Sí a l’Hermitage

La tradició contestatària i cultureta dels barcelonins té l’hàbit de rebre qualsevol projecte urbà o iniciativa d’empresa amb una típica arrufada facial menyspreativa i un “ja en parlarem” que acostuma a amagar un “en principi… no”. Així ha passat amb el polèmic desembarcament de la franquícia museística de l’Hermitage al port de la ciutat, un equipament cultural que l’Ajuntament acollí amb moltes reserves (a Barcelona tenim la gràcia de tenir una administració podemita que ja suma bastants anys a la trona i a l’auto oficial, però a la què no podem anomenar “casta” perquè l’alcaldessa se’ns ofèn) i, de fet, fou el mateix consistori qui encarregà al company filòsof Josep Ramoneda un informe amb el títol “Barcelona no necessita l’Hermitage”, un document de 21 folis (redactat a corre cuita, ple de faltes d’ortografia elementals i amb aportacions dels directors de museu Judit Carrera, Marko Daniel i l’amic Pepe Serra) en què l’antic capatàs del CCCB afirmava que “a hores d’ara (parlem del gener del 2020), l’Hermitage no té un projecte museogràfic digne d’aquest nom”, desestimant l’invent com un mer satèl·lit comercial oportunista i un prototipus més de la macdonaldització de l’art.

Que l’esquerra barcelonina, alletada pel PSC, se’ns posi exquisida no és una novetat i, al capdavall, és tot un clàssic de la ciutat que els nostres intel·lectuals només lloïn l’arribada d’una nova infraestructura cultural… quan ells en són els directors. En efecte, hom té tot el dret a considerar que l’Hermitage no es funda en un projecte sòlid a nivell artístic, cosa que és estrictament certa, que cerca un públic molt menys desvetllat que l’espectador que podria passar-se hores admirant una instal·lació de Calder a la Fundació Miró mentre assaja una tesi metafísica sobre els misteris de la gravetat, cosa que també és veritat, i fins i tot pot escriure mil i un opuscles sobre com el model de l’Hermitage acaba tenint poca incidència en el teixit artístic barceloní. Tot això és cert, i ja sabem que el capitalisme sempre ha excitat la fantasia de la teoria crítica (què farien els filòsofs sense poder criticar la cosificació de l’art i plorar-ne la mort de l’aura als llibres d’Anagrama?); però és igualment cert que la projecció internacional d’una ciutat també demana infraestructures globalitzades i banals que, sense provocar atacs de singularitat, la situïn al mapa urbà de la champions i provoquin un major brollar de bitllet.

A servidor sempre li han fet gràcia les frases del tipus “Barcelona no necessita l’Hermitage”, perquè amaguen la tradicional pedanteria conservadora de la progressia. En efecte, Barcelona no necessita l’Hermitage, de la mateixa faisó que pot sobreviure sense el MNAC, l’Auditori, el TNC, la Fabra i Coats… i seguirà subsistint sense els reservats de Via Veneto o les tauletes del Xampanyet. De fet, per no necessitar, Barcelona no necessita res, ni l’Icub (i els funcionaris que fa dècades que hi treballen cobrant sous gens menyspreables), ni les campanyes publicitàries en què l’alcaldessa Colau ens recorda com en són de bones les bledes de mercat. Barcelona podria sobreviure essent l’hortet urbà envoltat de casetes cuquis que sempre ha somiat la seva intel·lectualitat progre, però resulta que hi ha infraestructures que la poden situar en un pol d’atracció econòmic; m’importa més aviat un pito la col·lecció d’art de l’Hermitage i, segurament, passaré olímpicament de les seves absurdes exposicions temporals, però si aquestes atreuen un turisme un pèl més desvetllat que el de xancleta i, de pas, provoquen que alguns visitants de la ciutat acabin visitant el CCCB o dinant al Dos Pebrots, doncs endavant.

Barcelona podria sobreviure essent l’hortet urbà envoltat de casetes cuquis que sempre ha somiat la seva intel·lectualitat progre, però resulta que hi ha infraestructures que la poden situar en un pol d’atracció econòmic

El  consell del port de Barcelona ha obrat santament esbravant la parsimònia de l’Ajuntament i concedint la llicència de construcció a l’equipament rus que, com tot allò rus, els tradicionals llepafils deuen considerar un braç armat del dictador Putin. Ha fet bé perquè, de no tirar pel dret, l’Ajuntament hauria convocat debats, simpòsiums, rodes de premsa i focs de camp per dilatar el projecte durant anys per acabar fatigant els seus impulsors (el comunisme és així; com qualsevol totalitarisme, et guanya per esgotament). També ha fet molt bé el Gran Teatre del Liceu, que, amb un toc d’iniciativa oportuna, ha expressat la possibilitat d’ordir convenis amb l’Hermitage que poden ser útils de cara a millorar el seu projecte educatiu, buscar espais on s’hi pogués interpretar més i millor la dansa i la musica contemporànies, o fins i tot els formats de cambra. De fet, l’Hermitage podria ésser una ocasió fantàstica perquè Barcelona fes honor a la seva tradició i tingués un segon teatre d’òpera (del tipus Principal, amb unes 500-700 butaques), òptim de cara a programar el repertori tardo-renaixentista, barroc i fins i tot contemporani que és impossible de tramar amb condicions òptimes a la sala gran del teatre.

L’Hermitage podria ésser una ocasió fantàstica perquè Barcelona fes honor a la seva tradició i tingués un segon teatre d’òpera

Al límit, la futura imbricació de l’Hermitage al teixit cultural barceloní també dependrà de la voluntat de les seves infraestructures d’establir-hi contactes, com així passa amb tots els museus del món. Entenc que els carcoprogres de sempre estiguin més interessats en un tipus de direcció cultural, la que han abanderat durant lustres, que, per ser amables, ha estat del tot menys transparent. A servidor, insisteixo, li interessa ben poc el projecte de l’Hermitage (el meu museu ha estat, és i serà la Frick, amb aquella saleta deliciosa on els Vermeer passen els migdies conversant en la tranquil·litat inigualada dels migdies novaiorquesos), però el projecte pot obrir moltes més portes a la ciutat que no pas tancar-ne. De fet, si l’Ajuntament pateix per la viabilitat del projecte artístic i, cosa que considero de pur enteniment, no vol que passi com en altres ciutats del món en què el projecte inicial d’un museu acaba reconvertit en hotels i establiments on s’hi practica el noble art de blanquejar capital, el millor que podria fer és implicar-s’hi, lluitar perquè la seva direcció artista sigui co-tutelada per l’administració i collar així els seus responsables perquè el resultat sigui més porós i menys d’aparador.

Però per a fer tot això, ai las, caldria treballar, la qual cosa no acostuma a escaure als integrants del nostre consistori “sí-se-puede” i la seva cort d’antics puretes socialistes per a qui els projectes culturals només tenen interès quan en són mandarins. Servidor, ja ho sabeu, es mira les coses amb molta més parsimònia, amb la punyalada sempre a punt, però amb molt poca traça per aquesta cosa de la tribu de viure en perpètua i constant indignació.