Sara Bañeras: “és important transmetre bellesa en el cant”

Per raons d’agenda, conversem telemàticament amb la soprano Sara Bañeras. Ens atén des de València, on radica el pianista que l’acompanyarà en el recital del Palau de la Música Catalana, amb qui ultima els assajos. Tot i que ja ha actuat a Barcelona, ​​una part del públic que freqüenta el Palau o el Liceu l’escoltarà per primera vegada en les properes setmanes. D’alguna manera es pot dir que serà la seva presentació oficial, l’inici d’una carrera que es pressent rica en èxits.

—Sentint-te cantar, l’espectador intueix que t’ho estàs passant d’allò més bé. Com vas descobrir el gust pel cant?

—Doncs ja a l’escola recordo que si feien un concert de Nadal jo sempre cantava. Quan m’ho demanaven —a totes les festes, inclús a les comunions— cantava. Bé, és que, de fet, vaig començar a cantar als dos anys!

—Potser perquè a casa teva algú es dedicava professionalment a la música?

—No, en realitat, però és cert que la meva mare va estudiar molts anys el piano, i que a casa n’hi havia un. El cas és que jo era molt tímida i em costava molt relacionar-me amb gent. Llavors els meus pares van pensar que la música, les classes de cant i haver de pujar a un escenari em podria ajudar a relacionar-me i obrir-me. Vaig començar a estudiar cant i més endavant piano a través del mètode Suzuki.

—No és la primera vegada que sento de persones aparentment tímides, que quan pugen a un escenari deixen enrere del tot la seva timidesa.

—A vegades, encara avui dia em costa mostrar-me sociable. Per exemple, en les festes sóc la noia que gairebé no parla. Però en canvi a l’escenari… allà sí que em sento com a casa. No és la Sara del dia a dia, la que s’exposa, sinó la Sara cantant d’òpera. I, és clar, la Sara cantant d’òpera no és tímida, és algú que s’ho passa molt bé cantant i actuant.

—Semblaria que, dins la pell d’un altre, un pot arribar a connectar millor amb un mateix, i així amb el públic…

—Totalment, sobre l’escenari sóc jo mateixa però en el vessant d’artista, i em resulta molt més fàcil transmetre tot el que sento al públic.

—I a les proves o audicions que acostumeu a fer, aquí tampoc surt la timidesa?

—Doncs no, encara que és cert que quan fas audicions i concursos —que en la nostra professió s’han de fer tant sí com no perquè és la plataforma, l’aparador per poder treballar— m’ho passo menys bé. Perquè no tens un públic davant teu, sinó un jurat.

La clau per donar el millor de tu mateixa és abstreure’s del fet d’estar essent jutjada, posar-te dins del personatge i cantar

—Costa més deixar-se anar, segurament…

—És que estàs més en mode autocrític, més pendent de cantar bé… en realitat això resulta contraproduent perquè resulta més difícil gaudir i posar-se en la pell del personatge que estàs interpretant. Però a la fi, crec que la clau per donar el millor de tu mateixa és abstreure’s del fet d’estar essent jutjada, posar-te dins del personatge i cantar. És llavors quan millor pots expressar.

—Com encares, així doncs, el teu recital al Palau de la Música?

—Doncs molt contenta d’actuar en el cicle Primer Palau. Normalment, cada any escullen un intèrpret jove de cada disciplina, o de cada format: un quartet de corda, un pianista… I a mi em van seleccionar en la modalitat de cant. Després, d’entre tots els participants, es fa un concurs. Però més enllà d’això, jo m’ho prenc com una oportunitat per protagonitzar al Palau un programa sencer, amb la repercussió que impliquen els actes de premsa i que sigui transmès per Catalunya Música. És un lloc per fer-se veure, i per descomptat per gaudir cantant a la sala de concerts.

—Tot i que, en efecte, aquest és el teu debut oficial a recital, tu ja havies actuat en representacions operístiques adaptades a l’escenari del Palau.

—És cert, he tingut la sort d’actuar gràcies a la companyia d’òpera NovAria Artists, amb el paper principal de La Traviata. A més de fer de Violetta Valery, també vaig cantar altres rols secundaris, com el de Fresquita a Carmen, el de Papagena a Die Zauberflöte, o el de Musetta a La Bohème. I alguna vegada, fa més temps, havia cantat amb els Cors Clavé, convidada com a solista.

—De fet, quinze dies després del teu recital, tornes a fer de Violetta. Els espectadors que es quedin amb ganes de més, podran veure’t actuant. Quina relació tens amb aquest paper tan exigent?

