museus. Roma, en canvi i com deia Byron, “és un museu a l’aire lliure”. Aquí pots trobar-te un taller de bicicletes a les ruïnes d’un palau antic o una oficina bancària amb una columnata d’un fòrum imperial o un monòlit de l’Egipte faraònic en una pla- ça. I l’art, sovint, surt a buscar-te de manera inesperada: per exemple, a l’altar fosc d’una església humil que guarda gelosament el quadre d’un geni de la pintura i no el cedeix a cap museu.

Stendhal, que va escriure un llibre magnífic sobre les seves passejades romanes, deia que “el que és veritablement gran no ha de tenir cap mena d’afectació”. I aquesta pot ser una de les claus per entendre la relació d’aquesta ciutat amb l’art a la qual em referia abans: res resulta afectat, sinó natural. I aquest intent d’aproximar-se a la natura ha dominat durant segles el quefer dels artistes romans. Per això, la tasca de buscar-los de vegades resulta àrdua. És curiós que, a les tres grans figures del Renaixement italià, al seu país les tractin amb el nom de pila i que tots sapiguem qui són: Leonardo —da Vinci—, Rafael —Sanzio— i Miquel Àngel —Buonarroti—. És a dir: se’ls anomena com un parent o un veí proper. I és curiós també que, tret del primer —no hi ha gaire obra seva a Roma—, als altres dos calgui buscar-los per la ciutat en tota mena de llocs diferents. Per “veure” Rafael i Miquel Àngel cal dedicar almenys un dia a cada un, amb un bon calçat per caminar per l’insofrible empedrat romà, sobre els famosos sanpietrini.

Busquem Rafael, el nen prodigi i mimat del Renaixement, el geni nascut amb la precocitat dels grans artistes. Deixant a banda les seves obres en altres indrets d’Itàlia i del món —com el magnífic Retrat de cardenal del Museu del Prado o els cartrons del Royal Albert Hall de Londres—, hi ha una ruta gairebé secreta de Rafael a la Roma d’avui. Quan baixo del Gianicolo a la ciutat, tinc dues alternatives: o la Via Garibaldi o els jardins costeruts que duen al Viale di Trastevere. Trio la primera i, quan arribo al peu del turó, en una placeta, tombo a l’esquerra sota un arc i vaig a parar a la Villa Farnesina, la que va ser residència d’un riquíssim tresorer papal. Hi ha diversos frescos del taller del geni al palau i, per damunt de tots, destaca el de la Galatea, gràcies a la paleta del pintor. I en una altra sala, un sostre decorat bellament amb motius mitològics en bona part obra del mateix artista. Els nus abunden en aquestes obres: els renaixentistes no es van reprimir mai a l’hora de pintar un sexe masculí o un pit de dona. No obstant això, de manera púdica, sempre ocultaven el sexe femení. Cal seguir explorant riu amunt, a les arbredes teixides sobre el Tíber pels plàtans i els castanyers, fins a arribar al Vaticà. I allà, a l’interior del gran complex seu dels papes, cal complir el ritu de fer la llarga cua per visitar els museus. Val la pena perquè, després d’una llarga caminada per galeries plenes de quadres i frescos imponents, hi ha les anomenades stanze de Rafael, el qual, amb els seus ajudants, va crear una de les obres clau del Renaixement: els frescos de quatre sales, de dos dels quals va ser autor el mateix Rafael, mentre que a les altres va dirigir els seus assistents i alumnes. A l’Stanza di Eliodoro regna sens dubte el fresc de L’alliberament de Sant Pere. Però és a l’Stanza della Segnatura on es troba la que, al meu entendre, és l’obra suprema de l’artista: L’escola d’Atenes. Com es pot explicar la grandesa d’aquesta pintura? Només se m’acut una resposta cada vegada que la contemplo: la naturalitat. Rafael crea en aquest fresc un espai imaginari en el temps i en l’espai per exaltar la saviesa humana, representada per l’antiga Grècia i recuperada per la Roma renaixentista. Plató i Aristòtil són les figures principals, que entren a la gran arcada, serens, solemnes, davant la mirada de Sòcrates. I per tot arreu treuen el cap els homes savis: Euclides, Homer, Zoroastre. I el més curiós, com si es tractés d’una broma, és que Rafael posa les cares d’alguns dels seus contemporanis a les figures senyeres del passat. Per a la cara de Plató va triar Leonardo; per a la d’Euclides, Bramante, i per a la d’Heràclit, Miquel Àngel, el seu gran rival! Rafael era un artista generós que sabia reconèixer el talent dels seus adversaris. I L’escola d’Atenes reflecteix la fe d’un home bo en l’esperança, mentre que altres contemporanis van representar el desconsol, com Caravaggio, i sovint el mateix Miquel Àngel, l’artista volcànic per excel·lència en la història de la humanitat, a més d’esplèndid pintor, arquitecte sublim —Rafael també va dissenyar edificis— i un escultor magnífic. Potser només l’igualaria en grandesa Leonardo. I a Roma es poden seguir les traces de les seves millors obres. La primera de totes, és clar, la cúpula sublim del Vaticà, de traces clàssiques, influïda per la del Panteó, i que és la més gran de la Cristiandat. Si el poder dels papes —abans polític i avui espiritual— ha estat un dels més superbs de la història humana, la seva millor representació és la basílica de Sant Pere, per la seva esplanada, la façana imponent del temple i la grandiosa cúpula. I Miguel Àngel va ser un dels autors més famosos d’aquesta obra magna. Allà dins hi ha, a més, dos dels millors exemples de la versatilitat de l’artista: la Pietá, una escultura en marbre que representa la Verge plorant el cadàver del seu fill, un home massa jove per morir; i la fastuosa Capella Sixtina, on no se sap ben bé si és Déu qui adopta el paper de l’home o si és l’home qui de sobte es converteix en Déu per administrar la llei del judici final. Enfilem les escales que porten a San Pietro in Vincoli i admirem el Moisès que l’artista va cisellar per a la tomba del papa Juli II. Quin vigor el del guardià de les taules de la llei! En canvi, jo el veig una mica espantat davant el pes de tanta responsabilitat. Miquel Àngel no s’acaba aquí. Hi ha el disseny de la bonica plaça del Campidoglio, amb la solemne escalinata i els dos edificis impressionants que guarden sengles museus d’escultura, en un dels quals es troba la bella estàtua eqüestre de Marc Aureli, obra de l’antiguitat clàssica. I hi ha la façana del sever palau Farnese, que avui és seu de l’ambaixada de França. I el Crist de marbre que sosté la creu davant l’altar major de Santa Maria Sopra Minerva.

