La serp del festival Clàssics

Catalunya viu en una espècie de depressió indignada després de la revelació dels nefastos resultats de l’informe PISA. Com passa sempre en cas d’una derrota nacional, els conciutadans es debaten entre l’exhibició orgullosa del masoquisme ancestralíssim en la tribu i l’exercici, igualment consuetudinari, de la nostàlgia d’un passat (inexistent, by the way) en què els nostres adolescents llegien Kierkegaard fins i tot a l’hora de dinar. La realitat, com sempre, se situa al bell mig entre la ira i la indiferència. Hi penso mentre escolto Francesc Orella recitant la Defensa de Sòcrates en un dels racons més bellament sòrdids de la presó Model, acompanyat pel meu estimadíssim músic Rafel Plana, davant de tres-centes persones encantadíssimes de passar fred escoltant un dels textos fundacionals de la nostra cultura. Entre el públic, mala notícia pels nostàlgics, hi ha moltíssims joves.

Tant li fot si aquests nanos són aquí atrets per la fama merlinesca d’un dels nostres millors actors o per qualsevol altra contingència de la vida. La realitat és que flipen (o com collons es digui ara) escoltant com les seves preocupacions connecten a la perfecció amb uns mots inigualables escrits de fa més de dos mil·lennis. Això ha passat en altres lectures clàssiques d’aquest festival germà de la col·lecció Bernat Metge, que ha demostrat com —a base de tenir el detall de fer les coses ben fetes— els nostres joves poden arribar a xalar amb el pensament. Si jo fos conseller de Cultura faria viatjar l’Orella i en Plana per cada institut del país, i dels milers d’alumnes que escoltarien la tabarra més bella que va escriure Plató potser en trauríem desenes d’escriptors i un parell de filòsofs. Això no passarà, no només perquè jo no manaré mai, sinó perquè la majoria de polítics del país no llegeixen.

Una de les grans troballes del Clàssics (aplaudiments sonors a la seva directora, Sira Abenoza) ha estat el de relligar la prosa de l’antiguitat a rapsodes, intèrprets i fins i tot obres del present. Així s’esdevindrà el proper dilluns a les 20 al CCCB (pareu de llegir i compreu l’entrada, que són només dotze fucking euricus) amb la dramatització del poema Pitó d’en Guim Valls fet carn per l’actriu Paula Blanco. Si vau poder veure l’estrena d’aquest espectacle al teatre La Gleva de ben segur que hi tornareu i, si us el perdéssiu, arrossegareu tones de ràbia. Cal parlar primer d’aquest text, el tercer poemari d’un autor de cronologia insultant (nascut el 1992) però d’una saviesa literària anciana. Editat per Poncianes, Pitó narra la història del sacrifici animal que guarda l’oracle de Delfos, en un poema que va incorporant la figura de la serp amb una riquesa narrativa i d’estructures poètica prodigiosos.

Quan vaig saber que la Paula recitaria aquest text bestial pensava que es limitaria a llegir-lo des d’un faristol. Però la Blanco s’ha calçat un vestit de serp i l’ha memoritzat de la llengua a la cua, primer incorporant-ne els gestos temibles a la cara i després aterrant-la poc a poc a la figura d’una dolça nimfa. De la bèstia primer en descobrim l’esca del pecat i la dolenteria, però paulatinament n’admirem la coqueta sinuositat d’un animal seductor (“Soc presumida, sobretot quan mato” / “Començarà el banquet de pols i encara no he triat el meu vestit”). Tot això la Paula s’ho casca palplantada al bell mig de l’escenari, sense fer ni un gest de més (diria que el director de l’invent, en Roger Vila, té la lliçó Albertí ben apresa), i amb unes neutres del català supervivent a Tossa de Mar que són aigua de maig. Veure de nou la Paula, així, amb aquest text. Em quedo curt de mots.

Les notícies ens porten a la desesperança. El Clàssics ens regala un pèl d’aire enmig d’aquest deliri que vivim. Veniu, també els joves, a veure com us pica la serp i us crema de plaer. Per sempre.