Rubén Olivares Rosell: En nom del Rei

Avança cap a la barra amb pas decidit, enfundat en una elegant levita de tall eduardià, compassant els seus passos amb el riff del Restless de Johnny Kidd and the Pirates, que sona a la ràdio. Demana un cafè americà, “sóc molt de cafè”, i s’acomoda abans d’extreure, d’una bossa, la maqueta del primer volum del seu nou llibre, Elvis Presley en España, una mirada crítica, que a l’abril publica el segell musical el Toro Records.

“Crec que és una molt bona oportunitat per a conèixer com va arribar i es va establir la música del Rei al nostre país”, aclareix a propòsit de qui, per a ell, com per a tanta altra gent, és el veritable Rei: Elvis Presley. Un mite que va trigar a consolidar-se i apuntalar-se entre el públic d’aquí.

En la seva vida, Rubén Olivares Rosell ha fet una mica de tot. Cantant al capdavant de diverses agrupacions com The Double Six, amb els quals va arribar a girar per tota Europa i enregistrar diversos àlbums, redactor a revistes musicals com Rock Therapy o la del Club Elvis, mestre de cerimònies d’esdeveniments musicals, com el Big bang Festival de Las Palmas que se celebra a l’octubre, i, els últims anys, escriptor amb títols com a Alas de plata o els volums El Rock & Roll británico para los fans españoles.

“Escriure és el que més satisfaccions m’ha aportat —explica—, encara que no renego absolutament de com de bé m’ho vaig passar anys enrere. Cada època té la seva part divertida, encara que la tranquil·litat que estic vivint d’uns anys ençà no la canvio per res”, apunta xarrupant el seu primer glop de cafè.

La cartutxera plena

Fins i tot sense que el seu nou llibre hagi vist encara la llum, el parroquià demostra anar bé de munició amb diversos projectes en curs que espera portar a bon port ben aviat: “La segona part sobre Elvis Presley a Espanya, que es desenvoluparà des de 1970 a 1990, espero tenir-la llesta aviat, així com la tercera part del Rock and Roll británico para los fans españoles, que va des de 1965 a 1990”.

— Amb aquests sumaràs ja una bona quantitat de títols.

— Sí, seran, respectivament, el meu setè i el meu vuitè llibre.

Especialment orgullós del corpus literari que ha aconseguit atresorar, en el seu moment, Rubén va estudiar magisteri, encara que no va acabar. “Ara estic començant la carrera d’Història, que era, en definitiva, la que volia estudiar des de sempre”, diu amb una guspira d’il·lusió brillant al seu rostre.

Una decisió que l’enxampa en un bon moment existencial, “després d’apartar a la gent tòxica de la meva vida. És gratificant arribar als 50 amb els deures fets. No vaig als llocs on no em volen ni per a fer embalum. És mentalment higiènic”.

Una enyorada Barcelona, cosmopolita i veïnal

“Veig que la ciutat ha retrocedit i, de ser moderna i oberta a l’exterior, ha passat a ser provinciana i localista. Molta part d’això últim li hem d’agrair a la nostra benvolguda alcaldessa”, lamenta l’escriptor a propòsit d’una Barcelona que assegura reconèixer poc.

I per deixar clar quin model de ciutat l’enamorava, de seguida reprèn la paraula després d’acabar el seu cafè: “M’encantava la Barcelona dels 80, l’anterior a les Olimpíades. Aquella barreja que aleshores hi havia entre cosmopolitisme i el nostre caràcter veïnal. La tolerància i les ganes de fer coses per la ciutat que es respirava. Ara la tònica general és el bonisme mal entès, de gent amb la pell molt fina i amb moltes ganes de quedar bé amb els altres. S’ha perdut espontaneïtat i llibertat”.

— El que no s’ha perdut és la gana. Voldràs menjar alguna cosa? Hi ha menú, tapes, racions… de tot, i molt bo!

Posant sobtadament cara d’ara t’escolto, el Rubén Olivares Rosell s’ho pensa un instant i, finalment, profereix:

— Les tres coses, si la primera matèria és bona!