A Sant Andreu paga la pena d’arribar-hi pel Bon Pastor, un antic paratge de terrenys de famílies burgeses que van vendre’s les desenes d’hectàrees que rodegen el Besòs per pagar les classes de ballet a la mainada. Barcelona també s’ha de mirar des d’aquest parc fluvial amb vistes a Santaco i a Sant Adrià, un indret on ara només hi ha fàbriques i polígons, el mercat del barri és un Lidl de sobirana lletjor, i en què la fesomia de l’indret obliga la gent a viure casa-endins, fer running a la vora del riu pudent o veure pel·lícules dolentes a La Maquinista. Algun cervell creatiu podria donar una nova vida a les cases d’aire marítim del Carrer d’Arbeca i obrir l’horitzó del barri a una ribera fluvial on un urbanista novaiorquès ja hi hauria inventat tot de martingales per a hipsters. Però la intel·ligència va escassa a la ciutat i, de viure allunyats del mar, ara hem passat a girar l’esquena als rius.
La nul·litat del Bon Pastor és d’aquells buits urbans que xerra per si sol. Trescant pel Passeig de L’Havana cap al Parc de la Maquinista, s’hi veuen uns edificis gens empobrits, que podrien confondre’s perfectament amb els pisos uniformitzats de la Vil·la Olímpica, però situats en un barri on, literalment, sembla que no s’hi pugui fer res. Les aparences enganyen quan topem amb la totxana de la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra, situada a prop de l’antiga fàbrica de fils i gestionada per la Diputació (quan les institucions fan alguna cosa que val la pena cal dir-ho sense embuts, i la xarxa de biblioteques de la Dipu és altament responsable que a molts barris de la ciutat la gent de classe obrera hagi pogut cometre la temeritat d’obrir un llibre o, simplement, d’estudiar i escalfar-se). Pels malalts del còmic, la institució disposa de la col·lecció d’exemplars més important de totes les bíblios de Barcelona.
Al pis de dalt de la Ignasi Iglésias m’hi trobo un bon amic escriptor que busca (i troba) un totxo de novel·la de mil pàgines, la qual cosa, en un dia de mitjans d’agost, és un acte contracultural que em fa guanyar un pèl d’esperança en tot plegat. Amb ell comentem que la Fabra i Coats, que és just al costat i els cursis anomenen “fàbrica de creació” és ara per ara una de les infraestructures de programació i teca cultural més atractives de la ciutat (que la cultura neixi i es frueixi als marges dels grans tòtems museístics hauria de fer reflexionar als nostres agents culturals, by the way). Fa ben poc passejàvem entre fàbriques sòrdides i ara som en una biblioteca pública parlant de Kurt Vonnegut, de les residències artístiques de l’escola Massana i del festival Mixtur de música contemporània a l’ombra d’un edifici restaurat del 1903. Encara hi ha esperança.
Em creia ser enmig del no res (i és cert que existeix una incomunicació endèmica entre la gent que viu al Bon Pastor i les entitats que ara us comentava) i com a bon català respiro quan veig una església, la de Sant Andreu de Palomar, un temple fet amb poca traça —o amb la suficient com per haver sobreviscut a la mala llet d’Al-Mansur, a les bullangues que van dur a la guerra dels Segadors, i a les ganes d’encendre altars dels anarquistes ardits durant la Setmana Tràgica— d’una terrissa de ceràmica pobra, preludi de la tranquil·la i bella Plaça d’Orfila. Els xarons dirien que aquesta és una plaça que té l’encant d’un poble, però ja sabeu que aquest vostre apunyalador té atacs de bilis quan s’equipara necessàriament la pau a la dèria agrícola de la tribu. Aquesta és una plaça netament barcelonina, oitant.
És una llàstima que la majoria de conciutadans no moguin les natges del seu propi barri, perquè badar un matí de canícula com aquest pel carrer Gran de Sant Andreu, una de les vies centrals de barri on el petit comerç servit en llengua catalana encara resisteix les envestides de l’enemic, és una vera delícia. Els indígenes del barri passegen des del bar Versalles en direcció Fabra i Puig; és la paulatina degradació del carrer qui acaba aturant-te (nota per a hostalers amb ganes d’arriscar: Sant Andreu demana a crits un restaurant com déu mana que superi la seva pandèmia de bars sense gaire ànima; cuiners de la ciutat, foteu el favor d’obrir alguna cosa que valgui la pena i serà salva la vostra ànima). Del downtown barrial val la pena escapar fins el carrer Pons i Gallarza, de façanes colorades. Aquí s’hi amaga La Tribu, una llibreria per a la gent a qui agrada llegir.
Els xarons dirien que aquesta és una plaça que té l’encant d’un poble, però ja sabeu que aquest vostre apunyalador té atacs de bilis quan s’equipara necessàriament la pau a la dèria agrícola
Fent la volta pel carrer de Vintró arribareu a l’antiga plaça del Mercat, un dels centres del barri que ha quedat dissortadament adormit a causa d’unes obres de remodelació que acumulen més deadlines i endarriments que els fulls de ruta sobiranistes; el darrer jurament municipal era del març del 2021 y tiro porque me toca. És una autèntica llàstima, car les botigues dels paradistes que trufen aquest quadrat d’aire italianitzant (en recordo, si la neurona no em falla, la bacallaneria Perelló i la fruiteria Tugas) són una autèntica meravella. Del mercat podem continuar passejant fins el carrer Grau, que és un dels meus racons favorits de Barcelona, una illa de cases que van ser parides per veure el mar i que acullen alguns jardins abarrocats d’esperit kitsch, entre els quals hi ha una Catalunya en miniatura molt curiosa que si veiéssiu a Berlín us agafaria un atac d’Instagram.
Sortint d’aquest darrer paratge, davant del carrer de Sant Hipòlit, em sorprèn una petita biblioteca en miniatura en forma de gàbia d’ocell coronada per un cartell on els anarquistes del barri hi han escrit una frase atribuïda a Montserrat Roig: “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini.” En un altre context, la naïvetat de la sentència de la nostra cronista potser m’hagués fet riure. Però en aquesta ruta de l’aparent no res del Bon Pastor al cor bell cor de Sant Andreu diria que sí, que amb una biblioteca potser no es fa la revolució, però sí que pots propiciar encontres per superar els teus prejudicis.
