El terme Hispanoamèrica fa referència al conjunt de països americans on l’espanyol o castellà és llengua oficial. Es tracta de Nicaragua, Panamà, Paraguai, Perú, Guatemala, Hondures, Mèxic, Puerto Rico, República Dominicana, Uruguai, Veneçuela, Argentina, Bolívia, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Equador i el Salvador. Una basta regió castellanoparlant que suma un total de més de 400 milions d’habitants. Per tant, a priori, un mercat enorme per a les produccions culturals en castellà, malgrat que més del 10% de la població sobreviu per sota del llindar de la pobresa extrema.
No crec que desveli cap secret si afirmo que, actualment, els llaços culturals i els afectes entre Barcelona i Hispanoamèrica no són especialment intensos. Sobretot, si ho comparem amb bona part del segle XX. Penso, per exemple, en el fructífer exili d’una part important de la intel·lectualitat catalana a països com Mèxic, l’Argentina o la República Dominicana després de la guerra civil i, per descomptat, en el Boom hispanoamericà amb epicentre a Barcelona on Carmen Balcells va atraure autors com García Márquez i Vargas Llosa.
Quan aquí les coses han pintant magres, molts catalans han optat per fer les maletes i instal·lar-se a Hispanoamèrica. El fet de no haver d’aprendre un idioma nou per començar de zero lluny de casa, a més de la proximitat cultural –li pesi a qui li pesi, tenim més en comú amb un argentí que amb un noruec–, imagino que hi devia tenir alguna cosa a veure. El mateix els deu passar als milers de nouvinguts originaris d’aquests països de parla hispana que, en les darreres dècades, han escollit Barcelona per establir-se: han vingut pensant que hi trobarien una vida millor i que, a més, ho podrien fer en la seva mateixa llengua.
La llengua, vet aquí la mare dels ous. Barcelona fa temps –possiblement des que Franco va estirar la pota i el català va començar el seu procés de recuperació– que es debat entre ser o no ser alguna cosa per Hispanoamèrica. Que, a escala cultural, vol dir ser una ciutat de referència per aquests més de 400 milions d’hispanoamericans que dèiem.
No és una qüestió menor i, de fet, és d’aquelles que, periòdicament, encenen debats apassionats. Entre els defensors més abrandats d’una Barcelona oberta de bat a bat a la cultura hispanoamericana hi ha tot un Nobel de Literatura. Mario Vargas Llosa –“No reconozco esta Barcelona”, “No queremos Barcelona como una ciudad medieval”, “El nacionalismo (català, s’entén) y la cultura no se llevan bien”– no es cansa de repetir, nostàlgic, que té un record meravellós de quan als anys setanta va viure aquí i Barcelona “era la capital cultural de España”, una Espanya encara franquista ai las!
La llengua, vet aquí la mare dels ous. Barcelona fa temps –possiblement des que Franco va estirar la pota i el català va començar el seu procés de recuperació– que es debat entre ser o no ser alguna cosa per Hispanoamèrica
A l’extrem contrari, hi ha els qui voldrien esborrar qualsevol signe de cultura castellana de la ciutat i, per exemple, posen el crit al cel davant la possibilitat que Barcelona instal·li una escultura d’El Quixot a la Barceloneta per recordar que va ser justament aquí on el pobre cavaller de la trista figura va ser derrotat. ¡Com si el protagonista de la novel·la de Miguel de Cervantes no fos un personatge universal sinó un habitual als mítings de VOX! Segur que molts d’aquests s’estimarien més que qui tingués una escultura dedicada als carrers de la ciutat fos Woody Allen, per molt que la pel·lícula que va dedicar a Barcelona sigui un bunyol dels grossos.
Bromes a banda, crec que es tracta d’una qüestió important per a la ciutat i més ara quan algunes veus ens alerten que tenim el català amb un peu a l’UCI. Per tant, potser tocaria preguntar-se, seriosament: Barcelona pot ser la capital que necessita el català i, al mateix temps, un potent centre de producció cultural en castellà? De quina manera? Una ciutat com la nostra pot aspirar a liderar el mercat editorial hispà sense sentir-se el castellà com a llengua pròpia? Díaz Ayuso segur que ja saliveja… Podem completar el procés de normalització lingüística que garanteixi la supervivència del català sense haver de renunciar a fer negoci amb aquests milions d’hispanoparlants? Ser o no ser, aquesta és la qüestió.
Ep! Jo només faig les preguntes, eh?
