Rússia, per començar

Un començament de temporada musical descaradament rus. Si la setmana passada inauguràvem temporada al Liceu amb Lady Macbeth de Mstenk, de Xostalkovitx, el Palau ha volgut donar-nos la benvinguda ddeixant-nos clavats a les cadires amb un ballet neoclàssic de Stravinsky i amb una simfonia de Xostakovitx, sota la batuta de Daniele Gatti i el sòlid engranatge executiu de la Filharmònica de Viena. Però és que a finals de setembre el Palau de la Música ja ens abocava un Rakmaninov i un Mussorgski, de la mà de Guinovart i la Simfònica del Vallès. I bé, musicalment qui escriu està més acostumat al romanticisme d’aquests últims que al serialisme quasi atonal dels primers, vull dir que dec ser molt més del XIX que del XX, però que en les mans d’aquests compositors madurar compensa.

A diferència del Liceu, al Palau de la Música les autoritats ni estan ni semblen obligades a acudir a les inauguracions de temporada: de manera visible, aquesta sala es reserva les dates assenyalades i les no tan assenyalades a qui realment vulgui venir a gaudir de la música simfónica i el protocol, la cosa purament social o de llotja, o d’esperit de photocall, hi abunda molt menys.

Per això quan hi trobes gent coneguda saps que no hi son perquè sí, i com que segur que em deixo algú prefereixo dir que hi havia periodistes importants, advocats importants, enginyers importants, empresaris importants, Síndiques de Greuges importants, volinistes importants, pianistes importants i bona part de la junta de l’Orfeó Català. El president, Joaquim Uriach, assisteix a aquests esdeveniments més com a melòman que com a director d’orquestra i quasi diria que tot el seu equip fa el mateix. La persona que m’acompanya ve dels Estats Units i em destaca que la sala sembla de mida humana, no només físicament, sinó atmosfèricament. Doncs això s’ha accentuat molt més gràcies a una manera de fer, la del Palau, que cada dia s’assembla més a la del seu esperit fundacional: un palau per a la gent.

L’Apollon musagète de Stravinsky, inèdit per mi, també ha estat de mida humana. Un ballet basat en la mitologia grega, el déu de la música, que rep la visita de tres muses (que inicialment havien de ser nou). La Filharmònica s’ha reduït a la meitat de l’escenari, poc més de trenta instruments, corda i més corda. Sembla començar de manera clàssica i quasi barroca, però ben aviat reivindica la seva intenció moderna i la seva creixent, però adorable, complexitat. La reconeguda perfecció de l’orquestra la podria donar per suposada, però sempre és un error: és un plaer saber que el vol estarà lliure de tota turbulència. Aquesta peça m’ha semblat una mena de carícia musical, una rebuda amable a un univers inofensiu i comprensiu. De vegades hi detectava lleus records a les síncopes binàries beethovenianes, però sobretot n’he extret un Pas de Deux fantasiós, una Variació d’Apol·lo tendra i una Apoteosi inquietant. Diguéssim que ha estat una Rússia i un segle XX ben tous, digeribles, amb l’ànima en calma. Veurem, després de la pausa, què n’ha de dir Xostakovitx.

Venint, com deia, de la inauguració del Liceu, que ens destacava fortament com Lady Macbeth de Mstenk va ser censurada per Stalin, qui escriu hauria esperat una obra atemorida o com a mínim sotmesa a les constants males passades que el règim comunista va fer caure sobre el compositor: denúncies, purgues, eliminacions del repertori, persecució policial i periodística… Però resulta que avui venim a veure la Desena, la número deu, la del 1953, acabada la Segona Guerra Mundial i sobretot mort i enterrat i davallat als inferns Ióssif Stalin. Venim a presenciar un alliberament personal, una alegra venjança. L’orquestra omple totes les cadires per a desenvolupar una obra breu i plena de sarcasme, que no intenta ser majestàtica però que tira molt dels decibels i de l’execució simultània. Això tampoc no va agradar les autoritats post-stalinistes, que esperaven una obra ampul·losa per a celebrar el final de la guerra, però això a Xostakovitx ja li era igual. Era lliure, i es nota. Era una denúncia, i es nota. Està plena dels seus conflictes i drames personals, i es nota en la ràbia i en la descàrrega d’energia que ens agafa per les solapes. El contrast amb el silenci a cada final de moviment ens deixa, com deia, físicament clavats a les angoixes del segle XX.

Quan s’acaba el concert, quasi per descompromir tanta tensió, Daniel Gatti decideix llençar-nos caramels de sucre en forma de dansa hongaresa número 5 de Brahms. Marxem amb aquest mainstream petonet de bona nit i ens acomiadem de les mitològiques muses nostrades. Sí, aquesta sala està feta de mida humana, concloc amb la persona que m’acompanya. La pell, la vena, l’ànima hi troben sempre un sacseig. I per sort, abans i després de l’obra, poder prendre el pols a la nostra pròpia comunitat.