Per veure obres de Rafael i Miquel Àngel cal dedicar almenys un dia a cada un, amb un bon calçat per caminar per l’insofrible empedrat romà, sobre els famosos ‘sanpietrini’

Roma és encara més que Miquel Àngel. Cada dia, he de seguir tafanejant en aquest museu obert al carrer per admirar, per exemple, el llegat del barroc. L’ombrívol Caravaggio és present almenys a tres esglésies romanes i als museus de la Villa Borghese i del palau Barberini. Per admirar els dots d’escultor i d’arquitecte de Bernini, cal recórrer un bon nombre de places i uns quants palaus i vil·les. Quant al nostre Velázquez, per retre-li homenatge cal apropar-se a la galeria Doria Pamphili i estremir-se davant la mirada perversa del papa Innocenci X. Gairebé calen dos dies per recórrer els escenaris on el gran Borromini va fer els plànols dels seus edificis religiosos i civils o dissenyar-ne les façanes i els interiors: els palaus de la Sapienza i de Falconieri, l’Oratori dei Filippini, Santa Agnese di Agone, Sant Joan del Laterà i aquesta petita joia que és la “perspectiva” del palau Spada. Aquesta galeria flanquejada de columnes amb un petit pati i una estàtua al fons, més que una obra arquitectònica, és un joc de la raó, un engany de les mides de les peces, una visió presumptament real d’una cosa que és irreal. Com l’art mateix. Des de dalt, al Gianicolo, miro una altra vegada Roma al capvespre. Queda molt per descobrir. Roma és eterna perquè no acaba mai.

