Sense rostre

El fet de tapar-se el rostre és tan antic com la cara mateixa. La cultura occidental s’ha amagat i ha filosofat sobre les màscares d’ençà de Les bacants d’Eurípides i la figura del déu Dionís, l’estranger, el disfressat, el disruptor de les costums ciutadanes. La pulsió humana d’ocultar-se i protegir-se arriba fins als nostres dies, un temps que –més enllà de les morts, les restriccions de llibertat i el nou món pandèmic que ens espera– serà recordat bàsicament com una època sense rostre, de cares tapades. Resulta comprensible, per tant, que els comissaris d’aquesta nova exposició, Servando Rocha i Jordi Costa, no hagin caigut en la pretensió d’exhaustivitat del fenomen cultural de la màscara i, bo i l’habitual ambició arxivística i quasi embafadora de can CCCB, hagin optat per delimitar alguns aspectes de la tradició emmascarada llegits des de l’actual present covidià.

M’ha plagut especialment que Rocha i Costa s’arrisquin iniciant el viatge de la màscara amb les disfresses macabres del primer Ku Klux Klan. Els abelliments de la secta racista nord-americana i la vestimenta risible del terror expressa molt bé l’ambivalència de la màscara; d’una banda, l’acte de tapar-se el rostre preserva la immunitat d’una suposada puresa (racial, vírica, cultural…) però, no obstat això, sota l’acte d’amagar-se sempre resta amatent alguna o altra forma de terror. Al seu torn, el Klan explica perfectament l’element rituàlic de l’objecte, purificació que permet a l’home recrear-se en una ficció de sí mateix, símbol i “una forma d’immortalitat” (ho explica bé el mateix  Costa a l’utilíssim catàleg que acompanya l’expo).  Com sabien els tràgics grecs, la màscara propulsa la nostra condició ètica; per molt que sembli paradoxal, la condició d’obrir-nos al món exigeix fer-nos irreconeixibles.

L’exemplificació visual de tota aquesta filosofada porta directament (i un pèl apressada) a la cultura criminal del paradigma Fantômas importat de França en la versió fulletinesca de Marcel Allain i Pierre Souvestre. S’explica amb encert com, especialment al país dels veïns del nord, la figura del delinqüent —que utilitza la màscara per situar-se més enllà de la llei i que burla els objectes de reconeixement facial cada vegada més perfectes que ordeix la bòfia— deriva en la cultura avantguardista surreal de tots els artistes que empren la màscara per amagar o desfigurar la seva subjectivitat. El criminal, en efecte, és la persona traçuda i supervivent que absorbeix el desig col·lectiu de subvertir l’ordre. La idea és temptadora i, novament, ben actual: d’ésser una peça de roba aparentment individual i transferible, la màscara transita a símbol d’una col·lectivitat, ja sigui en el mosqueter rebel o en la sempiterna tela del subcomandant Marcos.

Tot això, només faltaria, ho llegim des del present, i és oportú recordar que la cultura del reconeixement facial i la pretensió de controlar-nos a través del rostre no sigui un invent exclusiu del plom d’en Mark Zuckerberg. Crec que Rocha i Costa, a banda de compilar, han tramat (com no podria ser d’altra manera) una mostra força ideològica, i l’èmfasi en figures com el genial Léo Taxil em duen a pensar que la seva aposta és netament irònica: tard o d’hora, l’ordre ens obligarà a posar-os una màscara i, per tant, la solució més viable és que d’aquesta existència sense rostre en traguem alguna forma o altra de creació. M’ho certifica l’espai dedicat a la cultura cabaretística, un must de l’existència emmascarada que els responsables de l’invent relliguen amb encert a l’imaginari dels rostres deformats per les bombes a la Primera Gran Guerra. La màscara genera belleses terribles que ens fascinen.

Tota tria és ideològica, insisteixo, i resulta simptomàtic que La màscara no menteix emfasitzi el caràcter col·lectiu/polític del fet emmascarat i negligeixi la importància de la cara tapada en la cultura aristocràtica i llibertina (quan cal triar sintonia clàssica s’opta pel Mozart de Die Zauberflöte i no el de Don Giovanni i s’exposa una visió un pèl tronada de la maçoneria oblidant el món del seductor o el flâneur), un camí que els podia haver portat a una reivindicació qui sap si massa liberal o de dretes per la cultureta progre barcelonina. També, en aquest exhaustiu recorregut, i encara més si pensem que el CCCB té com a lema institucional relligar la cultura de la ciutat al món, no pot deixar de sorprendre que els autors no hagin tingut ni un tros de mur per recordar l’anarquisme català, el transformisme de Joan Brossa i la importància de l’ocultisme pop en la Barcelona dels setanta.

Si ho voleu, tot això són esmenes de perepunyetes del vostre apunyalador, a qui li costa estar content i satisfet, però que s’estranya del fet que les apel·lacions a la cultura nacional siguin gairebé sempre considerades com una cosa prescindible. Tot i això, aquest recorregut per la vida sense rostre fa pensar i és catàrtic, i només per això cal moure el cul i viatjar al Raval per passejar-hi; més encara, insisteixo, quan el nostre temps, que havia d’ésser el de la visibilitat total de rostres, pantalles i objectes, s’ha convertit apressadament a l’ocultisme que ens imposa la pandèmia.

No pot deixar de sorprendre que els autors no hagin tingut ni un tros de mur per recordar l’anarquisme català, el transformisme de Joan Brossa i la importància de l’ocultisme pop en la Barcelona dels setanta

Aneu emmascarats a CCCB, of course, que eixireu de la mostra amb unes quantes preguntes de teca. Per cert, comissaris, pel que fa a la sala final del recorregut; a casa, les preguntes ens agrada fer-nos-les nosaltres mateixos; no necessitem que els acadèmics i els programadors ens les masteguin com si fóssim criatures de parvulari. Feu el favor de treure la màscara gegant i els post-it, perfavort.