La primera mort de l’escriptor valencià Josep Palàcios fou un traspàs conscient, quan —després d’haver guanyat premis com el València, el de la Crítica del País Valencià o el Serra d’or— l’autor de Sueca decidí desaparèixer del mapa i de la tonteria literària general per dedicar-se a escriure (i sobretot reescriure!) una de les obres més extraordinàries de la literatura catalana recent. De Palàcios, en general, només n’hem pogut dir quatre vaguetats; que si era el nostre Pynchon, degut al seu militant eremitisme, que si fou l’únic alumne reconegut de Joan Fuster, amb qui traduí algunes obres magnes de Camus, i que si som davant d’una de les obres més críptiques i especials de les nostres lletres. L’autor hi ajudà car, com la natura d’Heràclit, s’agradava amagant-se amb una indissimulada coqueteria, defugia els gèneres per mesclar-los tots, i violentava el diccionari fins a límits incomprensibles.
Molts descobrírem la prosa palaciana mercès a alguns dels seus sectaris més fidels —com ara Antoni Martí Monterde, Jaume C. Pons Alorda, Xavier Aliaga i el meu estimat Ponç Puigdevall—, sobretot arran de la publicació dels dos volums de La Imatge (2013), enciclopèdia reescrita de part la seva obra anterior i un dels textos fonamentals de la nostra història. Què ens explica Palàcios? Doncs mai no ho acabem de saber. Quin gènere utilitza per glosar la seva radical solitud i la companyia dels seus escriptors favorits? Tampoc ho intuïm, perquè els dominava tots i en defugia alhora. Com glosar, en definitiva, un autor que escapa la presó de l’etiqueta? Doncs llegint-lo i compartint-lo, quin remei ens queda: “Molts voldrien, patriòticament, que la meva pàtria fos la d’ells. Però, de fet, la meva pàtria és una altra de la qual jo soc l’exiliat, i deu existir, no perquè jo la senti com a pròpia, sinó perquè sento l’exili.”
Ara que s’acosta Sant Jordi, i tot és curull de novel·letes merdoses dictades per presentadors de la tele i escriptors dominicals (que diria la Mercè), recomanar als lectors que s’endinsin a la prosa de La Imatge, un llibre sobre la davallada i la foscor, pot semblar una temeritat. Però jo tendeixo a pensar que, de la mateixa forma que als humans ens agraden menjar plats ben cuinats, hauríem d’intentar fer el màxim per ingerir literatura de qualitat... per molt que ens demani esforços. Així és el camí que va traçar i que ens recomana Palàcios; “Tu, surt al carrer. Comença a disparar cap a dalt. Transforma’t en una sargantana. Llança’t a habitar en les clavegueres. A la fi, després de negar entre totes les porqueries imaginable i d’alimentar-te’n, se t’obrirà al davant la mar.” Qui busqui literatura agradosa o complaent, com podeu comprovar, que piqui d’altres portes. A qui li agradi gaudir patint, que triï Palàcios.
Necessitareu recuperar el diccionari de la nostra llengua per entendre Palàcios quasi del tot
Tot i la tasca magnífica dels responsables de les Publicacions de la Universitat de València, que han editat els darrers volums palacians amb una cura extrema, diria que l’escriptor de Sueca necessitaria edicions que puguin arribar a més llibreries i en formats més còmodes. Només així podrem obrar el miracle i allunyar la nostra literatura de les històries i els pensaments que només volen ser agradosos: “Jo no hauré aconseguit saber escriure si, en un moment o altre del meu discurs —deixo la tria al vostre gust, si continuem parlant de literatura—, no us he fet tancar els ulls d’aversió pel que hi haureu vist.” La feina d’ampliar el radi d’aquest autor no serà fàcil, començant pel fet que cap institució governamental dels Països Catalans (les dues Generalitats i els respectius sectors culturals) anuncià la mort de Palàcios ni amb una simple piulada, certificant la condició illetrada de la nostra secta dirigent.
Feu-me cas. Ja sigui per sobreviure a la mandanga aquesta de Sant Jordi o per alegrar-vos (a base de patir) la vida lectora, precipiteu-vos a descobrir aquest autor immens. Fixeu-vos si us ajudarà, que necessitareu recuperar el diccionari de la nostra llengua per entendre’l quasi del tot. Celebrem, doncs, la segona mort de Josep Palàcios. I també preguem que, mercès a la malaltissa necrofília d’aquest horripilant país nostre, aquest traspàs corporal li regali una primera vida.