Roma al capvespre

A Roma l’art surt a buscar-te de manera inesperada, a l’altar fosc d’una església humil que guarda gelosament el quadre d’un geni de la pintura i no el cedeix a cap museu. Stendhal, en escriure sobre Roma, deia que “el que és veritablement gran no ha de tenir cap mena d’afectació”. És una clau per entendre la relació de Roma amb l’art perquè res no resulta afectat, sinó natural. Així ha estat durant segles el quefer dels artistes romans

[dropcap letter=”D”]

es del meu apartament a les altures de les altures del mont Gianicolo —el vuitè turó romà, caldria anomenar-lo amb justícia— contemplo una visió única de l’urbs: cúpules i campanars de magnífiques esglésies, torres de palaus meravellosos, fornits murs imperials i jardins amb xiprers punxeguts. També als meus peus, les teulades de la barriada del Trastevere i, més enllà, traçant el fons d’aquest viu retaule romà, la corba llunyana de les serralades que descendeixen des del nord i formen, per orient, una línia blavosa irregular. Tinc la sensació que tot Roma està davant meu, encara que la vista del Vaticà se m’escapa, amagada entre arbredes cap a l’oest. Avui és un cap de setmana de tardor, tocant al capvespre, i els vols d’estornells, que es retiren a dormir a les arbredes del Tíber, formen espessos núvols mòbils, en una dansa regular i embogida els ritmes dels quals només ells coneixen.

És la millor hora per baixar a l’antiga ciutat, al que queda d’aquella imponent capital imperial els palaus de la qual van arrasar els bàrbars i van rematar, enduent-se les velles pedres per construir noves mansions, els grans senyors renaixentistes. El silenci domina els temples dels déus i els turons on van aixecar les seves residències els emperadors: el Palatí, el Capitoli. Si hi ha lluna plena, aquest silenci es fa encara més viu, com si els déus d’ahir ens xiuxiuegessin de sobte que encara continuen aquí. L’antiga Roma murmura de nit a la via dels Fòrums Imperials, vol parlar-nos de la seva història de guerres i d’art als fòrums d’August i de Trajà, a l’arc de Constantí i a les columnes Antonina i de Trajà. Però el rei arquitectònic de la mil·lenària urbs imperial és, sens dubte, el Coliseu, un estadi alçat, no per honrar als déus, sinó per divertir el poble. El temps ha deixat empremtes del seu pas —i també dels invasors de la ciutat— i avui sembla una dentadura escantellada a la part superior. Però tot i les destrosses, és tan imponent com l’Acròpolis d’Atenes.

L’antic circ, inaugurat per l’emperador Tit l’any 80 de la nostra era, ja dic que tenia com a objectiu divertir el poble. Però quina manera d’entretenir-se que tenien els antics romans! El Coliseu era un teatre que de vegades fins i tot convertia la sorra en piscina per representar batalles navals. El que passa és que les batalles eren de debò i els homes s’apunyalaven ferotgement i morien per centenars. Entre els jocs que es proposaven hi havia els combats a mort entre gladiadors i les lluites amb tigres, lleons i ossos famolencs. També, ja se sap, el sacrifici de cristians, engolits per animals salvatges: es calcula que, en els anys que van durar els espectacles, uns setanta mil seguidors de Crist van morir a les arenes del Coliseu. Costa de creure, les nits de lluna plena, que un lloc tan serè i noble, a l’última esplanada dels fò- rums antics, fos l’escenari de tanta barbàrie. El poeta burlesc Gioachino Belli va ironitzar sobre això en un sonet: “Antany, tant dol, tant estrall, i ara tanta pau! Oh, humanes maneres! Com és el món!, com canvia tot!”.

Però la vella Roma queda coixa si no treus el cap al Panteó d’Agripa, una mica allunyat dels fòrums, per on creuo gairebé cada dia durant les meves passejades romanes i on sempre entro ni que sigui uns minuts. És el temple més ben conservat de tota l’antiguitat i això gràcies a un emperador bizantí, Flavi Focas. Li va regalar al papa Bonifaci IV, qui va decidir mantenir-lo tal com era, només canviant als altars les estàtues de déus pagans per sants i verges. Impressiona la seva cúpula, la més gran de la ciutat fins que es va construir la del Vaticà. Diuen els experts que, al centre de l’edifici, es va construir el gran forat que avui la domina perquè els déus entressin a comunicar-se amb els homes. Però tinc la sensació contrària: puc escapar-me pel forat i parlar amb els déus d’ahir. Aquelles deïtats eren molt pecaminoses i eren més properes a l’home precisament per això. I potser això era la causa per la qual, només traspassant un forat, ja eres a les seves estances.

