El Modernisme no buscava només la modernitat, o ser moderns, o fer-se els modernillos, sinó ser militants de la modernitat: d’aquí el sufix –isme, que evoca militància, fe, adscripció. Barcelona es va adscriure a la modernitat a principis del segle XX i en va voler ser la primera espasa, llençant alhora un missatge contundent sobre les arrels i la tradició, i com actualitzar-les a través de les tècniques més innovadores. Aquesta és la tasca de genis com Gaudí i de mestres com Domènech i Montaner, de qui celebrem l’any commemoratiu, i que, malgrat totes les dificultats, va aconseguir construir un Palau tan funcional (com a seu de l’Orfeó i sala de concerts), com atrevit, bell i innovador. No sé si Domènech i Montaner era conscient d’estar construint un futur patrimoni de la Humanitat, però sí que devia ser conscient d’estar construint patrimoni català, i d’estar-ho fent seguint les últimes tècniques i modes del moment. Un Palau d’alçada europea, un edifici d’avantguarda, de futur, de color, ficat al mig de les pedres eternes i solemnes del Barri Gòtic. Modernitat militant. Moviment. Anar sempre un pas més enllà.
El Palau de la Música ha apostat per la sensibilitat, per ser una obra d’art i exercir d’obra d’art, no només de sala de concerts
Al foyer del Petit Palau s’ha inaugurat una exposició sobre les obres creades amb intel·ligència artificial per l’equip artístic Entangled Others, convidats pel Palau de la Música Catalana com a artistes durant la temporada 2023-24. Una mostra d’obres digitals, sí, però inspirades en l’arquitectura de l’edifici i en els elements naturals escollits pel seu arquitecte.
Aquests dos artistes, l’argentina Sofia Crespo i el noruec Feileacan McCormick, instal·lats a Lisboa, fan servir els programaris d’IA per crear realitats irreals, presències virtuals, éssers inexistents, natures artificials i tots els altres oxímorons que avui dia se’ns poguessin ocórrer. Com els arquitectes, com els pintors, com els escriptors, primer observen la realitat i n’extreuen els elements essencials per després jugar a ser déus i construir un univers alternatiu. El resultat no es pot dir que sigui exactament sobrenatural, perquè parteix de la natura (especialment plantes i insectes), però sí que evoca un món oníric “d’allò que hauria pogut ser” o, per entendre’ns, una versió sofisticada del Gènesi o de l’Edèn.
De vegades, la natura la tenim tan vista que ens sembla vulgar, previsible, amb les seves normes i equilibris. Les plantes i organismes vius d’Entangled semblen una evolució darwiniana de la nostra natura, però com si l’evolució natural no hagués d’anar a la recerca de la supervivència de les espècies, sinó a la recerca de la bellesa. La bellesa com a estadi superior que ens permet, precisament, sobreviure.
Aquesta relació entre els humans i la natura és precisament el tema de la temporada 2023-24 del Palau de la Música, d’altra banda cada dia més insuperable en termes musicals, i per això l’obra de l’estudi ha servit per a il·lustrar tota la imatge gràfica dels programes i de tots els materials comunicatius de l’auditori.
Com ja es fa des de fa dos o tres anys: partint d’una obra d’art (al principi fou l’art), i derivant d’aquesta obra tota l’aplicació en imatge corporativa de la temporada. És una aposta valenta i sensible, que posa els artistes per damunt dels programadors o dissenyadors gràfics (sense que aquests conceptes siguin incompatibles), i fent que l’art vagi sempre pel davant de l’aplicació útil. Domènech i Montaner seguia també aquest procés: de la realitat natural, extreure’n una versió il·lusòria i aleshores, un cop la figura encaixava en el projecte general, col·locar-la dins la realitat amb el doble objectiu de materialitzar-la i d’embellir-la.
L’exposició inaugura, de fet, l’espai del foyer com a àrea expositiva de petit tamany i és un bon presagi de cara a possibles nous projectes de comunicació del Palau: mentre d’altres simplement col·loquen obres d’artistes reconeguts a l’entrada o bé obren l’enèsim espai immersiu amb ulleres tres-cents seixanta i pantalles multifuncionals, el Palau de la Música ha apostat per la sensibilitat i per ser una obra d’art, exercir d’obra d’art, no només de sala de concerts. Per tant, les seves connexions amb les arts visuals no intenten impressionar, sinó commmoure, i no desenvolupar-se a través d’impactes, sinó de creixements orgànics que s’entortolliguen com plantes i microorganismes per dins de la institució. La intel·ligència pot ser artificial, diuen, encara que jo en tinc els meus dubtes. Però la sensibilitat, quan es revela artificial, es fa inconfusiblemente lletja.