La candidatura L’Ateneu Batega, encapçalada per la cineasta Isona Passola, ha aconseguit mantenir la trona directiva de l’Ateneu, imposant-se així al retorn de l’antic president de l’entitat, Jordi Casassas. Cada consoci és un barret particular per analitzar el món i barrinarà les causes d’aquest resultat; però l’Ateneu no viu aïllat de les dinàmiques del planeta en general (al contrari, acostuma a anticipar-les, i d’aquí la seva gràcia!) i diria que els meus estimats ateneistes han valorat especialment l’economia de la casa —amb un dèficit històric notòriament eixugat— i les magnífiques obres d’agençament de l’edifici a la moderniqui. Igualment, si em poso una mica freudià, també gosaria afirmar que a la majoria de socis veterans de La Docta els ha agradat que Passola afavoreixi un cert relleu generacional, amb més presència de joves al jardinet, però ben tutelats per la presència dels seus pares.
En qualsevol cas, servidor celebra que s’hagi acabat l’anomalia pandèmica del primer mandat de Passola, que no pogué sotmetre’s a la votació dels socis a causa de les inclemències del plom de bitxet de Wuhan. En aquest sentit, cal notar que la participació d’aquestes eleccions —d’un 30,8% dels socis— ha baixat notòriament respecte els comicis de l’any 2017, on moros, cristians i adherits que passaven per allí aconseguírem l’animalada d’arribar al 40,2%; espero que la dada no sigui producte d’una massa social més indolent i que, com diu el lema dels guanyadors, l’organisme encara bategui, potser fins i tot amb certa taquicàrdia. Tot i el meu vot, convençudament blanquinós, m’alegra que Passola hagi revalidat el càrrec; no comparteixo enterament el seu projecte, però l’he vista pencar de valent sense por a ordir canvis i arriscar-se al desgast ocasional que comportaven. That takes balls.
Dit això, i com es va palesar a debat presidencial del passat 18 de març, els socis de la casa hem viscut una campanya electoral certament fada, molt més centrada en retrets que no pas en propostes. Jo respecto molt l’antic president Jordi Casassas, però m’atreviria a afirmar que això d’anar a la contra sense proposar alternatives, combinat amb una certa nostàlgia per un Ateneu d’altres temps a través d’un lema bastant trumpista (ironies de la vida), ha penalitzat l’entusiasme de la seva base; per altra banda, el fet innegable que ell mateix anés a cercar Passola per engrescar-la a presidir l’Ateneu treia bastantes raons a la seva estranya idea de retornar a la zona de comandament. Sigui com sigui, m’ha entristit veure dos candidats immersos en una campanya massa domèstica (en el sentit literal), sovint encastada en com gestionar el rebost, en si hi ha taula per dinar i etcètera.
L’Ateneu sempre marca el tremp de salut del nostre present i, insisteixo a tots aquells als qui ens referim amb el meravellós concepte de no socis, acostuma a anticipar les palpitacions del país. En aquest sentit, goso poder dir que vivim un moment on la gestió (per bona que sigui) ha substituït les idees i on el risc cultural viu sota un velat control. En aquest sentit, sobta que cap dels dos candidats hagi pogut explicar-nos —encara que sigui amb una frase molt senzilla— què ha d’ésser una entitat com l’Ateneu l’any 2025. Amb això no em refereixo a allò tan suat i cursi de qui diu que ara tot cal repensar-ho a la llum de la intel·ligència artificial, la guerra d’Ucraïna, les fake news de Trump i sa tia en patinet. No és això; el tema de base seria més aviat el de preguntar-se com l’Ateneu pot convertir-se de nou en una entitat de referència, docta i rupturista en un temps on la nació sembla sestejar.
No acuso a ningú de manca d’ambició en les respostes; sovint, quan perdo temps i salut fumant al Jardí Romàntic de la casa, jo mateix em faig aquesta pregunta i no aconsegueixo ben bé treure’n l’entrellat. Però, si més no, m’agrada enfrontar-me a la qüestió. En qualsevol cas, hi ha preguntes que es responen amb el temps, i serà curiós de veure com evoluciona aquest Ateneu que sembla que batega. Acabaré, no obstant, regalant un consell molt paternalista als joves de la casa; compte en deixar-se vendre per un preu massa baix. Intenteu, si més no, pujar l’aposta.