Roma és una ciutat estranya en la seva relació amb l’art, una relació que no recorda la de cap altra urbs del món

Al Panteó hi ha alguna cosa més: un sarcòfag de marbre, la tomba del gran Rafael. I ho és, no només perquè reposin allí les seves restes, sinó pel bell epitafi tallat en record del pintor. Tradueixo del llatí els versos del cardenal-poeta Pietro Bembo: “Aquí descansa Rafael. Quan va viure, la Natura va témer ser vençuda per ell. Quan va morir, va témer morir amb ell”. És probable que no hi hagi un altre text al món que honri més un artista en el seu sepulcre. Roma és una ciutat estranya en la seva relació amb l’art, una relació que no recorda la de cap altra urbs del món. A Florència, a Nova York, a París o a Madrid, per gaudir de les creacions que conserven has d’anar als museus. Roma, en canvi i com deia Byron, “és un museu a l’aire lliure”. Aquí pots trobar-te un taller de bicicletes a les ruïnes d’un palau antic o una oficina bancària amb una columnata d’un fòrum imperial o un monòlit de l’Egipte faraònic en una pla- ça. I l’art, sovint, surt a buscar-te de manera inesperada: per exemple, a l’altar fosc d’una església humil que guarda gelosament el quadre d’un geni de la pintura i no el cedeix a cap museu.

Stendhal, que va escriure un llibre magnífic sobre les seves passejades romanes, deia que “el que és veritablement gran no ha de tenir cap mena d’afectació”. I aquesta pot ser una de les claus per entendre la relació d’aquesta ciutat amb l’art a la qual em referia abans: res resulta afectat, sinó natural. I aquest intent d’aproximar-se a la natura ha dominat durant segles el quefer dels artistes romans. Per això, la tasca de buscar-los de vegades resulta àrdua. És curiós que, a les tres grans figures del Renaixement italià, al seu país les tractin amb el nom de pila i que tots sapiguem qui són: Leonardo —da Vinci—, Rafael —Sanzio— i Miquel Àngel —Buonarroti—. És a dir: se’ls anomena com un parent o un veí proper. I és curiós també que, tret del primer —no hi ha gaire obra seva a Roma—, als altres dos calgui buscar-los per la ciutat en tota mena de llocs diferents. Per “veure” Rafael i Miquel Àngel cal dedicar almenys un dia a cada un, amb un bon calçat per caminar per l’insofrible empedrat romà, sobre els famosos sanpietrini.