—Des de sempre, tota la meva vida havia estat el paper que somiava cantar alguna vegada. I, de fet, de més jove no tenia gens clar que el pogués arribar a cantar mai. Vocalment requereix que la veu pugui fer front tant els passatges més lleugers, passant pels més lírics fins a arribar als més dramàtics. És complicat trobar veus que puguin passar d’un extrem a l’altre, ja no per una qüestió de tècnica vocal, sinó de natura física. Sortosament i de manera bastant natural, la veritat és que em sento molt còmoda i això, sumat a molt de treball, em permet afrontar aquest paper tan preciós musicalment i tan fascinant a nivell dramatúrgic.

—A propòsit  del més immediat, el programa del teu recital al Palau és molt interessant i valent.

—Algunes peces les he cantat i m’han acompanyat durant temps, però d’altres són noves, i em venia de gust preparar-les pensant que podien anar bé a la meva veu. Coincideixo que és un programa potent, sobretot hi ha dues cançons de Liszt molt complexes: Pace non trovo i Die Loreley. El programa està format per alguns lieder de Strauss molt coneguts de cara al públic, una aria de Charpentier —Depuis le jour, extreta de l’òpera Louise–– i algunes cançons de Toldrà. També podré cantar Romance de la luna, luna, de Miguel Ortega, un compositor contemporani que vaig tenir la sort de conèixer fa uns anys, em va fascinar, i encara no havia pogut cantar res d’ell.

—Tinc entès que aquest 2021 també estàs protagonitzant altres projectes.

—Doncs sí, després d’un 2020 d’aturada gairebé total, la cosa es va reactivar. La cultura s’ha mantingut oberta a Espanya i, personalment, ha estat un any molt fructífer. He pogut debutar molts papers. Vaig començar l’any cantant Rosalinde a Die Fledermaus, després vaig cantar L’òpera de les 4 notes al Teatre de Sarrià, vaig debutar a La Traviata i participar en el Concurs Josep Palet, on vaig obtenir el primer premi. En el present també estic implicada en un espectacle infantil per CaixaForum que es diu Papageno & Cia, i que es compon de passatges d’òperes de Mozart. Conformen una història amb una escenografia preciosa, amb un altre cantant -un baríton-, dos clarinets i un fagot. Un arranjament que, la veritat, queda molt bé.

—I després hi ha el teu debut al Gran Teatre de Liceu…

—Em fa molta il·lusió poder debutar al Liceu. Serà la primera vegada que figuro en la temporada oficial —havia cantat en algun acte extern, com un sopar solidari— i encara que es tracta d’un paper petit, en l’òpera Rigoletto, al mateix temps suposa un primer pas per entrar al Liceu. I en aquest sentit estic molt agraïda al seu director artístic, Víctor García Gomar, per oferir-me aquesta oportunitat. Vaig fer una audició, va anar molt bé, i de seguida —de fet, l’endemà— ja em van oferir la possibilitat de debutar en la present temporada.

—Realment, més enllà de les qualitats pròpiament vocals, es tenen en compte molts altres elements de la formació de l’artista per assignar els papers, veritat?

—Ara es dóna molta importància a l’actuació, per tal que el cant sigui creïble. Fins i tot poden arribar a dir-te, quan es trien els rols: “mira, tu podries cantar una molt bona Micaela —per posar un exemple— però no tens el físic de Micaela”. Es prioritza que la història que s’explica sigui real, que funcioni de cara al públic.

—En aquest sentit, quin personatge t’agradaria fer en el futur?

—Doncs un dels papers que crec que va molt amb la meva veu, però que encara no he tingut l’ocasió d’interpretar, és el de Lucia di Lammermoor de Donizetti. M’agrada el rol de Lucia com a personatge, tan fràgil —ella arriba a embogir— i tan romàntic i fort a la vegada. Musicalment em sento molt còmoda amb els rols belcantistes, que em permeten expressar amb tanta llibertat. Després, és clar, hi ha aquells rols preciosos que un diu, “potser mai no podré cantar-los”, per exemple, el de Madama Butterfly de Puccini.

Musicalment em sento molt còmoda amb els rols belcantistes, que em permeten expressar amb tanta llibertat

—I d’entre les sopranos consagrades, hi ha alguna que admiris o tinguis present per algun motiu especial?

—De sopranos n’hi ha moltíssimes que admiro i segueixo… Crec que no acabaria mai d’anomenar-les! Algunes de les cantants que m’han servit de referència han estat Montserrat Caballé, Renata Scotto, Maria Callas o Ileana Cotrubas. Actualment estic seguint també molt les carreres de Lisette Oropesa, Marina Monzó o Nadine Sierra. Precisament, vaig poder gaudir-la en directe aquesta última quan va cantar al Liceu el paper de Lucia a finals de la temporada passada. D’alguna manera aquestes cantants han estat una inspiració perquè canten molt bonic. I per a mi això és important, el fet de transmetre bellesa en el cant.