Aquest cap de setmana hi ha hagut la festa major de Barcelona. Si la Mertxe és l’últim excés de l’estiu, la borratxera, l’artifici amb focs igualment artificials i amb orquestres meravelles, la de la Lali és una festivitat que sembla muntada per aixafar guitarres o, com diuen en castellà, aigualir la festa. Continguda, mesurada, virginal. El cartell d’enguany desprèn una desídia infumable, tot el contrari de la gran expectació creada per les innovacions plàstiques (cada cop més reeeixides) de la falsa patrona. Si fos una festa que s’hagués d’amagar, o semiclandestina, l’Ajuntament l’organitzaria de la mateixa manera. I tot i així aquí la tenim, la Ben Parlada (es veu que va mostrar unes notables dots d’oratòria davant del governador Dacià), disposada a sofrir tots els menyspreus i arraconaments, com la nena de tretze anys que va suportar tretze tortures i que, tot i així, encara amenaça amb pluges lacrimals cada setembre quan la pretendent a patrona comença a lluir l’escot.
La Mercè ens ve a dir que ella també té capgrossos, i castellers i misses comptades, però que a més ens ofereix gratis un concert de Bad Gyal. També ens diu que no és tan nouvinguda, que els barcelonins la van invocar el 1687 per acabar amb una plaga de llagostes, i que l’ordre dels mercedaris es remunta a Jaume I… però el cas és que va haver d’intervenir tot un Papa (i l’alcalde Rius i Taulet) perquè aquí la gent es fixés de debò en algú més que en l’Eulàlia. I fins i tot així hi ha haver les conegudes lapidacions populars contra les celebracions de la intrusa (no ens agrada gaire, ves, que ens diguin el que hem de celebrar). De fet, la Mertxe encara no seria res a Barcelona de no haver estat pel regidor Francesc Cambó, que la va voler desvincular del fet religiós (“Mercè” no deixa de ser un concepte abstracte, una advocació, un genèric acte de caritat) i unir-la a la cultura popular. Una cultura popular que aleshores no era Bad Gyal sinó les sardanes, els bestiaris, els balls de bastons, castells, diables, gegants i etcètera… És a dir, tot el que avui ofereix Santa Eulàlia. És normal, doncs, que molts la sentim més nostra. Potser té a veure, també, amb el fet que Franco va preferir la del Piromusical i que els militars, pel que es veu, encara avui també. No ho sé. M’hi aventuro.
Però Santa Eulàlia té unes festes que, quan les trepitges de prop, són de tot excepte ensopides. L’espectacle Eulàlia, a càrrec de l’Esbart Ciutat Comtal, és una meravella breu i delicada que ja fa deu anys que dura, des que va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona 2013, i se celebra cada any entre les columnes centrals de la Catedral (de Santa Eulàlia, per cert). És dins la cripta central que reposen les restes de la santa, i d’on sorgirà en carn i ossos, tot just començada l’obra, per iniciar un bell espectacle de dansa i interpretació. Mitja hora que ho expressa tot amb una gran força estètica i musical, que s’inicia i acaba amb el cant dels goigs (els populars versos de “vetllau pels barcelonins”) i que troba, en els braçós dels soldats/dansaires, totes les referències a la creu en forma d’ics on van clavar la jove (en les sales sadomassoquistes l’anomenen més aviat Creu de Sant Andreu). Coherència, bellesa, sublimació. Malgrat els minuts de fuetades, de claus i de flames (projectades en llum cap al cos), l’espectacle és per a tots els públics i amb això vull dir no només nens sinó sobretot agnòstics, ateus i altres heretges. No us el perdéssiu, l’any que ve. Acaba, per cert, amb una màgica caiguda de neu dins l’església. Aquella neu que hem estat a punt de veure caure a Barcelona enguany però que ha tornat a passar de llarg, segurament, de nou, pel constant menysteniment que tenim envers la santa.
La Mertxe encara no seria res a Barcelona de no haver estat pel regidor Francesc Cambó, que la va voler desvincular del fet religiós
A la sortida, la munió de gent ballant sardanes torna a desmentir que es tracti d’una dansa per a gent gran (de debò que res més lluny), com també ho fa la passejada de gegants i capgrossos per Ciutat Vella, que recorre diversos carrers fins arribar a la plaça Sant Jaume, on esclata el Ball de Santa Eulàlia. És difícil no sentir-s’hi cridat, inclòs, part de la família. Diguéssim que són les festes per als nostres, per als d’aquí, els que hem crescut entre aquests carrers. Hores d’ara tothom sap que folk vol dir poble, però resulta que l’arrel de la paraula pop també és la del poble. Doncs bé, Santa Eulàlia és la reina del pop perquè una cosa folklòrica és, etimològicament parlant, una cosa popular. Ni més ni menys. De fet a mi m’agrada dir que la llengua que parlem és un llatí popular, en lloc d’aquella monstruositat d’anomenar-lo llatí vulgar. I potser per això hi ha una santa que es diu la Ben Parlada, per molt que parlés al governador de Barcino en llatí. I sens dubte per això hi ha festes que són populars i d’altres que, pensant-se una altra cosa, no poden escapar de la seva visible vulgaritat. Podem celebrar les dues, però confondre-les, mai de la vida.
