El Palau Güell ha acollit recentment a les seves meravelloses golfes una petita exposició dedicada al vestuari escènic de Montserrat Caballé. Una selecció dels vestits fastuosos que la diva va lluir a grans escenaris operístics d’arreu del món per posar-se a la pell de personatges com Maria Stuarda, Ana Bolena, Elisabetta di Valois o Tosca. La mostra, organitzada pel Museu de les Arts Escèniques (MAE) de Barcelona, permetia una proximitat insòlita amb unes peces exuberants que el públic operístic, en general, només veiem d’un tros lluny, dalt l’escenari. L’armari operístic de la Caballé era digne d’una reina o d’un cardenal, recordo que vaig pensar després d’entretenir-m’hi una estona. També que una figura de la seva dimensió donaria per a una gran exposició a un dels principals espais expositius de la ciutat.
Pocs dies després, ha transcendit a la premsa que el somni de la Fundació Montserrat Caballé és justament crear un museu dedicat a la diva. En una entrevista a la revista de Foment del Treball, Montserrat Caballé Claus, neboda de la soprano i presidenta de la fundació homònima, explica que el projecte del Museu Montserrat Caballé no és tan sols un desig vague sinó que, abans de la pandèmia, ja es van fer els primers passos per tirar-lo endavant: “Es van iniciar converses amb les administracions, però sent realistes no es tracta només de tenir un edifici, sinó que les despeses que comporta el seu manteniment són moltes i a dia d’avui no es poden assolir”. I concloïa: “De totes maneres, no perdem l’esperança que un dia aquest museu pugui ser una realitat”.
Personalment, em declaro fervorosament partidari d’aquest projecte. Tot seguit, miraré d’argumentar breument per què.
En primer lloc, crec que Barcelona hauria de dedicar un museu a la Caballé senzillament perquè s’ho mereix. Per la seva indiscutible dimensió històrica. Montserrat Caballé ha estat reconeguda arreu del món com una de les grans sopranos de tots els temps. Com la darrera diva del bel canto. Per tant, té tot el sentit del món que la seva ciutat li dediqui un espai que en conservi, difongui i reivindiqui el llegat.
En segon lloc, perquè als noranta va interpretar amb Freddie Mercury el més semblant a un himne que té la ciutat on va néixer i morir: Barcelona. Cal ser un barceloní molt dur d’orella o de cor per escoltar Caballé i Mercury cantant aquest tema i no emocionar-se. Amb Barcelona, la Caballé va conquerir el gran públic i es va convertir, també, en una mena de diva pop. Per cert, per aprofundir en la història d’amistat i admiració mútua entre aquests dos gegants de la música és imprescindible veure Freddie Mercury: The Great Pretender, un documental excepcional de la BBC sobre el cantant de Queen. Conté declaracions de la pròpia Caballé que val la pena escoltar.
En tercer lloc, perquè ja toca que Barcelona dediqui un museu a una dona excepcional. És vergonyós que, a aquestes alçades de la pel·lícula, en el nomenclàtor dels carrers de la ciutat les dones encara escassegin, igual que a les parets dels museus o a les galeries de personatges il·lustres. Ara fa vint anys, la Caballé, sense ser una feminista militant, va protagonitzar una fita històrica per a la igualtat. El 2001, es va convertir en la primera sòcia del Cercle del Liceu, un club exclusiu que, des de la seva fundació el 1847, només admetia homes com a socis. En trepitjar, per primer cop, les venerables estances del Cercle per propi dret i no per ser senyora de, la Caballé va dir al nombrós públic que s’hi havia congregat: “Fins ara he entrat sense papers, ara ho faré com a sòcia de ple dret. Sé que tots els membres del Cercle del Liceu m’estimen, fins i tot els que la setmana passada van votar en contra de l’entrada de dones. Vull que sàpiguen que les dones no volem eclipsar ni destorbar els homes, només volem fer-los companyia. I que no s’enfadin, però, en el fons, les dones quan ens ho proposem sempre ens sortim amb la nostra”, (El País, 7 de febrer de 2001). No ho va tenir fàcil, perquè una part dels socis del Cercle del Liceu van defensar amb dents i ungles aquell privilegi anacrònic, però finalment la Caballé es va sortir amb la seva i, a dia d’avui, prop del 30% de les sòcies ja són dones.
Barcelona hauria de dedicar un museu a la Caballé senzillament perquè s’ho mereix. Per la seva indiscutible dimensió històrica. Montserrat Caballé ha estat reconeguda arreu del món com una de les grans sopranos de tots els temps
Més enllà dels mèrits de la cantant per tenir un museu a la seva ciutat –segur que hi ha un grapat de barcelonins il·lustres que també se’l mereixerien–, estic convençut que el de la Fundació Montserrat Caballé és un projecte especialment interessant per Barcelona per una sèrie de raons que també vull apuntar:
En primer lloc, perquè reforçaria la condició de Barcelona com a capital operística. Per tant, caldria que aquest equipament estigués perfectament connectat amb el Gran Teatre del Liceu, que també hauria d’implicar-s’hi.
En segon lloc, perquè podria tenir una innegable funció pedagògica. Hi podrien passar escoles d’arreu del país i contribuir a despertar entre les noves generacions el gust per l’òpera. Qui sap si també vocacions.
I, en tercer lloc, aquest museu també podria ser un actiu que atragués aquell tipus de turisme que sempre diem que ens agradaria que vingués a Barcelona. Per entendre’ns, el que va a Viena i no a Magaluf.
No tinc clar que Barcelona hagi de tenir una franquícia de l’Hermitage que, comptat i debatut, poden instal·lar aquí o a la Xina Popular que deia aquell. Del que no tinc cap dubte és que el Museu Montserrat Caballé només pot ser a Barcelona
Tant de bo que aquest projecte no quedi empantanegat per les misèries de sempre: que si l’òpera és elitista, que si la Caballé era d’aquest partit o de l’altre, que si perquè la Caballé i no la Victòria dels Àngels, que si naps, que si cols.
No tinc clar que Barcelona hagi de tenir una franquícia de l’Hermitage que, comptat i debatut, poden instal·lar aquí o a la Xina Popular que deia aquell. Del que no tinc cap dubte és que el Museu Montserrat Caballé només pot ser a Barcelona. Per tant, Barcelona faria bé de fer-lo possible.
