“La meva era una família de periodistes on cada dinar era un autèntic telenotícies, tot i així, jo no aspirava a ser periodista i, abans que això, vaig voler ser biòleg marí”. Santiago Tarín simultanieja un Manhattan amb una aigua amb gas i observa les llums del vespre filtrant-se pels finestrals del Bar, mentre les notes de l’As de Stevie Wonder compassen el moment.
“Paradoxalment, crec que estudiar ciències em va ordenar el cap per acabar sent un reporter eficaç”, somriu qui també va voler ser músic, “però ho vaig deixar en el precís instant en què em van oferir pujar per primer cop a un escenari i el pànic escènic es va apoderar de mi”. Aquell noi enormement tímid no va fer aquell concert i, des d’aquell dia de fa 45 anys, no ha tornat a tocar la guitarra.
Barceloní de 1959 i nom majúscul de la crònica negra en aquest país, el periodista i escriptor afirma que la seva vida és el resultat “d’una concatenació de casualitats que van acabar bé”. Durant una temporada va combinar estudis de ciències amb periodisme i va acabar a Radio Nacional de España. “Vaig saltar a successos, ja dic, per una d’aquestes casualitats. Va haver-hi un tiroteig al Palau de Justícia i em van enviar a mi a cobrir-lo. I va sortir bé, per la qual cosa em van donar més cobertures d’aquest tema que, a més, a l’època, ningú volia fer”. Ell, en canvi, s’ho passava bé.
“Barcelona era una ciutat diferent, molt salvatge, i jo tenia poc més de vint anys. I de sobte entrava en contacte amb l’altra cara de la ciutat, amb policies que no eren el que et podies esperar, tios grans amb bigoti i mala gaita, sinó gent que era poc més gran que tu. Cada cas era un relat”. I aquí es va adonar de quina era la seva autèntica vocació, explicar històries. Cosa que va fer a RNE, a Cadena Ser, al diari Ya i, a partir de 1985, a La Vanguardia, on va arribar a ser part de l’equip d’investigació i on va desenvolupar una carrera que l’ha convertit en veritable referent periodístic. Encara que ell no és de tirar-se flors. “Sempre he treballat com si fos un nouvingut, evitant qualsevol forma d’autocomplaença. Quan et creus que ets bo, i més intel·ligent que les persones que entrevistes, és quan caus”.
La maledicció i la benedicció dels passos perduts
El periodisme de successos i crònica negra acaba cremant. “És cert que és el més literari, el que permet més llicències per explicar millor les històries, però va haver-hi un moment, en els anys 90, en què ja no podia més i somiava amb poder-me dedicar a altres coses”. Va ser llavors quan una amiga periodista li va dir una cosa que va canviar la seva percepció. “Em va dir: No pots estar nedant contra corrent tot el temps. I aquelles paraules em van fer entendre i acceptar la meva circumstància”. Xarrupa un glop de Manhattan i mira cap a aquell moment en què tot va canviar per a continuar igual. O gairebé.
“No vaig renunciar a fer les altres coses que volia fer, però les vaig fer fora del meu horari laboral”, i així va néixer el Santiago Tarín escriptor, amb títols com el seu imprescindible Barcelona en rosa y negro, una crònica sentimental i negrissima que passeja al lector per episodis desoneguts i sorprenents de la història de la ciutat; España acusa, escrit a quatre mans amb Eduardo Martín de Pozuelo sobre la desaparició d’espanyols al Xile de Pinochet i l’Argentina de Videla, o Viaje por las mentiras de la Historia universal on, amb el seu elegant i depurat estil literari, desmunta algunes fal·làcies que han acompanyat el relat oficial del món.
Amb Los crímenes de los pasos perdidos (AlRevés), acabat de publicar, es diria que fa les paus amb aquell moment vital de cansament en què la seva amiga el va tornar a situar. Servint-se d’històries d’aquella crònica negra viscuda en els passadissos del Palau de Justícia, aquests milions de passos perduts a dalt i a baix pels jutjats, el parroquià teixeix un llenç que explica com era el nostre país. “Com un periscopi que mira al passat”. Històries reals de quinquis, falsificadors, atracadors, butronistes, presos fugats i estafadors que expliquen el costat fosc de la societat. Una obra que conjumina per igual valor literari i periodístic i que demostra que sí, que per al seu autor les casualitats van acabar bé. “La vida juga a l’atzar, però tot ha sortit bé. Estic en pau”.
Una amant gens afectuosa
El periodista ha vist desaparèixer una Barcelona i renéixer una altra. “La meva relació amb ella és d’amor i desengany, la mateixa que es té amb una amant que no és afectuosa”, afirma qui no deixa d’estimar les seves històries, les entreteles d’una ciutat portuària, brutal i diversa. “Aquesta mescla de seny i rauxa, de ciutat ordenada i alhora molt boja que m’encanta”.
Però el temps passa i, d’aquella metròpoli “mestissa i màgica on convivien Peret i Serrat” ja va quedant poca cosa. “S’ha convertit en la ciutat del no. Qualsevol idea, qualsevol projecte, qualsevol iniciativa té el no sistemàtic per davant, i després ja es veurà. I això la converteix en una ciutat més trista que no dona l’afecte que rep”, reflexiona liquidant l’últim glop del seu còctel i deixant-se portar per les notes del Don´t look back de Natalie Cole.
— El que sí que reflecteix l’afecte que rep és la nostra oferta gastronòmica. Tenim de tot: carta, menú, plats combinats, racions, tapes… per si vols sopar alguna cosa.
Santiago Tarín somriu. S’ho pensa un moment i es decideix. “Crec que faré un parell de racions”, determina.
I prepara ja el puro Condega nicaragüenc que es fumarà en la que promet ser una sobretaula plena d’històries i anècdotes d’aquesta fosca i magnètica cara B de la ciutat.
