“Probablement tindria uns set o vuit anys, i mentre la meva mare s’emprovava els seus vestits d’alta costura, jo m’entretenia recollint les agulles que havien caigut als provadors amb un imant en forma de ferradura…”. Aquest és un dels primers records que Luis Sans conserva de Santa Eulalia. En qualsevol altre, el joc infantil d’atreure la sort de les agulles hauria servit per presagiar una vida d’èxit entre costures, però en el cas de l’actual propietari i president de la casa de moda de luxe barcelonina, la seva carrera professional ja estava força predissenyada. Pertanyent a la quarta generació de Sans que regentava l’empresa, va prendre les regnes del negoci l’any 1988, amb 22 anys. Amb la mateixa edat i per la mateixa raó per la qual ho va fer el seu avi en el seu moment: la desaparició del seu progenitor. “Vaig acceptar l’encàrrec per responsabilitat, però amb els anys aquesta feina de tradició familiar s’ha convertit en una passió”, reconeix l’empresari.
Va ser el besavi de Luis, Lorenzo Sans Vidal, qui l’any 1908 es va associar amb Domingo Taberner, net del fundador (Josep Taberner) d’una tenda d’articles tèxtils (1843) que, després d’instal·lar-se al carrer de la Boqueria, 1 (l’antic portal, enderrocat l’any 1777, on la llegenda situa el martiri de la santa en època romana), va acabar popularitzant-se com a Magatzems Santa Eulalia (1859). Com que Taberner va morir sense descendència, la viuda va vendre les seves accions a la família Sans, i fins avui… Moment en què el negoci celebra els 175 anys de vida.
175 ANYS DE LUXE
Si en els nostres dies una empresa celebra el 175è aniversari, a ningú se li escapa que la tenda no és fruit d’una moda passatgera i se la cataloga com a clàssica. Mentre comerços emblemàtics del centre de la ciutat abaixaven la persiana a causa de la crisi i del canvi en la legislació d’arrendaments urbans, l’any 2009, Luis Sans va decidir reformar l’actual seu ubicada al Passeig de Gràcia, 93 i va encarregar el projecte a l’arquitecte novaiorquès William Sofield. L’espai de 2.000 metres quadrats resultant, decorat amb part del mobiliari de les tendes anteriors, acull actualment la secció multimarca prêt-à-porter, seleccionada per Sandra Domínguez, esposa de Sans; l’atelier propi de sastreria i camiseria a mida; una pop-up store, i un cafè amb terrassa enjardinada. Un cop més, el sector del luxe resistia l’envestida de la depressió econòmica i en presumia. Tanmateix, malgrat que (o potser perquè) es tractava d’un home que viu per al luxe, coincideix en allò que diu que els diners no donen la felicitat, ni tampoc concedeixen necessàriament la sensibilitat necessària per valorar la bellesa. “Els diners ho potencien tot, tant el bon com el mal gust”.
L’any 1926, seguint els passos que marcava París, van celebrar la primera desfilada de moda de la capital catalana. Una nova fórmula de presentar les tendències que, a causa de l’èxit d’assistència en els anys successius, es van veure obligats a restringir mitjançant invitació personal.
Des dels inicis del negoci, a més de confeccionar peces exclusives a mida per a home i dona, l’establiment venia teles a metres. Les compradores eren modistes de tota Espanya que les adquirien per confeccionar peces per a les seves clientes. A mitjans dels anys seixanta, amb una plantilla de més de 750 treballadors, es van arribar a despatxar més d’un milió de metres al detall. En aquell temps, les importacions estaven restringides i Santa Eulalia va arribar a tenir una quota del 20 % de totes les importacions de cotó que es realitzaven al país.
L’any 1926, seguint els passos que marcava París, van celebrar la primera desfilada de moda de la capital catalana. Una nova fórmula de presentar les tendències que, a causa de l’èxit d’assistència en els anys successius, es van veure obligats a restringir mitjançant invitació personal. Quan va esclatar la Guerra Civil, l’empresa (igual que moltes altres, com ara Castañer) va ser col·lectivitzada per les forces republicanes i va passar a denominar-se Santeulalia (sense la “a” de Santa, és clar) i va dedicar-se a la fabricació d’uniformes militars per a oficials de l’exèrcit republicà.
Dos anys després de finalitzar la guerra, aleshores ja sota la dictadura de Franco, l’alta costura i la venda de teles i complements per a senyora es va instal·lar a un edifici de 2.500 metres quadrats al Passeig de Gràcia, 60. El mateix va passar més tard amb la sastreria i camiseria a mida i amb la venda de complements d’home, que va ocupar el local de Passeig de Gràcia, 93; va tancar definitivament la tenda del carrer de la Boqueria, després de més de cent anys de presència al centre històric de la ciutat.
Mentre s’adaptava a les noves tendències de democratització de la moda, l’any 1968 va llançar la seva primera col·lecció prêt-à-porter de dona i, l’any 1995, va celebrar la darrera desfilada d’haute couture.
“Volem celebrar el nostre aniversari amb art. Hem contactat amb Antoni Miralda, sens dubte un dels artistes catalans vius més coneguts a escala internacional, per tal que faci una performance al carrer. Ha ideat una rua amb 200 músics i artistes que sortirà del Pla de la Boqueria, a prop de les Rambles, on hi va haver la nostra primera tenda, i arribarà al Passeig de Gràcia, 93 on tenim la seu actual”.
BUFAR LES ESPELMES
“Volem celebrar el nostre aniversari amb art. Hem contactat amb Antoni Miralda, sens dubte un dels artistes catalans vius més coneguts a escala internacional, per tal que faci una performance al carrer. Ha ideat una rua amb 200 músics i artistes que sortirà del Pla de la Boqueria, a prop de les Rambles, on hi va haver la nostra primera tenda, i arribarà al Passeig de Gràcia, 93, on tenim la seu actual. Allà crearà una obra d’art efímera que serà col·locada a tota la façana. Tothom que vulgui està convidat a presenciar-la i gaudir-la”, anima el mateix Luis Sans.
Mentre que per a les desfilades d’alta costura que hi havia a Santa Eulalia a principis del segle XX es necessitava invitació personal, per a la commemoració dels 175 anys del negoci pels carrers de Barcelona no es preveu restricció, cap tipus de dress code, ni es requereix confirmació d’assistència. Ja ho saben, un luxe democràtic inclusiu que, per sort i de moment, tampoc està previst que passi de moda.
