“Abans de res diria que soc músic i, com a tal, he tingut la sort de navegar per diferents mars sonors: des del folk, fins al R&B, el flamenc, el soul i, per descomptat, el jazz”, reflexiona el saxofonista, compositor i productor Sergi Felipe a peu de barra, assaborint una copa de vi blanc mentre les notes de Hua del trio de l’Elmo Hope es barregen amb el vespre.
Amb quatre àlbums com a líder —està preparant el cinquè al capdavant del seu trio— i una àmplia producció de 120 discos enregistrats i publicats durant l’última dècada per al seu segell UnderPool Records (i labels subsidiaris), l’artista calcula que, sumant les gravacions realitzades per la seva escuderia i les que ha fet per a altres segells, la xifra se situa entorn els 400 àlbums. Incloses dues sessions amb el seu admirat Bill McHenry, una fita molt especial en la seva rica trajectòria.
“Des que tinc 15 anys toco a diverses bandes. Jo em vaig ficar en això a través d’amics i pujant a escenaris. Al principi, mai hauria pensat que acabaria estudiant a un conservatori, però, llavors, amb 21 anys, vaig entrar a l’Escola Superior de Música de Catalunya i allò em va fer canviar totalment el xip. Vaig haver de reconstruir i repensar tot allò que fins aleshores havia estat el meu aprenentatge”.
Pocs anys després, quan va completar els seus estudis als conservatoris de Rotterdam i Gröningen, va tenir la possibilitat de quedar-se a Holanda per desenvolupar allà la seva carrera. “Però vaig preferir tornar. Em vaig adonar de com soc de barceloní i que, sovint, valorem poc el que tenim aquí a nivell cultural i musical”.
Del carrer Encarnació al fons d’una piscina
Des dels 28 fins als 33 anys, el parroquià va compartir una casa situada al carrer Encarnació de Gràcia amb els músics Dani Comas i Marc Cuevas. “Aquell va ser un moment molt especial a la meva vida, uns anys molt bons. Al subterrani d’aquella casa organitzàvem concerts pels quals va passar gairebé tota l’escena del jazz de Barcelona i un bon grapat de músics de fora que venien a la ciutat. En paral·lel vaig gravar i vaig editar el primer àlbum del meu trio”. Aquesta va ser la llavor del que acabaria convertint-se en UnderPool. “De fet, crear el segell va ser per a mi un esperó perquè no em dolgués tant el fet d’haver d’anar-me’n d’aquella casa i posar fi a aquella etapa”.
Li faltava un espai on fer realitat el projecte i el músic el va trobar al soterrani adjacent a la piscina de la casa dels seus pares, a Collserola: “D’aquí el nom, UnderPool”.
Des d’aquell moment ha passat deu intensos anys produint —per al propi segell o altres com ara Fresh Sound o Mosquito Records— a una ingent quantitat de músics: Ester Quevedo, Gorka Benítez, Roger Mas, Félix Rossy, Toni Saigí, Clara Lai, Txema Riera, Santi de la Rubia, Fernando Brox o Pol Omedes. En aquest sentit, UnderPool representa “una alternativa per a molts músics barcelonins perquè puguin enregistrar la seva obra”.
— I ara, a més del teu incipient cinquè àlbum com a líder, què destacaries de la teva activitat?
“Estic realitzant una sèrie de gravacions totalment analògiques amb diversos músics de la ciutat, sota el nom d’On tape. De moment, les estic publicant en format digital, però, quan hi hagi els suficients temes, sortiran en vinil”, explica el músic que treu temps de sota les pedres per organitzar concerts i per fer funcionar un negoci paral·lel de música per a audiovisuals per encàrrec.
Un mapa que no para de créixer
“Jo soc molt barceloní, molt d’aquí”, assevera el parroquià, per a qui la ciutat “és un mapa de records i sensacions associades a racons, alguns que segueixen i altres que ja hi no són i que només perviuen a la memòria. A més, aquest mapa no deixa de créixer, sumant noves vivències cada dia”. En aquest punt, no pot deixar d’expressar el fort vincle que va tenir amb el club 23 Robadors, al carrer del mateix nom, per tota la música i les vibracions allà viscudes; les seves memòries de Gràcia o tota la immensa quantitat de punts del centre i de la Barceloneta que, per un motiu o l’altre, per un record o l’altre, li toquen la fibra.
“Per això em fa molta pena el que li està passant a Barcelona, amb aquest turisme exacerbat que expulsa a la gent dels barris, i això deshumanitza i mata la cultura, un sector que en aquesta ciutat està en mans d’uns pocs i està excessivament institucionalitzat”, enraona el músic, que lamenta “que aquesta situació faci que aquí cada cop hi hagi menys espais per a l’underground”.
“Barcelona és un mapa de records i sensacions associades a racons, alguns que segueixen i d’altres que ja no hi són i que només perviuen a la memòria”
— I això que de talent musical anem sobrats… I navegant en mars sonors molt diferents!
— Per descomptat i m’encanta poder gravar-ne uns quants.
Mo’s bluff de l’Elmo Hope Trio dona lloc a una breu interrupció de la conversa i Sergi Felipe aprofita per rematar la seva copa de vi blanc i liar-se un cigarret.
— Després de fumar, voldràs sopar? Tenim carta, menú, entrepans o plats combinats.
El músic, compositor i productor no dubta:
— Menú! És quelcom que tenim molta sort de tenir. I m’encanta!
— Doncs no cal desaprofitar l’ocasió!
