La Sala Parés rejoveneix amb l’artista Carmen Alvar

Per obsidional s’entén tot allò que sorgeix en un lloc assetjat durant una guerra, originat directament o indirectament pel conflicte bèl·lic. Aquesta definició s’aplica a les conegudes com a males herbes, que creixen en zones devastades per les bombes, entre les ruïnes, moltes vegades portades pels mateixos militars, que sense saber-ho tenen llavors enganxades a les sabates o espores a la roba. L’artista Carmen Alvar (Madrid, 1989) ha decidit reivindicar aquesta vegetació imprevista, etiquetada com a dolenta i molt poc valorada, a la seva segona exposició individual a la Sala Parés, emmarcada en el festival d’art emergent Art Nou.

Alvar treballa amb la Parés des del 2018, gràcies al concurs Art<35, organitzat per la sala del carrer Petritxol i el Banc Sabadell. Des de llavors, s’ha convertit en una de les poques artistes joves que la galeria barcelonina, la més antiga d’Espanya, té en cartera. Amb una oferta integrada per més de 30 professionals, només cinc són dones —a més d’Alvar, hi ha Dominika Berger, Leticia Feduchi, Gloria Muñoz i Brigitte Szenczi— i pocs van néixer després dels seixanta, amb cinc artistes, dels quals, només Alvar i Adrián Espinós (1985) encara no han superat la quarantena. La majoria són artistes que van néixer als seixanta, tot i que també tenen bastant pes els que ho van fer als cinquanta.

Amb l’exposició Paisajes obsidionales, que es podrà visitar fins al dissabte 10 de setembre després de l’aturada vacacional, Alvar ha tocat un dels seus grans temes, si no n’és el principal, la memòria. “Les males herbes em serveixen com a excusa per interpretar les ruïnes i mostrar com, malgrat la destrucció de la guerra, que sembla que acaba amb tot, pot créixer quelcom nou, remot i que pot no ser autòcton”, explica. A partir d’aquí, l’artista madrilenya ofereix una sèrie de lectures del paisatge com a ruïna i espai de memòria, acompanyant-les amb diferents plantes i aproximacions formals, des del collage, la seva tècnica més utilitzada, i la pintura fins a l’escultura.

Una sèrie de cinc dibuixos amb escenes quotidianes es veu envaïda per males herbes, com a recordatori que la guerra pot alterar-ho tot. Des d’unes pageses fins a un grup de nenes jugant i unes germanes llegint a un pati. “Qualsevol d’aquests escenaris podria convertir-se en un paisatge obsidional”, remarca. Tots aquests moments de vida Alvar els ha rescatat de les fotografies que compra a mercats com el Rastro de Madrid, un petit paradís que “fa de les seves parades un lloc de descans on els transeünts s’immisceixen en la vida d’individus ja desapareguts”. Els dibuixos d’aquestes instantànies, fets a mà amb llapis, s’acompanyen de la silueta de la planta que, al seu torn, té al seu doble en un quadre al costat, aïllat i aconseguint la importància que mai ha tingut.

El fet de retallar i aprofitar tot allò que sobra, com el suport a partir del qual ha obtingut la silueta d’una mala herba, és una de les constants d’Alvar. On més s’aprecia és a la sèrie de Paisajes portátiles, creada a partir del material sobrant dels alumnes d’una de les classes que dona, centrada en el collage. Quan ells busquen personatges i rebutgen els fons de les fotografies que retallen, ella se’ls queda i els converteix en nous escenaris: “No utilitzo una única fotografia per crear un espai muntanyenc, sinó que creo un nou paisatge a partir de fragments d’uns altres. Com succeeix a vegades amb la memòria, que es construeix a partir de diferents records”. Aquesta part de l’actual exposició, en la qual fa una mica de muntadora de cinema, és la que més connecta amb la primera que va protagonitzar a la Sala Parés, titulada com a Vestigios y cimientos (2019), on va analitzar les ruïnes des d’un punt de vista més arquitectònic i no tan botànic com ara.

La part de la mostra on la guerra es manifesta amb més força és aquella feta amb granades de mà. Malgrat la violència que porten instintivament associada, l’artista els hi ha donat un nou revestiment, delicat, amb representacions vegetals que tradicionalment han estat les protagonistes de la ceràmica peninsular i que poden resultar familiars, després d’haver-les vist “a casa dels avis o en les visites al poble”. “Desvirtuo així l’ús de l’objecte i el descarrego de les seves connotacions negatives, cosa que em permet embellir la ruïna i la destrucció com també ho fan les plantes obsidionals”, exposa.

Les diferents aproximacions que ha fet a la Sala Parés de la memòria, els paisatges i les males herbes conflueixen en l’homenatge a la pintora surrealista Maruja Mallo i la seva obra La sorpresa del trigo, inspirada en el braç que va veure agafant una barra de pa en una manifestació de l’1 de maig de 1936. Alvar l’adapta, tenint en compte que és una planta que brolla d’unes mans immerses en la multitud, que pot convertir-se en un caos com ho són les ruïnes, i pren les seves mans com a model, “establint un estret diàleg” amb Mallo: “Soc una artista actual que miro al passat i la miro a ella, i la porto al present perquè no caigui en l’oblit”.

L’exposició es completa amb més sorpreses, sempre oportunes, com l’embull de records de la infància que pot representar una cometa o teles que posen en valor un altre oblit, els oficis que es perden a l’Espanya buidada. “Són fonamentals per entendre tot el que som avui dia”, defensa i pensa en altres artistes com Rodrigo Cuevas i les Tanxungueiras. Cadascuna de les peces, totes elles pintades amb motius vegetals que es van representar repetidament en tèxtils històrics, està acompanyada per una llançadora, sense fil, per visibilitzar encara més allò que és intangible. “És essencial recordar que una part important del nostre patrimoni ve del món rural i, quan els seus artífexs desapareguin, ho faran també els seus oficis. Així, la cultura material recollida en els museus serà més difícil de contextualitzar, sent menys comprensible perquè no sabrem com es va executar”, recalca.

Quan les males herbes d’Alvar es despengin de les parets de la Parés i es guardin en els seus magatzems, la galeria inaugurarà una gran exposició dedicada a Guillermo Pérez Villalta (Tarifa, 1948), la seva primera mostra individual a la sala. Amb motiu de la Barcelona Gallery Weekend, suposarà el retorn del pintor andalús a la capital catalana després de dues dècades. Ho farà repassant els seus últims deu anys de treball amb més de 70 obres, entre tremps sobre fusta i llenç, aquarel·les i dibuixos a llapis, així com una selecció dels objectes personals que l’acompanyen en el seu procés creatiu.