Les tradicions, diuen els cursis, són capes d’hàbits ancestrals que van transformant-se al llarg del temps, sovint amb afegitons delirants normalitzats pel pas dels anys. Així s’esdevé amb l’enllumenat nadalenc —al qual s’hi ha sumat la polèmica sobre la secularització dels seus motius i també la picabaralla anual sobre pessebres, estels immersius i la mare que els va matricular—, un usatge estètic al qual ara s’hi ha sumat el costum d’aprofitar els semàfors del Passeig de Gràcia per córrer esperitadament a fer-se una selfie. La nova tradició, nauseabundament perpetrada per estrangers i indignes barcelonins, no només s’inscriu en allò que els crítics culturals mullacalces anomenen el narcisisme de la hípervisualització de l’experiència turística, sinó també en captar un instant de felicitat associada al perill (més que provable) d’ésser atropellat per un automòbil.
L’ésser humà és un producte fascinant; al turista contemporani no li basta amb retratar-se fent morritus davant l’espantós decorat lumínic nadalenc d’un dels carrers ancestrals de l’Eixample. També gaudeix, com si la ciutat fos un parc d’atraccions, amb la posterior fressa de clàxons dels soferts conductors barcelonins que (encara) tenen la pretensió de circular per la ciutat sense aniquilar manades de sudcoreans. En tot això hi van ajudar les nostres desvetlladíssimes autoritats municipals que, per avisar-nos del futur de col·lisions que ens espera, organitzaren aquella mandanga anomenada el road show de la F-1 al Passeig de Gràcia; lluny de celebrar un esdeveniment esportiu, l’exhibició de cotxes-míssils anant a tota llet pel centre de Barcelona fou un advertiment del futur de la ciutat-circuit. Els nostres carrers, ai las, acabaran essent una zona de perill controlada.
Com passa cada any, i davant la multitud de cretins que s’apleguen al bell mig del Passeig de Gràcia, l’Ajuntament ha reclamat a la Guàrdia Urbana que posi ordre, i és així com els nostres gallards agents han procedit a precintar els laterals de més afluència i a sembrar d’efectius les cantonades, a fi que la gent tingui la delicadesa de no morir en l’intent. Tot plegat resulta una metàfora òptima de la Barcelona experience, un pack de vivències que, a la fotografia de rigor, hi pot sumar el calfred d’una topadeta amb un automòbil o l’advertència mig irada d’un policia que viu pregant perquè se li acabi el torn i pugui tornar a casa sense haver d’aixecar un sol cadàver. Posats a vendre estampes del perill postmodern, jo complementaria això de les selfies amb alguna experiència més, com ara un puenting que pengi de Casa Batlló o un recorregut de barranquisme que inclogui poder capbussar-se a les fonts.
Com tota vivència delirant, el capitalisme ja ha tingut la gràcia de transformar l’estultícia humana en un negoci tan divertit com macabre. A l’univers de Mr.Youtbe, hom hi pot trobar manta vídeos i fotografies titulats Selfies taken before death que mostren una sèrie d’individus-turistes en posició fotogràfica (generalment, obrint els braços i somrient, per complementar la grandesa d’un penya-segat o d’una cascada) tot just abans de precipitar-se escales a vall i perdre la vida. El meu esperit macabre gaudeix de valent amb aquests reportatges on el somriure dels protagonistes es tenyirà immediatament de sang. De la mateixa forma amb que grans ciutats com Nova York i San Francisco han transformat els seus meravellosos ponts en l’espai ideal pel turisme suïcida, diria que l’Ajuntament hauria de promocionar l’Eixample com l’indret ideal per regalar-se una mort assistida i ràpida.
Que ningú no s’esveri; les tradicions acostumen a tenir una relació amb el fet de viure, però també s’han de relligar al nostre caràcter caduc. En aquest sentit, Barcelona té l’obligació de convertir aquest usatge dels selfies mortals en un producte atractiu de cara al turisme funerari. Els temps de crisi necessiten de la innovació i, en això de l’escatologia econòmica, els catalans som uns autèntics genis.
