Sheryl Crow
Sheryl Crow va obrir l'Alma Festival al Poble Espanyol amb una actuació que va tenir 'I shall believe' com a zenit. © Roser Gamonal

Sheryl Crow i els jocs de miralls 

La nord-americana va obrir la segona edició del festival Alma, que omplirà de música el Poble Espanyol, amb el seu reguitzell d’èxits dels anys 90, davant un públic madur i, per moments, entusiasta

Una mirada retrospectiva al passat. Res de nou en allò que el periodista i escriptor David Remnick anomena mantenir la nota, en el seu recent llibre Sostener la nota (Debate, 2024); després dels cims interpretatius i la fama aclaparadora, arriba l’assossec. El focus mira cap a una altra banda. Les grans gires i les vendes formen part del passat. Els nous temps són aquells on Sheryl Crow (1962) surt a defensar un buquet de bones cançons que recorden qui va ser, no la indefinició de qui és ara. I aquest és el seu present. El material nou es va reduir a la cançó  Evolution que dona títol al seu nou àlbum, del qual no va interpretar cap peça més.

La púrpura ha passat. La resident a Nashville sap què és la longevitat d’un cançoner digne. D’aquesta manera ho va entendre el públic assistent, que no va ompli l’espai de Montjuïc. L’audiència sabia a què anava. Encantada amb la nostàlgia. En el cas del pop i rock, el rumor que qualsevol temps passat va ser millor és un dogma de fe. I una pedra a la sabata a l’hora d’innovar, si més no, de tenir la possibilitat de reinventar-se.

Superats els  dos quarts de deu del vespre, la cantant de Missouri apareixia a l’escenari, acompanyada del seu quintet. Durant uns segons es va sentir Start Me Up, una de les millors cançons dels Stones, inclosa en el seu darrer gran àlbum, Tattoo You (1981). És coneguda la sensibilitat de la cantant pel country rock, amb una profunda flaire stoniana. Cal recordar que els britànics, a l’inici de la dècada de 1970, es van submergir amb afany en el revellit llegat musical del Deep South dels Estats Units; van deixar una marca significativa en un parell d’àlbums que els veterans seguidors del grup coneixen de memòria.

Crow es va donar conèixer als anys noranta amb un èxit tan inesperat com consolidat en el temps. I amb xifres milionàries de vendes. Amb l’àlbum C’mon, C’mon (2002), del qual va interpretat Soak Up the Sun, va començar la davallada de la seva carrera. La guitarrista i compositora argumentà la seva presentació a partir dels seus primers dos discos, Tuesday Night Music Club (1992) i Sheryl Crow (1996). Del primer va escollir, en sort diversa, Run Baby Run, en clau rock; Strong Enoug; Leaving Las Vegas, tot sentiment, i el seu primer hit, All I Wanna Do, que estranyament es va quedar en terra de ningú, atès que no va insuflar la suficient energia pop que se li suposa, i va fer curt en clau rock and roll. Del segon, cantà A Change Would Do You Good; Hard to Make a Stand; la notable If It Makes You Happy, amb la banda a foc, com també va passar amb Everyday is a Winding Road, amb gotes de Jumpin’ Jack Flash dels Stones.

És sabut que la compositora d’Steve McQueen i coautora d’I Shall Believe, el tema que va tancar la sessió i, de llarg, el millor de l’actuació, va formar part del canvi del country cap a una enorme marca, que abans de tombar el segle era coneguda com a americana. Fent un paral·lelisme, la cantant i compositora Lucinda Williams reconeguda per una immensa minoria de fans, era massa rock pel country, i massa country pel rock. Crow ha viscut un enigma similar tot substituint el rock pel pop. En el doble àlbum Live at the Capitol Theatre. 2017 Be Myself Tour (2018), Crow va ser fidel a títol. Malauradament, en el seu retrobament amb el públic barceloní, la guitarrista no va trobar la mesura de l’essència musical. Si la pretensió era fer un joc de miralls d’un repertori encara viu, a la pràctica, la intenció no va esdevenir en fets concrets.

Sheryl Crow va ser l’encarregada d’obrir la segona edició del festival Alma. © Roser Gamonal

A mesura que avançava el set, el so es tornava massa dens. Els guitarristes quasi sempre estaven a punt de demostrar l’ús sobredimensionat de llurs instruments més enllà del country pop. Aquest esforç sovint no coincidia amb l’atmosfera de la cançó. El soroll i la distorsió no feien al cas. El pesant i poc juganer metrònom del bateria tampoc va ajudar. A més a més, l’acústica del recinte és històricament coneguda per la seva particular sonoritat. L’espai no està fet per gaudir de les sotileses de les guitarres acústiques, i la veu de la líder sovint va quedar sumida en la densitat sonora que arribava de l’escenari. Feia més d’una hora que l’equilibri entre l’empenta i l’entusiasme de Real Gone, que va compondre per la pel·lícula Cars (2006) i amb la qual va obrir l’actuació, s’havia esvaït.

No cal defugir el fet que el repertori de Sheryl Crow és molt similar al llarg de la seva gira europea, només hi ha petits canvis d’ordre o la supressió o substitució d’una cançó per una altra. Davant de la robotització dels concerts, on tot està planificat, un espectador que semblava ufanós amb el que havia presenciat va deixar anar: “la cantant no ha tornat del passat, simplement s’ha convertit en una seqüela d’ella mateixa”.

L’Alma Festival de Barcelona durant l’actuació de Sheryl Crow. © Roser Gamonal