Té la mirada viva, desperta, entrenada per a captar detalls i microscòpiques històries dins de la petita història que ens envolta, ingredients amb els quals alimentar la seva frenètica activitat literària que, en la seva faceta d’escriptor, porta exercint com a freelance quinze anys, amb més de quaranta títols publicats de tots els estils excepte teatre. “Algun d’ells —admet amb humor— fins i tot francament dolent”.
Però Sebastià Bennassar és quelcom, bastant més que, simplement, un escriptor. Com el Dr. Manhattan de Watchmen, aquest quarantí mallorquí actualment establert a Olot és un agitador literari dotat de poders quàntics que li permeten estar en molts llocs alhora. Com a escriptor, com a organitzador d’esdeveniments o participant a aquests, com a editor, com a responsable de clubs de lectura (tres, ni més ni menys), com a impulsor de les lletres catalanes i, sobretot, i per sobre de tot, com a veritable diable de Tasmània de la literatura.
I se li nota quan parla. Com s’expressa. Amb aquesta passió, veu alta, amor pel llegit, apetit pel que falta per llegir, gestos amplis. Somriure de nen davant un aparador ple d’aventures, un món privat que mai no dorm.
Quan “escriure” és quelcom més que escriure
En parlar de moments clau, d’epifanies, d’aquells instants en què una decisió cobra forma al teu cap i hi ha un pas que no té volta enrere, Sebastià parla dels seus 17 anys: “vaig enviar un conte a un concurs organitzat per un diari de Mallorca i vaig guanyar. Aquí va ser quan vaig començar a veure la possibilitat de viure d’escriure”.
El que potser ni el mateix Sebastià sabia, en aquell moment, és que, a la seva vida, escriure havia de ser molt més que donar-li a la tecla. Potser se’n va adonar amb 29 anys, “quan vaig abandonar un treball fix de cap de secció al Diari de Balears per a venir a Barcelona a estudiar Humanitats a la Pompeu Fabra. Estudiar de gran ha estat fonamental, perquè estudiava sabent el que volia”. Acabarà aquests estudis amb el premi extraordinari final de carrera, una cosa de la qual se sent especialment orgullós: “venint d’una família treballadora, per a mi és una cosa molt especial”.
Des d’aleshores han passat aquests quinze anys d’escriptura frenètica que, tenint en compte tota la resta d’activitats, semblen quaranta-cinc. Ha acabat dirigint la col·lecció El Marraco Negre, de Pagès Editors i Marrajo, de l’editorial lleidatana Milenio. Ha impulsat una infinitat d’iniciatives culturals, conferències, congressos, taules rodones i festivals literaris de novel·la negra com ara Lloseta Negra, Tiana Negra o Gràcia Llegeix. Dirigeix Bearn, revista cultural online i ha estat molt actiu en temes com l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana.
Mentrestant, va donar-li temps a anar-se quatre anys a Lisboa: “Crec que la major bogeria que vaig fer va ser muntar el Casal Català de Lisboa i impulsar la revista Capicua, dedicada a la traducció de textos del català al portuguès i a l’inrevés”.
La seva última temeritat, “comprar l’editorial Xandri”, un projecte que, com tots els altres, agafa amb unes ganes que es contagien.
Amb B de Barcelona, i de Benassar
“A Barcelona he viscut alguns dels moments més fascinants de la meva vida, però també en aquesta ciutat, a la porta de la meva casa, és on van assassinar al meu millor amic, el poeta Salvador Iborra, i això és una cosa molt dolorosa”. Barcelona pot fer mal, com tots els grans amors.
Bennassar és un tros viu i fulgurant de la cultura d’aquesta ciutat de la qual “em molesta especialment el fet que determinats dels seus habitants es creguin que només existeix Barcelona, la Cerdanya i l’Empordà”. I prou.
Però, alhora, no es pot no estimar el lloc on va tenir lloc “el naixement, a molt pocs carrers de distància, al Raval, de dos escriptors fascinants com són Manuel Vázquez Montalbán i Jaume Fuster”, la ciutat on “practicava els seus exorcismes en Jacint Verdaguer” i, com no, el lloc on es va inventar el Cacaolat.
La seva visita acaba. Els llibres i articles no s’escriuen sols i el seu és un nom que brilla molt en la molt ben assortida escena literària de la novel·la negra catalana.
Qui sap. Potser torna sobre el migdia, si li dona temps, per un menú, sempre que no es vegi temptat per una ració de les seves adorades mandonguilles amb sípia. O potser, ja cap al vespre, es deixi caure de nou per aquesta barra per a ventar-se un Bombay Sapphire amb Schweppes de llimona o, en el seu defecte d’això, Caipirinha, i tornar a demanar que soni de fons The Healing Game del Van Morrison, mentre disserta sobre llibres collonuts, d’autoria pròpia o d’altres.
Vingui quan vingui, al bar sempre hi haurà lloc per a que Sebastià Benassar ens expliqui en quins embolics literaris s’ha ficat aquest cop.
