Setmana Santa a Barcelona sense Zipi Zape

Anem a veure Els Bruguerol, amb la meva filla. Conec l’Estel Solé, que és tertuliana del Catalunya Migdia, i “em fa gràcia” anar-la a veure, si em permeteu l’expressió boomer. (Sóc tan boommer, que fins fa poc no coneixia el significat de l’expressió boomer). Un dia d’aquests podreu llegir al The New Barcelona Post, una entrevista amb el Ramon Madaula, actor i autor de l’obra. Per nosaltres, anar al teatre és una excusa per sortir, per fer allò que fèiem d’estar “amb desconeguts”.

No sabia que enyoraria això: les aglomeracions dels concerts, dels bars, dels carrers, dels mercats. Recordo una aglomeració concreta com a un dels moments memorables de la meva vida. Però quants n’hi deu haver, en total, en les nostres vides qualssevol, de moments memorables?

Quantes hores memorables sumem al llarg d’una existència? Enamoraments, naixements de fills, abraçades, un vi, un tros de pa, un llibre, una cançó, un gol? Era a la sortida del concert de Leonard Cohen a Montjuïc. Baixàvem caminant, cantant encara So long, Marianne. I jo pensava: “Tots aquests, com jo, estimen Leonard Cohen”. I somrèiem (volíem que se’ns veiés el somriure a la cara, i no podíem imaginar que un dia aniríem amb mascareta i no se’ns veuria) per dir-nos, sense paraules: “T’entenc, tu ets dels meus”. Parlàvem, admirats. Estàvem contents d’entendre tant a Leonard Cohen, d’haver-lo vist. I d’haver-lo vist, potser, per últim cop. Fèiem broma del mànager que el va estafar i que va aconseguir —sense voler— que l’home hagués de fer una gira més. Aquella que el va portar a Barcelona. Sí, per últim cop.

Sortim dels Ferrocarrils (dels “catalans”, que en diu tothom) i ens comprem un gelat en aquesta gelateria —és una cadena, perquè n’hi ha una altra amb el mateix nom a la Rambla— que hi ha a l’entrada del Sephora. La distinció de l’establiment és que et posen la pasta al damunt del cucurutxo no pas en forma de bola, sinó en petites plaques que acaben semblant els pètals d’una flor. Al mig, on hi hauria el calze, t’hi planten, si vols, un maccaron (que fa de pistil). La qüestió és com s’ha de menjar, un gelat, amb la pandèmia. No et pots asseure a l’establiment perquè no hi ha cadires, i pel carrer has d’anar traient i posant la mascareta.

Passem per davant de La Poma. Tancat. Sempre era ple de guiris i suposo que en condicions normals (quin mal fa dir “condicions normals”) ho estaria, d’obert, perquè la ciutat seria plena de creueristes àvids de tablaos i paella. Em pregunto, per cert, com els va als de Paellador? Deuen haver perdut molt de negoci, m’imagino, perquè el seu era un producte molt pensat per a estrangers. De tots els plats que fan, el que més gràcia em fa és la fideguay, que porta trossos de frankfurt.

I llavors veiem una cua, llarguíssima, a la vorera dreta en direcció mar. És la cua per entrar al teatre. Els del Poliorama han posat, al carril dels cotxes, unes tanques amb senyalitzacions i llums per evitar accidents. M’acosto fins a l’entrada del teatre i pregunto si és la cua per comprar o per entrar. És la cua per entrar, em diu un acomodador. La majoria de persones, per cert, porta l’entrada al mòbil, no pas en paper.

Desfaig el camí i torno amb la meva filla, que llengoteja, com pot, el gelat. “Quan s’acabi la Setmana Santa ens tornaran a tancar. Ja ho estan dient”, fa una senyora mudada. “Sí, mira, però no fem res dolent, nosaltres, estem aquí amb la mascareta”, replica una altra. Són tres dones grans que ja es veu que són habituals del teatre. “Viva el Covid!”, crida algú des d’un cotxe.

Mentre avancem (s’avança molt ràpid) em fixo en l’aparador de la farmàcia modernista. Hi ha un cartell que em sorprèn i que també té a veure amb la pandèmia. Diu: “¿Has perdido el olfato y el gusto? ¿No lo has vuelto a recuperar del todo? ¡Aquí tenemos la solución! Olfae. Primer kit de entrenamiento para la recuperación del olfato”. M’agradaria comprovar com funciona i prometo comprar-lo i explicar-los com va. Suposo que és un nou producte sorgit de la necessitat i l’emprenedoria.

Arribem a l’entrada del teatre. Ens demanen que ens posem gel a les mans (tenen un dispensador instal·lat a l’entrada) i que ens esperem fins que els de davant nostre hagin entrat. Hi ha butaques amb una cinta, com les de la policia, per indicar que estan inutilitzades. La veu d’en Pep Cruz (com m’agrada aquesta veu) ens diu que l’espectacle és a punt de començar i que no ens podem treure la mascareta en cap moment. Penso en la sortida. No podré saludar l’Estel Solé, perquè seran dos quarts de deu i tindrem el temps just per tornar a casa abans del toc de queda. Tampoc podrem fer allò que fèiem sempre que anàvem al Poliorama. Allò que vam fer, per exemple, abans de la pandèmia, quan vam anar a veure La importància de ser Frank.

D’aquest teatre m’agrada moltíssim —ja els ho he dit en alguna ocasió— que hi hagi una porta que doni directament al Viena, que està paret per paret. Ara està tancat, esclar. Algun dia tornarà a obrir. És l’idea, meravellosa, de la barreja perfecta; l’epígraf Hostaleria i espectacles. Que feliços érem, i espero que serem, de nou, sortint de l’obra i anant a fer una cervesa i un llom i formatge al Viena, atapeït de gent que fa el mateix. Sentir els cambrers cridar “Un Zipi Zape!”, que vol dir “un Cebapcice”.

Deixeu-m’hi aturar un moment. El cebapcice (se’m fa la boca aigua) és un plat que pots trobar en botiguetes ambulants de Bulgària o Bòsnia. En més llocs, també, amb noms similars. És carn picada al damunt d’un pa meravellós que es diu lepinja. Porta ceba picada (però no crec que el nom hi tingui res a veure amb la nostra ceba) i kajmak, que és una mena de crema làctia. Al Viena el fan amb carn picada de vedella amb mostassa i pebre, ceba rostida i formatge emmental. Zipi Zape. S’apaguen les llums.