“L’única campana que mai vaig fer quan era estudiant va ser als catorze anys per anar, amb un amic, a la presentació d’un llibre del Camilo José Cela. Aquella tarda, l’escriptor presentava un llibre luxós i completament fora del meu pressupost, però jo anava amb el meu exemplar de butxaca de Viaje a la Alcarria perquè el signés. Quan ens va veure al meu amic i a mi va exclamar, amb aquella veu tan seva i audible: “¡Dos lectores de verdad y no todas estas zorras con abrigo de visón!”. El periodista i escriptor Sergi Doria no pot reprimir un somriure, abans de concloure: “Aquell dia vaig començar a adonar-me com és d’interessant el món literari”.
Des de la barra, l’autor d’assajos i novel·les com No digas que me conoces, Passejades per la Barcelona literària (aquest, amb Sergio Vila-Sanjuán), Ignacio Agustí, el árbol y la ceniza; La verdad no termina nunca o Antes de que nos olviden, degusta un vermut de mig matí al ritme de Volver de Gardel.
“Soc fill del Poble Sec i de Sant Antoni, de la Barcelona mestissa i bilingüe del bar El Salchichón del carrer de la Cera i L’Abevadero del carrer Vila i Vilà, dels teatres i cabarets del Paral·lel; de Sisa, de Peret, de Gato Pérez i de Serrat”. Precisament, sobre aquest últim, conserva un dels records més dolços de la seva infància. “El dia en què el meu pare em va venir a buscar a l’escola i em va dir que em portava a un lloc. Jo pensava que era el metge i quina sorpresa em vaig emportar quan vaig veure que anàvem al Tívoli i que entràvem per la porta d’artistes per conèixer en persona, al camerino, a Joan Manuel Serrat, que aquell dia hi actuava. Tenia dotze anys i em vaig sentir el rei de l’univers!”.
Un altre moment que recorda amb especial afecte és la seva amistat amb el Carlos Ruiz Zafón. “Vaig ser el primer periodista a entrevistar-lo arran de La sombra del viento, quan encara no era conegut, i d’allò en va néixer una esplèndida amistat de la qual anava a sorgir també el meu llibre La Barcelona de Carlos Ruiz Zafón. Conèixer-lo va reafirmar la meva relació amb la Barcelona literària”. Un idil·li que va a més en forma d’articles per a diaris i revistes com ABC, Revista de Libros o Turia; antologies, assajos i, per descomptat, narrativa.
Secrets olímpics
Orgullós “d’haver escrit tres novel·les sobre Barcelona sense posar-me vermell davant cap crític”, en Sergi anuncia que està treballant ja en la quarta, “que indaga en les causalitats de l’efemèride olímpica de fa 31 anys”. Una data que té una significació especial per estar associada a un secret que es va guardar durant anys.
“L’any 1992 hi havia una certa preocupació en relació amb l’encesa del Peveter Olímpic per part de l’arquer Antonio Rebollo. Tothom es preguntava què passaria si aquest fallava. El meu pare em va dir, llavors, que no em preocupés, que el peveter s’anava a encendre igual. El motiu era que ell i un tècnic eren els encarregats d’encendre des de dins la flama, independentment de la trajectòria de la fletxa disparada per Rebollo. Jo en aquells dies treballava per El Periódico, però, clar, no podia dir res”. Beu una mica de vermut i remata: “Em vaig sentir l’amo d’un gran secret!”.
— I ho eres, no fotem!
Maltractadora dels seus prohoms
La Barcelona de l’escriptor està feta de lletres, de veus, de records, de secrets i de sons, alguns ja extints, com el pas del carro de la neteja sobre l’empedrat dels carrers del Poble Sec o el rumor dels afiladors de carrer. És la Barcelona d’edificis, cantonades i del Montjuïc de la seva infància, sense domesticar, “un paradís abandonat i decadent, una selva per a nosaltres, nens de ciutat; un món agrest on ser feliços”. És la urbs dels edificis reconstruïts, pedra per pedra, quan es va obrir la via Laietana i de racons “com el Pati de les Lletres de la Universitat de Barcelona, aquest preciós jardí on Carmen Laforet va pensar Nada”. És la ciutat de llums i bars “com el Delicias del Carmel, on en qualsevol moment m’espero veure al Pijoaparte de Marsé”, que neix en aquest Mont Taber que acull avui “la bellíssima seu del Centre Excursionista de Catalunya…”.
— I també és una ciutat que maltracta al seu talent! —exclama de sobte.
La Barcelona de Sergi Dòria és la d’edificis, cantonades i el Montjuïc de la seva infància, sense domesticar, “un paradís abandonat i decadent, una selva per a nosaltres, nens de ciutat; un món agrest on ser feliços”
— A què et refereixes?
El parroquià beu un glop més abans de continuar. “De petit me’n vaig adonar quan vaig comprovar que, per tota mostra de reconeixement cap a la seva aportació, en Narcís Monturiol, pioner de la navegació submarina, únicament té un petit nínxol al cementiri del Poble Nou. Però és que no és pas l’únic. L’alcalde Rius i Taulet, l’home que va fer l’Exposició Universal de 1888 amb tot el que aquesta va comportar a nivell de transformació de la ciutat, va haver de suportar insults en el seu moment i desmemòria un cop mort. Però el cas més sagnant és el de l’Ildefons Cerdà, un dels grans higienistes de Barcelona i el que va fer l’Eixample, un dels plans urbanístics més brillants i aplaudits del món. Va ser maltractat per la burgesia catalana nacionalista perquè el seu pla havia estat aprovat pel Ministeri de Foment en contra del model radial que aquesta proposava”.
I Sergi Doria deixa passar uns segons, que aprofita per donar el glop definitiu al seu vermut, abans de sentenciar:
— I crec que és quelcom que encara no se li ha perdonat, d’aquí que hagin posat al seu nom una de les pitjors places de la ciutat. La que sempre s’inunda quan plou!
