Rotterdam, la Nova York holandesa

[dropcap letter=”R”]

otterdam és l’antítesi visual d’Holanda. Un llogaret gal de gratacels enmig del bucolisme neerlandès. En un país on el cor de les ciutats sempre sembla una col·lecció de casetes de nines, Rotterdam s’alça orgullosa i desacomplexada enfilada sobre les seves futuristes torres de ciment i vidre. Enamorar-se d’ella no és qüestió d’una nit, però amb el temps necessari, la seva ànima de port, el seu bon paladar i el seu caràcter creatiu i valent deixen una empremta difícil d’oblidar.

Aquí, l’impossible tendeix a la normalitat. Arribar amb tren a la ciutat és com emergir a través d’una gegantina aleta de tauró blanc. A les nits d’hivern, el seu gratacel veí s’il·lumina amb leds espurnejants pintant un cel estrellat. Al costat de l’antic port brota un barri en forma de bosc groc on les copes dels arbres són cases-cub (Kubus Woning). Hi ha torres com a peces de lego en equilibri (Dock21), gratacels que s’escalfen amb l’aigua del riu (Maastoren) i pirulíns de més de 100 metres d’altura (Euromast) on es pot menjar i dormir a les altures i després baixar a terra fent ràpel o tirolina. També hi ha ponts com arpes titàniques que saben obrir-se (Erasmusbrug) i fins i tot mercats coberts en forma de dolmen aerodinàmic (Markethall) on comprar sota frescos de fruites mentre els veïns fan vida entre les parets de l’edifici. El 2025, un edifici rodó de 174 metres (Dutch WindWheel) emergirà de l’aigua del port amb una hèlix en el seu centre per a ser restaurant, hotel, llar, oficina, mirador i, sobretot, icona de la Rotterdam que mai deixa de reinventar-se.

LA CIUTAT QUE VA SOMIAR SER DIFERENT 

El 12 de maig de 1940, Rotterdam va ser amputada de la seva antiga identitat. 15 minuts de bombes carregades amb 97.000 quilos d’explosius van destruir 24.000 habitatges i 600 anys de carrers empedrats, edificis a dues aigües i finestres sobre canals, convertint el centre en un mar de runes on només l’església gòtica de Sant Laurent (Sint-Laurenskerk) va quedar dempeus com un far entre les ruïnes.

Va ser l’abrupte final de segles de tradició i dècades de modernitat. Rotterdam va ser, entre guerres, la capital de l’espionatge i del jazz, de la cultura i la nocturnitat. Pensadors, traïdors, emigrants, homes de negocis, artistes i canalles van habitar els seus carrers fins que la guerra va aturar el temps. Després de l’alliberament, la ciutat va fer taula rasa i es va emancipar del seu propi destí. No hi va haver sentimentalisme: Rotterdam va decidir ser una altra. El centre sencer va ser expropiat, anivellat i convertit en un llenç blanc: ni tan sols el traçat dels carrers havia de ser respectat. La llibertat va ser total.

Rotterdam va suplir la seva pèrdua identitària amb el desenvolupament d’una nova personalitat: la de “ciutat del treball” (werk stad). I amb l’empenta de l’orgull de la reconstrucció, la ciutat va avançar a través de les dècades com les grans metròpolis americanes: entre els llums de les fites arquitectòniques i les ombres de la delinqüència i les drogues. Però, a partir de la segona dècada dels anys dos mil, els rotterdammers van començar a exigir-li a la seva ciutat una mica més que oficines i aparadors: van voler vida, gaudi. Una nova escena cultural i gastronòmica va començar a consolidar-se. Avui, en la urbs on no es tem la novetat i innovar sembla l’essència de pertànyer-hi, l’any és cinèfil (IFFR, Architecture Film Festival, Wildlife Film Festival) i melòman (Festival Jazz Internacional, REC Festival, North Sea Jazz festival); l’art surt sovint de museus i galeries per ocupar el carrer i el bon menjar s’exerceix tant entre estrelles Michelin com a paradetes de mercats de carrer.

ROTTERDAM I NOVA YORK, LA HISTÒRIA QUE ÉS SENSE PODER VEURE’S 

La connexió entre Rotterdam i Nova York no és una qüestió d’aparença física. Un cordó umbilical en forma de ruta marítima va bategar entre les dues ciutats durant més d’un segle. El 1872, la naviliera holandesa Holland Amerika Lijn inaugurar una ruta per mar que va unir Rotterdam amb Nova York fins a meitat de la dècada dels setanta del segle passat. Durant anys, milions de persones van partir dels molls de l’actual barri de Kop Van Zuid fugint d’una Europa pobra i convulsa cap a un futur incert a l’altra banda de l’Atlàntic.

Titanics anònims salpaven cada setmana amb, a bord, entre 2.000 i 4.000 històries individuals, carregats de pobres amuntegats en cellers i rics regalant-se festins a primera classe. La majoria van passar per les antigues oficines de la Holland Amerika Line, avui renascudes després d’anys d’abandonament i convertides a l’Hotel New York. La majoria van esperar el seu torn d’embarcament en grans naus portuàries que també van morir sota les bombes nazis, però que van ser reconstruïdes i rebatejades Fènix, com l’au. Avui, aquests espais fabrils acullen restaurants mentre esperen convertir-se, en pocs anys, en un lloc per al record. Perquè a Rotterdam la història és incorpòria. Però, com els àtoms, està en l’essència de tot encara que no la puguem veure.