“El dibuix ha estat la meva passió des de molt petita. Vaig començar a fer gargots amb colors molt abans que a escriure. No recordo cap passatge de la meva vida en què no desenvolupés alguna activitat artística, ja fos pintant, imitant els artefactes d’Art Attack o tocant algun instrument”, raona Sara Falcó davant d’una “canyeta amb un raig de vermut” acabada de servir.
L’artista alacantina, collita de 1989 i establerta a Barcelona, ha arribat al Bar insòlitament d’hora per a la seva confessa condició noctàmbula. En demanar-li si deixem posada la ràdio o si vol escoltar alguna cosa en concret, la resposta ha estat taxativa: “La música és un dels grans plaers que la vida m’ha atorgat. Soc la típica pesada que no es cansa de demanar cançons al DJ a les festes. Si puc triar, escoltem You and your friend dels Dire Straits. Només una condició: Volum, si us plau!”.
Amb un traç únic i molt aplaudit entre els amants de l’art hiperrealista, la Sara es mostra molt orgullosa “d’haver aconseguit una completa independència en tots els aspectes de la meva vida per dur a terme els meus projectes sense dependre de ningú, cosa que em fa sentir lliure i feliç”. Aquesta independència la deu a l’arrencada del seu estudi i acadèmia de pintura Arte Falcó Studio & Gallery, on prepara les seves exposicions i imparteix classes. “L’estudi va néixer de l’entusiasme pel dibuix i de les ganes de viure de l’art, i és fruit d’un gran esforç i dedicació”.
Ara, es troba immersa en la creació d’un curs online de retrat realista a llapis. “Des que vaig començar a impartir classes presencials en el meu estudi, molta gent de fora de Barcelona i fins i tot d’altres països em pregunta per un curs en format vídeo, així que vaig decidir fer-lo. M’ocupa molt temps, però valdrà la pena l’esforç, serà molt complet”.
Va ser un ara o mai
“El meu interès per transmetre sensacions a través de la mirada i l’expressió ha estat present des de molt jove. Tot i això, va ser als 17 anys quan vaig començar a donar un acabat realista als meus dibuixos. Avui dia no diria que fos molt realista, però bé. Vaig descobrir que era capaç d’aconseguir una semblança raonable a base de treball d’ombra i no només de línia”, raona la parroquiana que, després d’estudiar Belles Arts a la Universitat de Múrcia va decidir, obstinada i preclara, “seguir amb la meva formació en pintura digital, disseny i il·lustració a Barcelona”.
En aquell moment, la Sara tenia clar que la seva professió estaria lligada a l’art, “però no vaig tenir molt clar de quina manera fins fa un parell d’anys, el dia que vaig decidir deixar la meva feina de dissenyadora gràfica. Em vaig veure asseguda a l’oficina, pencant per a una altra persona, sense cap motivació ni aportació creativa, i vaig pensar: ‘això ha de canviar. I és ara o mai’”. Va ser llavors quan es va llançar a l’aventura i va emprendre. “Com a bona leo, el meu caràcter no està fet per acatar ordres, m’agrada fer les coses per mi mateixa i a la meva manera”.
Perfeccionista, obstinada i dotada d’una paciència infinita —“qualitat imprescindible en el realisme”—, durant l’últim any l’artista ha “tingut el plaer de realitzar set pintures murals als carrers de Gràcia. La tècnica de l’esprai dona molt joc, tot i que ha estat un veritable repte, ja que mai abans havia emprat aquest material. Destacaria, entre totes, la que vaig realitzar sobre una porta de cristall al carrer Aulèstia i Pijoan, amb la Casa Vicens de fons”. Per a aquesta obra, la Sara va fer servir “esprai per al fons i pintura acrílica en la creació dels personatges. La composició està basada en una escena de la pel·lícula City lights, del xamós Charles Chaplin”.
Barcelona, enamorament sobtat
La parroquiana reconeix “haver somiat amb una vida a Barcelona des de molt jove, atreta per la cultura i les oportunitats que ofereix a nivell artístic, a més del seu encant”. I, com a tants nouvinguts que acaben enamorant-se profundament de la ciutat, els moments que defineixen aquest enamorament sobtat neixen de perdre’s pels seus carrers.
“Passejava pel Gòtic i em vaig perdre. Vaig anar a parar a la que, per a molts, és considerada la plaça més trista de Barcelona, Sant Felip Neri. Vaig reconèixer el lloc de seguida: la font, les parets amb els impactes de metralla, i no perquè hagués estat allà abans, sinó perquè va ser on es va rodar un videoclip que jo havia vist fins a l’avorriment durant la meva adolescència: My inmortal d’Evanescense. A més, també va ser un dels escenaris a la meva estimada pel·lícula El perfume. Com no reconèixer-la! Llavors vaig saber que, en plena Guerra Civil, aquesta plaça va sofrir els bombardejos de l’aviació feixista, causant la mort de molts nens de l’escola Sant Felip Neri. Malgrat això, allà estaven els nens de l’actual escola, jugant al futbol i al tocar i parar, sense haver de preocupar-se pel trànsit, aliens a la tragèdia que els precedia, a la història que narraven aquelles parets”.
Aquesta barreja de tristesa, tragèdia, alegria i despreocupació va quallar en l’ànima de la pintora, que reconeix estar “en aquesta fase d’idealització pròpia de l’enamorament, en què tot et sembla meravellós” i que se sent “molt acollida en aquesta bella ciutat que, per a mi, representa passió, llibertat i tolerància: un lloc on tot és possible. Sento que, per molt que ho intenti, mai no arribaré a descobrir tota la seva història, i això m’encanta”.
— El que sí que pots destapar i t’encantarà és la nostra incomparable oferta gastronòmica. Tenim de tot: racions, menú, entrepans, plats combinats… I tot exquisit!
Sara Falcó acaba la seva cervesa i s’ho pensa un breu moment, abans de sentenciar, amb un to que no dubta, que no titubeja, de qui fa totes les coses de la seva vida a la seva manera i només a la seva manera:
— Combinat, necessito barrejar. Si al plat no hi ha més de tres colors no val la pena assaborir-lo!