Busquem Rafael, el nen prodigi i mimat del Renaixement, el geni nascut amb la precocitat dels grans artistes. Deixant a banda les seves obres en altres indrets d’Itàlia i del món —com el magnífic Retrat de cardenal del Museu del Prado o els cartrons del Royal Albert Hall de Londres—, hi ha una ruta gairebé secreta de Rafael a la Roma d’avui. Quan baixo del Gianicolo a la ciutat, tinc dues alternatives: o la Via Garibaldi o els jardins costeruts que duen al Viale di Trastevere. Trio la primera i, quan arribo al peu del turó, en una placeta, tombo a l’esquerra sota un arc i vaig a parar a la Villa Farnesina, la que va ser residència d’un riquíssim tresorer papal. Hi ha diversos frescos del taller del geni al palau i, per damunt de tots, destaca el de la Galatea, gràcies a la paleta del pintor. I en una altra sala, un sostre decorat bellament amb motius mitològics en bona part obra del mateix artista. Els nus abunden en aquestes obres: els renaixentistes no es van reprimir mai a l’hora de pintar un sexe masculí o un pit de dona. No obstant això, de manera púdica, sempre ocultaven el sexe femení. Cal seguir explorant riu amunt, a les arbredes teixides sobre el Tíber pels plàtans i els castanyers, fins a arribar al Vaticà. I allà, a l’interior del gran complex seu dels papes, cal complir el ritu de fer la llarga cua per visitar els museus. Val la pena perquè, després d’una llarga caminada per galeries plenes de quadres i frescos imponents, hi ha les anomenades stanze de Rafael, el qual, amb els seus ajudants, va crear una de les obres clau del Renaixement: els frescos de quatre sales, de dos dels quals va ser autor el mateix Rafael, mentre que a les altres va dirigir els seus assistents i alumnes. A l’Stanza di Eliodoro regna sens dubte el fresc de L’alliberament de Sant Pere. Però és a l’Stanza della Segnatura on es troba la que, al meu entendre, és l’obra suprema de l’artista: L’escola d’Atenes. Com es pot explicar la grandesa d’aquesta pintura? Només se m’acut una resposta cada vegada que la contemplo: la naturalitat. Rafael crea en aquest fresc un espai imaginari en el temps i en l’espai per exaltar la saviesa humana, representada per l’antiga Grècia i recuperada per la Roma renaixentista. Plató i Aristòtil són les figures principals, que entren a la gran arcada, serens, solemnes, davant la mirada de Sòcrates. I per tot arreu treuen el cap els homes savis: Euclides, Homer, Zoroastre. I el més curiós, com si es tractés d’una broma, és que Rafael posa les cares d’alguns dels seus contemporanis a les figures senyeres del passat. Per a la cara de Plató va triar Leonardo; per a la d’Euclides, Bramante, i per a la d’Heràclit, Miquel Àngel, el seu gran rival! Rafael era un artista generós que sabia reconèixer el talent dels seus adversaris. I L’escola d’Atenes reflecteix la fe d’un home bo en l’esperança, mentre que altres contemporanis van representar el desconsol, com Caravaggio, i sovint el mateix Miquel Àngel, l’artista volcànic per excel·lència en la història de la humanitat, a més d’esplèndid pintor, arquitecte sublim —Rafael també va dissenyar edificis— i un escultor magnífic. Potser només l’igualaria en grandesa Leonardo. I a Roma es poden seguir les traces de les seves millors obres. La primera de totes, és clar, la cúpula sublim del Vaticà, de traces clàssiques, influïda per la del Panteó, i que és la més gran de la Cristiandat. Si el poder dels papes —abans polític i avui espiritual— ha estat un dels més superbs de la història humana, la seva millor representació és la basílica de Sant Pere, per la seva esplanada, la façana imponent del temple i la grandiosa cúpula. I Miguel Àngel va ser un dels autors més famosos d’aquesta obra magna. Allà dins hi ha, a més, dos dels millors exemples de la versatilitat de l’artista: la Pietá, una escultura en marbre que representa la Verge plorant el cadàver del seu fill, un home massa jove per morir; i la fastuosa Capella Sixtina, on no se sap ben bé si és Déu qui adopta el paper de l’home o si és l’home qui de sobte es converteix en Déu per administrar la llei del judici final. Enfilem les escales que porten a San Pietro in Vincoli i admirem el Moisès que l’artista va cisellar per a la tomba del papa Juli II. Quin vigor el del guardià de les taules de la llei! En canvi, jo el veig una mica espantat davant el pes de tanta responsabilitat. Miquel Àngel no s’acaba aquí. Hi ha el disseny de la bonica plaça del Campidoglio, amb la solemne escalinata i els dos edificis impressionants que guarden sengles museus d’escultura, en un dels quals es troba la bella estàtua eqüestre de Marc Aureli, obra de l’antiguitat clàssica. I hi ha la façana del sever palau Farnese, que avui és seu de l’ambaixada de França. I el Crist de marbre que sosté la creu davant l’altar major de Santa Maria Sopra Minerva.

Per veure obres de Rafael i Miquel Àngel cal dedicar almenys un dia a cada un, amb un bon calçat per caminar per l’insofrible empedrat romà, sobre els famosos ‘sanpietrini’

Roma és encara més que Miquel Àngel. Cada dia, he de seguir tafanejant en aquest museu obert al carrer per admirar, per exemple, el llegat del barroc. L’ombrívol Caravaggio és present almenys a tres esglésies romanes i als museus de la Villa Borghese i del palau Barberini. Per admirar els dots d’escultor i d’arquitecte de Bernini, cal recórrer un bon nombre de places i uns quants palaus i vil·les. Quant al nostre Velázquez, per retre-li homenatge cal apropar-se a la galeria Doria Pamphili i estremir-se davant la mirada perversa del papa Innocenci X. Gairebé calen dos dies per recórrer els escenaris on el gran Borromini va fer els plànols dels seus edificis religiosos i civils o dissenyar-ne les façanes i els interiors: els palaus de la Sapienza i de Falconieri, l’Oratori dei Filippini, Santa Agnese di Agone, Sant Joan del Laterà i aquesta petita joia que és la “perspectiva” del palau Spada. Aquesta galeria flanquejada de columnes amb un petit pati i una estàtua al fons, més que una obra arquitectònica, és un joc de la raó, un engany de les mides de les peces, una visió presumptament real d’una cosa que és irreal. Com l’art mateix. Des de dalt, al Gianicolo, miro una altra vegada Roma al capvespre. Queda molt per descobrir. Roma és eterna perquè no acaba mai.