Sense invitació

By invitation, però hi entres sense que ningú et demani invitació i per molt que la tinguis preparada. Per uns dies entrar a un dels clubs privats més selectes de la ciutat és fàcil, fins i tot entrar-hi sense que se’t demani que et posis corbata, i això és en motiu de la cinquena edició de la mostra By invitation, una acurtada selecció de galeries i obres que cal admetre que guarda un nivell altíssim. El Círculo Ecuestre, que no catalanitza el seu nom ni per casualitat i que tot i així té com a lema El Club de Barcelona, he tingut el bon gust i l’encert d’aparèixer com una entitat propera a la creativitat i a l’art. I això malgrat que, a diferència d’altres grans cercles barcelonins com el del Liceu, no té un motiu cultural per la seva existència sinó que s’assembla més a un Cercle d’Economia amb grans salons modernistes, obres de Ramon Casas i un dels millors finestrals de Barcelona per on treurà el cap, ben aviat, l’arbre de Nadal més bonic de Barcelona.

Aquesta vegada s’han incorporat a l’exposició galeries del mercat primari juntament amb les del secundari, la qual cosa permet un major acostament a l’art contemporani: és a dir, que malgrat que la Galeria Marc Calzada ens exposi un impressionant Grand Triptyque Noir de Miró (així com David Cervelló exposa el blavíssim Oiseaux Etoile II) o la sempre excel·lent galeria Gothsland exposi cartells de John Hassal o els seus clàssics dibuixos d’en Casas, aquesta vegada també podem contemplar artistes emergents com Marina Vargas (galeria Fernando Pradilla), Regina Giménez (Ana Mas Projects), Lena Laguna Diel (de la galeria Fuga, i arribada de Basel) o Natalia Romanciuc (Arma Gallery).

No sorprèn que la tinent d’alcalde Maria Eugènia Gay esmenti en el seu dicurs (previ al del president-contigoempezótodo Enric Lacalle) la gran aposta per la creatvitat femenina en aquesta edició. Una combinació de clàssic i de contemporani que s’ha d’admetre que brilla, amb un sentit del bon gust innegable, en totes les sales del Círculo i que fins i tot fan que antics i reials retrats eqüestres facin patxoca de tan bona companyia.

Les sales però també els passadissos, i el bar, els racons més insospitats, tot l’edifici queda envaït per una acurada selecció d’obres que no conformen l’aparença de cap fira malgrat que, en efecte, totes les galeries han vingut especialment a vendre. En un moment on es diu que la gent no compra art a Barcelona, veurem si dins de determinats cercles (patrocini d’Engel & Völkers, de Hublot, d’Andbank o La Roca Village) la cosa s’anima una mica més. L’esdeveniment es complementa amb visites a museus privats, premis i conferències especialitzades, amb una mena de nostàlgia indissimulada per haver perdut (o no haver-se guanyat prou) un Arco per a la ciutat.  Amb prou feines hem guanyat un Manifesta ple d’ideologia colauera, si se’m permet l’observació i la pica d’ullet al públic del Círculo.

La direcció de la mostra ha estat a càrrec de la doctora en Història de l’Art Mariella Franzoni i amb el disseny expositiu a càrrec de l’arquitecte Andrea Isola, amb 24 expositors seleccionats, no tots catalans o barcelonins (també hi ha Guillermo de Osma, Arma Gallery, Gärna Art Gallery de Madrid, o Shiras Galeria de València). També una luxosa revista monogràfica, patrocinada entre d’altres marques per Chanel, on s’entrevista Carmen Thyssen-Bornemisza com a quasi obligada referència a la pulsió col·leccionista (i sense perdre l’oportunitat de preguntar-li per la propera branca del seu museu al cinema Comèdia del Passeig de Gràcia) o a Sara Puig, presidenta de la Fundació Joan Miró. També una cortès referència als 250 anys de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, amb la seva llarga llista de numeraris històrics i il·lustres. Tota la revista, de fet, és una reivindicació de l’activitat del col·leccionisme. Si ha d’ajudar a reactivar aquest sector,  incomprensiblement estancat en una ciutat que havia estat avantguarda artística, aquí el meu aplaudiment.

Jo em quedaria dos Casas de la Gothsland i un Lena Laguna de la galeria Fuga, per seguir el criteri fet servir en aquesta edició i que seria una mena de “m’exalta el nou i m’enamora el vell”, però també perquè de tots els galeristes convidats són aquests dos els que tinc més propers. De totes maneres, honestament el que jo em quedaria és l’edifici de l’Ecuestre amb quasi tot el que s’hi conté (no em facin esmentar allò que no, avui no toca) com també em quedaria, si pogués, amb l’edifici del Cercle del Liceu. Va haver-hi una belle époque a Barcelona on fèiem edificis impecables, on retratàvem Júlies per exposar en ambdós cercles, on compràvem i veníem i sobretot fèiem art, i fèiem cercles, i clubs, i on teníem una elit que a banda de ser elit connectava amb el pols del país. Sí, jo també tinc les meves nostàlgies. Però com a mínim, aquesta setmana i a pocs dies de posar l’arbre més bonic de la ciutat, el conservador cercle de l’Ecuestre ha demostrat que sap conservar el bon gust.