La Paloma celebra 120 anys tornant a ballar

“Això és la vida”. Va ser el que va pensar Mercè March la primera vegada que va entrar a La Paloma a finals dels setanta. S’acabava de graduar en Dret, on havia conegut al seu marit. Un dia li va proposar que anessin a veure la sala de ball que tenia el seu oncle, Ramon Daura, al barri xino. L’acabaria heretant, però ell va preferir exercir com a advocat, mentre que ella era “molt de la faràndula”. Quan els porters van córrer la cortina de vellut per deixar-los passar i van descobrir a tota aquella gent ballant, March va sentir una fiblada d’amor sobtada que ha durat fins ara. I ho ha fet malgrat tot: la caiguda de públic, les queixes dels veïns, les tensions amb l’ajuntament, el tancament durant 16 anys, algun intent de reobertura fallit, obres d’insonorització i el retorn a l’activitat després de la pandèmia.

Des de l’any 1903, La Paloma conté entre quatre parets amb tocs versallescos una part del passat de la ciutat que sembla llunyà, però encara batalla per perviure. “És una sala tan emblemàtica que està tan unida a la història de la ciutat que la gent ens demanava molt quan obriríem”, explica la seva propietària.

Com quan es va utilitzar com a camp de tir durant la Guerra Civil o quan es va haver de posar a un vigilant seriós, conegut com La Moral, perquè el règim franquista no tanqués la sala i permetés festivar, sempre sota l’atenció d’un home seriós que evitava que les dones ballessin entre elles i anava donant cops a terra si veia que una parella s’excedia. Si donava tres bastonades, estaven expulsats.

A molts els hi sonarà a ciència-ficció pensar que hi havia un dermatòleg que passava consulta en els bancs que envolten la pista de ball o un psiquiatre que receptava ballar a La Paloma. La sala del carrer del Tigre acollia un univers de personatges quotidians amb noms propis com l’Artista, una excorista del Paral·lel a qui calia reservar un camerino perquè es canviés de vestit diverses vegades al llarg de la nit, i l’Alcaldessa, encarregada de repartir, extraoficialment, els seients, sense rebre cap sou de la sala i amb una autoritat incontestable.

Però també hi havia el Tarzán i el Tigre. El primer es posava a fer gimnàstica al mig de la pista mentre ensenyava músculs i medalles, a pit descobert, i el segon, molt baixet i amb un vestit blanc immaculat, s’obria pas fins que conquistava el centre de la sala per ballar. El Tigre sempre acabava llançant la seva bufanda, també blanca, a la noia amb qui volia ballar, això sí, només si era més jove que ell, amb els seus 60 anys llargs. Ah, i com en una bona pel·lícula, hi havia un sheriff, qui apareixia vestit de cowboy amb un revòlver de mentida perquè li donessin dues entrades, òbviament, sense pagar-les.

La sala acollia un univers de personatges quotidians amb noms propis com l’Artista, l’Alcaldessa, el Tarzán, el Tigre i el Sheriff

“La gràcia de La Paloma són aquesta gent”, resumeix March, sense perdre l’alegria malgrat la nostàlgia latent. Aquests individus mítics de La Paloma, “palomeros de raça”, corregeix la propietària, s’han anat quedant per un camí que s’ha allargat, ni més ni menys, que durant 120 anys. Gràcies a la sala del Raval, els seus assistents no només han ballat, també s’han enamorat i s’han desenamorat, alguns, fins i tot, s’han casat i altres s’han barallat.

Però van sorgint nous protagonistes. Un d’ells és la Pepita, qui freqüenta la sala des que tenia 18 anys, sense importar que s’hagués d’escapar de casa seva, a Cubelles, i hagués d’enginyar algunes trampes més perquè la deixessin entrar. Durant els anys que La Paloma va estar tancada, la Pepita anava trucant per saber quan reobriria perquè anava a fer 100 anys i els volia celebrar ballant. Per això, i estupenda als seus 104 anys, no va dubtar a ser de les primeres a tornar quan la sala va pujar el teló el passat Cap d’Any.

Amb la reobertura, ha tornat una palomera com la Pepita, qui freqüenta la sala des que tenia 18 anys i ara ja en té 104

El retorn a l’activitat de la pista més antiga d’Europa l’any que arriba als 120 anys ha estat gradual, remarca la seva propietària, amb una primera festa la nit del 31 de desembre seguida de concerts, filmacions, festes privades i actes d’empreses i partits polítics, més encara amb les reiterades campanyes electorals. Fins i tot, s’ha començat a programar un bingo petardo un cop al mes, adaptant-se a la nova moda del tardet. “Volíem anar veient com la gent rep La Paloma”, sosté March. Però la data que es van marcar al calendari molts palomeros va ser el passat 2 de juliol, quan van tornar els balls de saló amb orquestra en viu. Òbviament, la Pepita no hi va faltar.

Després de tancar a l’agost i amb la mirada posada en el nou curs, La Paloma compta amb una sessió de saló cada diumenge i preveu fer més a partir del setembre. La primera orquestra que ha tornat a animar la pista de ball han estat Los Tigres del Raval, formada per vuit músics de l’ESMUC i el Taller de Músics. Després que amb les Olimpíades la sala veiés com al públic de menor edat ja no li agradaven tant les orquestres, la reobertura els ha portat la sorpresa de constatar com els més joves també s’apunten a les seves sessions i no només a les de PD que també programen: “Troben que La Paloma és molt autèntica, no hi ha plàstic”. D’altra banda, la revetlla de Sant Joan va ser la primera nit de club a la sala, substituint l’orquestra per house i disco, sessions que també s’aniran intensificant en el que queda d’any.

“La meva vida ha estat La Paloma”, conclou March, amb 71 anys, veient que no s’equivocava quan hi va entrar per primera vegada i no tenia ni 30 anys. Protegida per un imponent llum de sostre i unes pintures, una mica desmillorades, que representen balls com els que s’executen a la pista, ho diu sense oblidar-se de la sala Cibeles, a Gràcia, també gestionada per la família, però que va haver de vendre per afrontar la reobertura al Raval, amb una llarga batalla judicial que va començar l’any 2007 quan va deixar de sonar la música. Després van venir anys de plets i obres per donar una nova vida a La Paloma, de les moltes que ja n’ha tingut. On abans es fonien metalls, amb la sospita que els de l’estàtua de Colom es van originar al carrer del Tigre, ara s’hi torna a ballar.